Tensión urbanes Per Ximo García - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Tensions urbanes

La modernitat ens va induir a pensar que la ciutat era un espai físic, el territori i població del qual es localitza en un mapa; la conseqüència era l’homogeneïtzació de les ciutats i la seua pèrdua d’identitat cultural. En els últims anys, ens vam adonar que la ciutat és fonamentalment un espai existencial amb elements immaterials i intangibles que la convertixen en una cosa única i intransferible; el resultat està sent la recuperació de la seua identitat singular, de les seues arrels històriques, culturals, lingüístiques i religioses,

Els arquitectes van ser els grans dissenyadors de les ciutats modernes, els bastava ser experts en estructures físiques i elements materials. L’última expressió d’este model de ciutat són els grans centres comercials, amb característiques idèntiques, que es repliquen en tots els països i continents. Era tant el seu poder de seducció que les zones urbanes acaben anomenant-se pels grans Centres Comercials. Les parròquies van començar a perdre el seu poder d’identificació, cosa que va vindre a dir-se secularització. En este context van nàixer els pastoralistes, com a enginyers de l’esperit, disposats a fer Plans d’Evangelització, per a tot el territori sense atendre la seua idiosincràsia, a la seua memòria històrica, als seus costums i estils de vida. No els importava si la ciutat limitava amb el mar o amb el desert, si la calor o el fred feia transitable l’espai o les maneres que tenen les gents de viure junts.

En les últimes dècades, sentim la necessitat d’humanitzar les ciutats. I de la mateixa manera que l’espiritual i l’anímic no tenia espai quan la salut s’entenia com a fenomen fisiològic i orgànic, la qüestió actual consistix a descobrir el poder de la fe, l’esperança i la caritat en la humanització de les ciutats, tant si vivim en l’urbs, esperem viure en ella o assagem alguna forma de vida alternativa.
Davant d’este procés d’humanització de les ciutats, no cal aïllar-se en la mentalitat rural –sense plans–ni enrocar-se en la modernització –plans generals–ni suportar passivament el canvi de paradigma urbà, sinó discernir com ser el rent a l’interior de tres dinamismes urbans que sol·liciten una atenció particular: la tensió arrelament-desarrelament, la tensió riquesa-misèria i la tensió soledat-companyia.

Arrelament i desarrelaments
La ciutat moderna va estimar el valor del desarrelament: com més deslligats del territori, de la llengua, de la tradició o de la cultura popular més moderns i progressistes ens consideràvem. La ciutat humanista, per contra, necessita tradicions per a arrelar-se en el poble; necessita interactuar de manera emocional, sentimental i afectiva amb els espais urbans. ¿Serem capaços de convertir les comunitats parroquials en paisatges de l’emoció i de l’afecte? L’evangelització a la ciutat moderna no necessitava compartir la llengua, ni arrelar-se en el territori, ni tindre els mateixos sentiments de la gent; l’evangelitzador podia vindre de qualsevol lloc del món, podia no parlar la llengua de la gent, podia no compartir les emocions dels fidels, podia fins i tot estar de pas. ¿És este l’ideal evangelitzador en la humanització actual de la ciutat? La gent de la meua parròquia està profundament agraïda de la presència d’un capellà vietnamita, un congolés i un hondureny, però constata amb sorpresa que ha desaparegut la llengua vernacla en la litúrgia, i es resa el rosari després del funeral quan anteriorment era el moment de l’abraçada als familiars. Dos exemples de les geografies emocionals.

Riquesa i pobresa
L’extrema pobresa s’ha urbanitzat cada vegada més i creix en proporcions dramàtiques a les ciutats. La modernització va intentar resoldre el problema mitjançant la creació de ciutats duals: d’una banda els barris rics, els hotels de luxe, els centres comercials i els equipaments econòmics i polítics, i d’altra banda els barris marginals, sense bancs ni servicis essencials, sense farmàcies ni equipatges sanitaris, amb amuntegament i aglomeració. L’esquema va servir també per a identificar les parròquies riques, que atenien les classes riques, i les parròquies populars, orientades a ciutadans pobres o zones perifèriques.

La humanització de la ciutat ha d’atendre la transformació de la pobresa, que ha deixat d’estar localitzada només en barris marginals per a estendre’s capil·larment per tota la ciutat. Els nous temples de la marginalitat ja no estan en els barris sinó en els carrers de la ciutat, en les banquetes de les estacions, en les places urbanes. La ciutat oculta en els seus plecs molt de dolor en els soterranis i en les banquetes i conviu amb l’economia informal i l’autoajuda veïnal. En l’actualitat, ha trencat la dualitat, i la pobresa i la riquesa es repartixen per tota la ciutat. La pobresa ja no està només al barri marginal sinó a la porta de les anomenades parròquies riques. Esta transformació demana que tota parròquia haurà de ser parròquia popular, oberta al clam dels desfavorits.

Soledat i companyia
A les ciutats modernes, sempre estem a punt de perdre el nom; ni tan sols els veïns que compartixen la mateixa escala es reconeixen. L’anonimat, que es presentava com la condició de la llibertat, era el destí de la ciutat i el resultat és una ciutat d’àtoms juxtaposats en la seua indiferència recíproca. En les finques urbanes es toquen sense conéixer-se. L’anonimat és alhora un encantament i un destí. L’encantament és el que seduïx enfront de l’àmbit rural, on estar exposat a la mirada del veí, limita la llibertat personal. Però l’existència del «jo aïllat i anònim» es considera hui vulnerable i font d’angoixa.
La humanització de la ciutat requerix espais on l’individu trobe la seua expressió grupal en càntics, àpats, excursions, balls, celebracions. Les parròquies, en este context, tenen alguna cosa a oferir, alguna cosa que val la pena dir. com va escriure Beethoven en la part superior de la partitura de la Missa Solemnis, «des del cor es pot arribar a altres cors».
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido