Que vint anys no és res!, per M. Gelabert - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Que vint anys no és res!, per M. Gelabert

Sumari > CELEBRACIÓ: 20 anys de CRESOL
Martín Gelabert Ballester, OP

Vint anys és una xifra atractiva, sobretot quan es tracta de l'edat d'una persona. Però també resulta atractiva quan es tracta de l'edat d'una institució en què algunes persones han posat ànima, vida i cor. És el cas de la nostra revista Cresol. Nostra, perquè és una mica de tots. Per descomptat, del director. Però també dels seus molts col·laboradors i dels seus moltíssims lectors. Pel que jo sé, entre estos lectors hi ha clergues (valencians i no valencians), però hi ha també religioses i bastants seglars, que seguixen amb interés els articles, les reflexions i les crítiques constructives i positives.
  
Perquè hi ha dues maneres de fer crítica: una, en pla negatiu, destructiu i fins i tot rancorós. Eixa crítica només reflectix el mal cor del crític. Hi ha una altra crítica, que necessitem en esta societat nostra i, per descomptat, en esta Església nostra. És la crítica del que jutja el bé i el mal, del que discrimina el gra de la palla, del que valora les coses en la justa mesura, del que distingix les coses necessàries de les accessòries i fins i tot inútils. En l'Església necessitem este tipus de crítica positiva, necessitem claredat, llum i taquígrafs. Açò ha quedat molt clar en estos últims temps en què s'han donat a conéixer determinats fets delictius que, en nom d'una mal entesa defensa de la institució, s'havien ocultat. Si en temps passats hi haguera hagut més llum i menys foscor en estos terrenys, s'hagueren evitat molts mals. Ací, com en quasi tot, es complix l'Evangeli: «No hi ha res amagat que no s'haja de descobrir, ni res secret que no s'haja de saber i no s'haja de conéixer» (Lc 8,17).
  
A més d'una bona crítica, en esta societat nostra i, per descomptat, en esta Església nostra, cal una acceptació serena i tranquil·la del pluralisme. La realitat té molts matisos i les persones moltes sensibilitats. En funció de la sensibilitat, i en funció de la informació que tenen, alguns destaquen més unes coses que unes altres i donen més importància a determinats matisos. Açò és bo i legítim, sempre que sapiem respectar les postures alienes i, sobretot, sapiem escoltar el qui té una altra visió de les coses.

Respectar és un primer pas, escoltar és millor encara. Escoltar no és sentir. Se sent sense voler, però l'escolta suposa atenció. En parar esment, descobrim aspectes de la realitat que ens havien passat desapercebuts, i que ens permeten modular la nostra pròpia visió dels fets. D'esta forma, l'escolta és una manera de bastir ponts, de superar barreres, d'acostar-nos els uns als altres, de descobrir que potser estem més d'acord del que pensàvem. En el fons, acceptar el pluralisme i saber escoltar el que pensa distintament, és una manera de viure l'amor cristià.
 
Un altre assumpte important per a la nostra Església, en el qual Cresol ha fet bons intents, és buscar un llenguatge comprensible, en diàleg amb la cultura actual. L'Evangeli es rep per persones situades en una determinada cultura, amb la seua pròpia sensibilitat, les seues inquietuds, interrogants, dubtes i certeses, algunes falses, altres inexactes i altres adequades. Si l'Evangeli és una resposta a les grans aspiracions del cor humà, només es comprén la resposta si té en compte la pregunta.

A voltes les nostres homilies o catequesis es convertixen en respostes a preguntes que ningú fa. D'ací la seua falta d'interés. Una mica d'açò va dir el Papa en el seu viatge als països bàltics. Referint-se al Sínode dedicat als jóvens, després de citar la paraula de Jesús: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i doblegats, i jo vos faré reposar», Francesc va preguntar: «¿Per què els jóvens ja no acudixen a l'Església per a trobar repòs?». Potser no sabem escoltar. «Molts jóvens no ens demanen res perquè no ens consideren interlocutors per a la seua existència. Alguns fins i tot demanen que els deixem en pau, senten la presència de l'Església com una cosa molesta i fins i tot irritant», va dir també el Papa.
 
Cobrar consciència d'esta situació ens ajuda a buscar paraules i gestos significatius, que responguen a les grans preguntes del món de hui, aportant la llum de l'Evangeli. Si l'Evangeli és una bona notícia, ¿com és possible que en escoltar les nostres catequesis molts s'avorrisquen o es queden indiferents? ¿Deu ser perquè eixes catequesis no transmeten una bona notícia? Importa expressar-se amb un llenguatge pròxim i comprensible, el llenguatge de la nostra gent, i fer-ho de forma provocativa, amb la provocació que planteja l'evangeli de Jesús. Provocar no és molestar, és interpel·lar, és cridar.
  
Vint anys són pocs o molts en funció del criteri de mesura. I en funció del que s'ha fet. Cresol ha eixit regularment i puntualment, superant situacions no solament econòmiques, sinó també de recel, un recel que, a la meua manera de vore, s'ha anat superant a mesura que ha quedat clar el caràcter obert, positiu i propositiu de la revista.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido