Vida de compromís militant, per J. Sifre - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Vida de compromís militant, per J. Sifre

Sumari > FIGURES
Ramiro Reig, una llarga vida de compromís militant

Joan Sifre

El passat 19 de maig es produïa el traspàs de Ramiro Reig, jesuïta, molt vinculat al moviment obrer i sindical, a la lluita per les llibertats i al treball intel·lectual com a professor universitari i escriptor. Una llarga vida de compromís.

El seu «apostolat» començà molt prompte, tant en la seua dedicació a l'estudi i la formació, com quan exercí el magisteri en el Col·legi o en les Escoles Professionals de Sant Josep de València, acompanyant grups de jóvens que anaven descobrint «el que passava, organitzant-se en grups, perquè calia canviar les coses».

Ja en eixe moment començà a compartir, esperonat per les seues conviccions més fondes, un treball de formació i pastoral que el conduïren a poc a poc a adherir-se al grup de jesuïtes en el treball o «Missió Obrera SJ», que des de mitjans dels '60 existia a València. Estos religiosos, com molts altres en aquells anys de postconcili, dones i hòmens, treballaven manualment, compartien les condicions de vida obrera, vivien en comunitat formant xicotets equips en barris de l'extraradi i de forta presència obrera, s'implicaven en el moviment veïnal i sindical, desenvolupaven una humil evangelització testimonial i a poc a poc acabaven militant en la lluita per la promoció humana, per les llibertats democràtiques i, en no poques ocasions, en l'oposició unitària i organitzada contra la dictadura.

Conformaven un grup eclesial, actiu i fraternal, present en diferents comunitats, parroquials o no, que compartien experiències, reflexions, una rica diversitat de pensament teològic i d'espiritualitats, junt amb una voluntat de justícia i de canvi, que molt sovint els feia aparéixer com a radicals i molestos. Per a altres, clarament equivocats, «temporalistes» o
«infiltrats».

Sense dubte el Concili Vaticà II suscità moltes esperances en estos grups, però també arreplegaven una llarga tradició evangelitzadora de moviments i grups especialitzats d'acció catòlica obrera, que des dels anys '20 i els anys '40 ens havien aportat sentit de missió, metodologies, orientacions pastorals i estructures o formes de sociabilitat que ja suposaven una importantíssima renovació.

En este sentit, Rafael Díaz-Salazar assenyala l'emergència d'un nou subjecte social, inèdit, fins a eixa etapa postconciliar: les cristianes i cristians d'esquerra, en la creació de nous moviments socials (obrer i sindical, veïnal, feminista, pacifista i d'objecció de consciència, de solidaritat internacional...), en lluita contra la dictadura. Pel que fa al moviment obrer i sindical foren determinants, com ja he dit, els moviments especialitzats d'ACO, els moviments juvenils, la nova premsa obrera i cristiana, les memòries i relats de dones i hòmens compromesos, l'acompanyament d'intel·lectuals i teòlegs, sacerdots i militants que influïren en la socialització religiosa i política d'estos cristians d'esquerres, en aquells temps de «diàleg». Aquella matriu tan rica i diversa va fer possible el protagonisme del nou subjecte.

No foren temps fàcils. Com escriu Ramiro Reig en un dels seus primers llibres, El judici de Burgos (1970) «marca una profunda línia divisòria en l'Església de València». Perquè, si hi havia un tema especialment sensible per a cristians de diferent procedència en aquell moment, era l'oposició a qualsevol repressió, en defensa dels drets humans i les llibertats. Aquell judici i la repressió que l'acompanyava motivà que diferents sectors de l'oposició democràtica organitzaren per tot arreu, també a València, protestes reclamant amnistia.

Ramiro Reig sabia de què parlava quan allò escrivia: la coincidència de dos actes, un convocat per la coordinadora del metall i altre per oposar-se al judici, cada un d'ells convocat en un dels dos col·legis de Sant Josep, facilità a la policia la «caiguda» i detenció de militants obrers i, entre ells, dos rectors (Reig i Casanova), per als quals el Tribunal d'Ordre Públic demanà presó preventiva (atenuada amb reclusió durant dos mesos en un col·legi) i la demanda de pena de cinc anys. Si el judici mobilitzà molts sectors arreu de l'Estat i especialment al País Basc, també ací a València, on s'havia produït la caiguda de 16 sindicalistes amb una demanda de 128 anys de presó, acusats de propaganda il·legal i associació il·lícita.

En solidaritat s'arreplegaren signatures demanant a la UTT del sindicat provincial del metall de València (CNS) un pronunciament a favor dels reunits per a preparar la negociació del seu conveni. També les comunitats cristianes del Barri del Crist, Benicalap CF, Grao, Sant Francesc de Manises, Orriols-Torrefiel, Natzaret, Malva-rosa, Sant Josep d'Aldaia, de l'Equip sacerdotal de Port de Sagunt i de l'Equip responsable de Missió Obrera escrigueren una carta «Juicio contra 16 obreros de Valencia» de la qual extrac este últim paràgraf: «Es esta perspectiva de la historia de liberación la que nos hace tomar partido por el pueblo y por los que junto a él luchan por la libertad. Buscamos con ilusión y con fe la buena nueva del evangelio. Y debemos decir que la encontramos en la solidaridad concreta con estos 16 compañeros y con todos los perseguidos y explotados en la presente situación; en el esfuerzo por las libertades concretas; en la reconciliación de los hermanos, que hoy pasa por la amnistia de los presos y exiliados políticos, en el amor fraternal que esperamos conseguir en una sociedad sin clases, que no es desde luego la presente».

També conserve una carta de data 1 de novembre signada pels dos jesuïtes agraint a l'arquebisbe l'interés per ells, per intervenció del seu Vicari. Tot i que diuen que no són partidaris de les normes concordatàries, perquè són privilegis comparades amb el tracte que alguns dels seus companys han rebut de la policia, i que es defensaran com tots els altres, insistixen: «El único motivo de credibilidad del Evangelio es que los cristianos demos testimonio de amor universal. Que la preocupación que tuvo su Vicario por nosotros (...) llegue también ahora a otros hermanos (...). Quisiéramos verle activo (...) para que si han existido los malos tratos, Ud., como representante de un Evangelio que exige justícia, haga constar públicamente su protesta (...) ante organismos cualificados y no ante individuos particulares».

No foren anys fàcils tot i haver-hi avanços com ara el moviment Església Universitària, la constitució de la coordinadora de comunitats i els grups sacerdotals d'orientació renovadora. El mateix Ramiro en fa esment de l'agreujament de conductes autoritàries i repressives dins de l'Església diocesana. Ell mateix és suspés «a divinis», per raons poc clares però que apunten al seu compromís i militància social. Tampoc dins de la Companyia de Jesús li ho posaren sempre fàcil. Però no defugí el que considerava el sentit de la seua missió assumida, arriscant-se en allò que sabia que formava part de la solitud de «l'apostolat de frontera» i ben assentat en el seguiment de Jesús i el sentit de pertinença a tot allò a què estava vinculat.

En el seu últim escrit ens dóna una última lliçó; prescindiré del motiu i ocasió de les seues paraules per a fer extensiva la seua consideració a tot àmbit. Servisca com a reconeixement i comiat:
«No es pot negar que la renovació (...) és necessària, però crec que és més important retrobar-nos amb els valors que ens donaren vida: la solidaritat amb els explotats, la confiança contagiosa que altre món és possible, el coratge en l'acció i el compromís militant».



Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal