Sent ric, es va fer pobre Per Martín Gelabert - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Sent ric,                    es va fer pobre
L’economia té repercussions en la vida de les persones, a vegades molt negatives. Precisament per això l’economia ha d’estar al servici de la persona, de tots els sers humans.

1. ECONOMIA, ART I NO ARDIT
L’economia no pot convertir-se en un ardit que només beneficia uns pocs. Ardit és una acció hàbil i malintencionada per a aconseguir alguna cosa. Com que és malintencionada, el que amb ella s’aconseguix perjudica a molts i beneficia a pocs. L’economia ha de ser un art, una activitat realitzada en benefici de tots. Els ardits són egoistes. L’art (almenys, en principi i en la seua intenció essencial) busca ser admirat per tots, perquè reflectix i representa una cosa bona i favorable.
Cert, l’art pot mal tractar-se i convertir-se en ardit, en un producte comercial del qual es beneficien uns pocs privilegiats. Però l’art autèntic és gratuït, com gratuïta és la bellesa de la naturalesa que l’artista Creador posa davant dels nostres ulls, o com gratuïta pretenien que fora, Fra Angèlic i Miquel Àngel, la contemplació de les grans pintures i escultures que van realitzar. Així hauria de ser l’economia, un art al servici del benestar i del ben viure de tots.
Economia no és caritat, però la caritat hauria de ser l’ànima de tota economia amb rostre humà. En el rerefons de l’economia hauria d’estar un concepte de justícia en què el fet de donar a cadascú el que li correspon no estiguera condicionat per resultats mercantils o per l’estricta aplicació de la legalitat, sinó per la voluntat original de Déu, que va entregar tots els béns de la terra perquè serviren d’aliment a tots els seus habitants: «És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou» (Sl 24,1). El ser humà està cridat a cuidar i administrar eixos béns segons la voluntat del Senyor (Gn 2,15). I la voluntat del Senyor és que a ningú li falte el necessari per a viure. El necessari per a viure és el que li correspon a cadascú.
En este món les coses no funcionen així. Per això, hi ha pobresa, guerra, fam, persones abandonades o expulsades de les seues terres; el treball s’ha convertit en un privilegi, hi ha més misèria i necessitat que mai. No és estrany que molts reclamen una societat alternativa, basada en valors diferents dels mercantils, una societat que vaja més enllà dels «papers» i dels «drets», una societat on el just no siga el que a cadascú se li deu o el que un s’ha guanyat, sinó que tots estiguen bé, que hi haja pa per a tots, no importa quins siguen els mitjans per a estar bé i per a tindre menjar.

2. EVANGELI I REALISME ECONÒMIC
Una cosa són els ideals i una altra les realitats concretes i les aplicacions particulars. L’Evangeli cal viure’l en el realisme polític i econòmic. Això vol dir que caldrà buscar solucions imaginatives tenint en compte totes les dades, les diferents opinions, la necessitat de defensar-se davant de l’egoisme alié traduït en delicte. Però també significa que cal recordar sempre l’ideal perquè les concrecions s’acosten el més possible a l’ideal.
Sobre este tema és bo recordar el començament de les paràboles de Jesús: «el regne del cel s’assembla a». O siga, el Regne del cel és una realitat que ens sobrepassa i ens desborda, però en este món és possible anticipar maneres de ser i d’actuar que, d’alguna manera, «s’assemblen», s’acosten a l’ideal. Estes maneres seran deficients, però hi ha deficiències i deficiències. Està la deficiència de qui se separa de l’ideal o fins i tot actua contràriament a l’ideal, i està la deficiència de qui s’esforça per arribar-hi, encara que no arribe, per la seua pròpia limitació i per l’egoisme que, encara sense voler, s’infiltra en tot el que fem i pensem.

3. L’IDEAL DE LA COMUNITAT CRISTIANA NO ÉS LA POBRESA
Jesús anuncia el seu evangeli als pobres. Perquè siguen feliços, no perquè patisquen i ho passen malament. Cal dir clarament que l’ideal de la vida cristiana no és la pobresa, sinó el que no hi haja pobres, el que cadascú tinga el que necessita. El llibre dels Fets fa un retrat idealitzat del que ha de ser una comunitat cristiana, sense ocultar que en ella sempre hi ha qui no complix l’ideal. Segons este retrat, entre els creients «no hi havia cap necessitat», no hi havia indigents (4,34), perquè «ho tenien tot en comú» i repartien el que tenien «segons la necessitat de cadascú» (Ac 2,45). L’ideal de la comunitat cristiana no és la pobresa, sinó el que no hi haja pobres, el que cadascú tinga el que necessita. La mala economia comença quan alguns pretenen necessitar-ho tot o, almenys, la major part del que hi ha.
En la segona Carta als Corintis (8,9) podem llegir que el Senyor Jesús, sent ric, es va fer pobre per nosaltres, per a enriquir-nos amb la seua pobresa. En les societats capitalistes u s’enriquix empobrint a molts. Jesús s’empobrix per a enriquir a tots. Ell ens enriquix amb la seua pròpia pobresa, perquè tot el que és seu és una donació. Jesús, sent ric amb la riquesa insondable de Déu, s’entrega totalment per a bé dels altres. La pobresa, viscuda segons l’exemple de Crist, és expressió del lliurament total d’un mateix, que té els ulls oberts sobre les necessitats dels altres i el cor misericordiós per a socórrer-los. És la pobresa d’aquell que posa tota la seua confiança en Déu, i així pot anteposar els altres a un mateix.
Els cristians hem d’esforçar-nos a traduir eixos principis evangèlics, de manera que el ser humà i el seu verdader bé tinguen la primacia en l’activitat econòmica, així com en l’organització social i política. Com deia Benet XVI (Caritas in veritate, 25), «el primer capital que s’ha de salvaguardar i valorar és la persona en la seua integritat». Considerar «el ser humà com un bé de consum, que es pot usar i després tirar» ha donat lloc a una economia del rebuig, en la qual les persones són no solament explotades, sinó considerades deixalles, sobres (Francesc: Evangelii Gaudium, 53). Hi ha economies que maten. Per això hem de buscar «una economia diferent, que dona vida i no mata, que inclou i no exclou, humanitza i no deshumanitza, cuida la creació i no la despulla» (Francesc).

Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido