Vicent Ferrer, més que un club, per V. Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > ANY JUBILAR VICENTÍ
 
Vicent Ferrer, més que un club

 
 
Vicent Artur Moreno
 
  Els primers records que tinc d'alguna cosa relacionada amb Vicent Ferrer són al carrer de Gil i Morte de València, on vivien els meus avis paterns. Cap a principis de juny, uns carretons de fusta apareixien pel barri repartint coques als xiquets, medalles i ciris. Un cartell damunt del vehicle anunciava: «Fiesta de los niños de la calle de Sant Vicente». Jo ho veia des de la distància, des de la fascinació d'un infant que observa com una caixa amb rodes és una factoria de dolços, ametles ensucrades, medalles amb unes precioses cintes quadribarrades... O la posada en escena dels miracles de sant Vicent durant l'eterna Pasqua valenciana, on uns cadafals recordaven que un dia, el teatre era al carrer...
 
  Els meus records encara van una mica més enllà, ja que des dels 7 anys, jo vaig ser dominic, com sant Vicent. Des dels 7 als 17. 10 anys de la vida d'un infant, un jovenet, un adolescent ple de grans. Allí sant Vicent i sant Doménec em contemplaven des de l'entrada d'un col·legi monumental: dues escultures de fang potser de sis o set metres penjaven a costat i costat d'una escala grandiosa: era l'entrada al meu col·legi, al santuari on jo començava a viure: i recorde molts frares: el pare Víctor, que em va iniciar en la lectura en aquella biblioteca. Recorde que el primer que em donà a llegir va ser... Astèrix en català! I en llatí! Us haig de confessar que jo era molt díscol, problemàtic, conflictiu... Ell, amb una paciència tibetana em mirava des dels seus ulls de cel mediterrani, i em proporcionava lectures i vida. També us haig de dir que va ser la primera vegada que em passaven un esborrador per parlar valencià. Quan s'acabava la classe, l'alumne que tenia l'esborrador era expulsat de l'aula. Era l'any 1970. Però a partir d'aquells anys, aquell odi —en part— progressivament desaparegué. O no.
 
  Dins d'aquell col·legi, dins d'aquell convent imponent, dins d'aquella basílica, estaven produint-se canvis traumàtics, metamorfosis vitals convulses. Allí vaig rebre les primeres galtades, capons, clatellades... amb l'atenta mirada de Vicent Ferrer. Però allí també vaig rebre el mestratge de dominics que em van obrir la ment i el cor: el pare Laveaga em va mostrar que el meu futur demanava trencar murs de classes i viatjar amb la imaginació dels llibres, l'art i la comunicació. Allí el pare Bausà va ser el primer que em va atendre en l'alcoià que jo parlava. I el que m'ensenyà francés. I el pare Josep Lluís Sierra, amb el qual he coincidit trenta anys més tard en aules universitàries. Va ser el primer que em digué: «Moreno, surt a la pissarra i llegeix-nos el text de Joan Maragall que hi ha a la pàgina 346 del llibre». També us haig de contar que açò passava en COU, el 1979 i el llibre es deia Literatura española i que la meua part —la literatura catalana— ocupava tot just les tres darreres pàgines d'un llibre de vora 400. O el pare Sebastià Fuster, un home sant amb el qual vaig descobrir una miqueta de la llum de les persones. Ell, amb veu de tro, va proclamar al principi d'uns exercicis espirituals al Vedat de Torrent: «Fa deu anys que no em masturbe!» I un silenci entre sorprés i respectuós es va manifestar enmig d'aquella colla d'impresentables mig peluts, granuts i amb veu de marrà (que també és un mascle de l'ovella). Ell va provocar que després de COU jo continués connectat a la vida dels dominics a través del grup SHALOM.
 
  Un col·legi que era com la vida, ple de persones que pensaven diferent, amb tarannàs diversos. Recorde el pare Hoyos, que a principis dels 70 va fer un llibret que es deia Historia de Valencia, historia de nuestra tierra. Un llibret fluixet, amb tot de tòpics i una mica naïf. Però era el que hi havia. Per una altra banda, la saba nova de dominics jóvens, molts d'ells del convent de Barcelona. I recorde Alas, la revista del col·legi. Amb uns articles on es parlava de la santedat i perfecció de Vicent Ferrer, entre altres coses. La darrera secció estava dedicada als acudits. Tots blancs, per descomptat: «Dos camioneros: uno se llama Lalo y otro Pepe. Van viajando dentro de la cabina del camión. Pepe ve por el retrovisor que la lona que protege la carga se desprendre por el fuerte viento. Pepe exclama: "Lalo, la lona". I Lalo responde: "Pepe, Pepona"!». Ha, Ha, Ha... Recorde el pare Bosch, un home savi, ecumènic. Que em va parlar de jueus, de l'Islam... Però també em vénen al cap frares... més crispats. Alguns, frustrats. Frares agressius, potser alienats, impotents d'estar en un lloc no desitjat. Persones que ens transmetien pulsions, repressions, violències no resoltes, sexualitats no satisfetes. Uns altres, amb una clara vocació pedagògica.
 
  Aquell immens espai constituït per col·legi, comunitat i basílica, era tot el meu món llavors. Allí vaig intentar jugar a hoquei sobre patins, que van portar els frares de Barcelona. Fins que vaig trencar un stick sense voler. Allí vaig veure la primera revista porno. Allí vaig escoltar les meues primeres cançons de Joan Báez, de Raimon, d'Ovidi Montllor, de Lluís Llach... Allí em van ensenyar a ensenyar. I «com no ensenyar». Anava d'uniforme: un jersei blau fosc amb uns pantalons del mateix color. Camisa blanca, mitjons foscos, sabates negres. Difícil jugar a Cavall Fort amb aquelles pintes. El resultat és que a ma mare li portava cada dos o tres dies els pantalons rebentats per l'entrecuix. Ah! I al pit, l'escut dels dominics: la ferradura i els pals del casal del rei de la Corona. Després, amb els canvis, els quatre pals van ser «redecorats» amb una frangeta blava. Però us ho jure: a principis dels setanta l'escut dels dominics era «sense blau». Com tot, la cosa es va «banalitzar». Allí vaig anar per primera vegada al cine. Un cine preciós que tenien amb butaques de fusta i terra de fusta. Fra José, quan venia una seqüència on Tarzan i Jane es besaven, feia córrer més de pressa la manovella del cinematògraf. I tots picàvem de peus a terra. Era el nostre Cinema Paradiso particular. Un ecosistema perillós, aquell. Perquè podies trobar-te depredadors terribles o genis de la llàntia que et mostraven la vida. Gràcies a l'esforç dels meus pares, que es van privar de moltes coses, per a poder portar-nos als meus germans i a mi a un col·legi que no ens podíem permetre com a família, ja que nosaltres pertanyíem a una classe social molt inferior a la majoria d'alumnes: alumnes amb cognoms ben curiosos. Pareu atenció a alguns: Melià Roger, Tordera, Cardona, Vives, Gironés, Roig, Ros, Mengual Prades, Solé Andreu, Satorres, Vilar, Mascarell, Forcada, Forcadell, Mollà, Monzó, Vivó Sesé, Camps, Valls, Morera, Granell, Tuset, Montagut, Botella Cubells... El millor de les millors famílies valencianes. Per cert: este Vicente Botella ara és prior del convent de Predicadors de València i degà de la Facultat de Teologia. I us haig de dir que va ser una de les persones que més vaig admirar en la meua adolescència.
 
  Ja ho veieu: indirectament Vicent Ferrer ha ocupat en la meua vida un 30% aproximadament del que jo sóc. Bé, Vicent Ferrer no. El seu llegat. Les persones que han format la institució que ell va ajudar a construir. Per això, jo no puc parlar-vos de la seua figura. Només puc parlar-vos del llegat. De l'empremta que ha deixat en mi. No ell, sinó les persones que el van interpretar. Deixem les hagiografies per als savis. Deixem de banda si va ser un comunicador genial, producte del seu temps. O fou un manipulador, un fonamentalista perillós en un moment en què la societat europea veia apocalipsis per tot arreu. Possiblement, una de les figures més controvertides del final de l'Edat Mitjana: fonamentalista i brillant, un líder de masses, un manipulador de consciències, un home genial i extrem. Un valencià fill de pare gironí i mare suecana, que nasqué a València perquè son pare fugia de la pesta que s'escampava per Girona. On anava, l'escoltaven. On arribava, convertia una massa avorrida, moltes vegades miserable, en un col·lectiu enfervorit capaç de cremar qualsevol cosa. O siga: igualment miserable. Encara que després, ell n'era conscient i clamava contra la violència. Crispava i calmava, alhora. Com fan moltes televisions actualment. Al capdavall, el pare Vicent va intentar acabar amb moltes «heretgies» que durant el segle XIV intentaven fer-se un lloc dins d'aquella Europa convulsa que volia substituir el vell ordre feudal per una «república de ciutadans» regida per les velles i oblidades lleis carolíngies —ço és, romanes—.
 
  Vicent Ferrer és una figura estel·lar, definitiva. De fet, «és» la figura. La personificació de la «valenciania bien entendida». Parlava valencià sense molestar. Difícil de digerir això. En la seua època ja fou un polític. Que decidí el futur d'una societat. Ell solet —la seua capacitat de persuasió era infinita— va decidir nomenar un rei i no un altre... I va canviar la història. La Història. Però Vicent Ferrer no només era un assessor polític. També curava paràlisis, embarassos amb dificultats, donava la vista, la paraula, guaria caigudes, protegia de l'esterilitat, dels terratrémols, actuava contra la pesta. Era capaç de proclamar, que si el posaven a ell en persona damunt d'un cadafal i el passejaven per la ciutat, desapareixeria la sequera... Un precursor dels hòmens i dones del temps de TV3. Les televisions de hui se l'haurien rifat. Entre altres coses, va ser l'antecedent de la ràdio, perquè segons que conten, estava parlant a València i el sentien a Sueca, a Simat i a Alacant. També va ser el precursor del 3 per 2 dels supermercats actuals, perquè multiplicava aliments. Inventà el tren d'alta velocitat perquè vingué de Bretanya a València en una nit. Un dia, d'un barret va traure un hostal a Alcoi, i amb el dit gravava creus a la pedra, cosa que el fa precursor del trepant, de la Black and Decker.
 
  De sant Vicent s'han conservat a Mallorca pèls de la seua barba, a Vannes —on va morir— el matalàs on dormia, una clavícula, un bastó, una sabata i la sola de l'altra. A la Seu de València tenim un tros de costella. Al convent de Predicadors, l'índex de la mà dreta. I es veu que li agradaven molt els barrets, perquè d'ell en tenim a València, a Portaceli, a Alcoi i a l'Alcora. No endebades, son pare va ser notari del gremi de barreters de València. El fervor, la fantasia, la postveritat han creat este relat. Certament, Vicent era un seductor. Un home amb un carisma fora del comú. Escoltant-lo la gent s'ho passava d'allò més bé. Com a comunicador, no tenia rival: els espectadors amb ell, passaven por, sorpresa, suspens, reien... Supose que era el cinema abans del cinema. Anava de poble en poble, oferint el seu espectacle. I actuava. Els seus sermons tenien un tema central: la proximitat de la fi del món: tota una alegria. Embadalia la gent: la convencia, deia moltíssimes onomatopeies i llatinismes que alleugerien el missatge apocalíptic. I l'ajudaven a fer-se entendre en llocs on el català era només percebut. Timete Deum... cridava amb veu de tro. I doneu-li l'honor que es mereix... continuava. I la gent, només de sentir això s'escagarrussava. Es quedava paralitzada tot esperant el desenllaç de la història. El final de la pel·lícula.
 
  De manera que ja es pot ben dir que Vicent Ferrer ha ocupat la meua vida. I de debò. La vida d'infant, la vida d'adolescent, de jove... Un Vicent Ferrer que en forma d'estàtua d'argila gegant, continua mirant-me mentre jo, amb temor, vaig pujant les escales enormes d'aquell edifici gegant que ocupava una de les illes de cases més valuoses de la gran via del Marqués del Túria. Deixem, doncs, que el xiquet Vicent Artur Moreno s'enfronte al seu repte diari: anar a classe als Dominics de València.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal