Preveres actius, per A. Albert - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Preveres actius, per A. Albert

Sumari > INTENCIÓ DE JULIOL
Preveres actius

Ma. Ángeles Albert Tormo

  Hi ha una ideologia negrolegendària negativa, consolidada sobre la identitat sacerdotal, que fa sofrir els preveres i els cristians/es més compromesos. I ens cal transformar este virus. La ficció sobre el ministeri presbiteral, les llegendes històriques sobre l'Església i el catolicisme, les deformacions, en fi, quasi sempre ideològicament interessades, ocupen el lloc de la veritat històrica i l'encobrixen en el present. No resulta fàcil abordar bé, intel·lectualment i pastoralment, alguns dels tòpics sobre el ministeri que es van arrossegant en la nostra societat: els diners, la pederàstia, el poder…

  La forma d'actuar eclesial mai ha de ser triomfalista i a la defensiva. Cal aguantar... I no cal imposar-se sobre tots de grat o per força. ¿Què cal fer? Realitzar la missió en l'entrega de la vida, a imatge del Mestre i Senyor. Però açò no és suficient.

  El poeta Rafael Alberti escrivia:
«¿Qué cantan los poetas andaluces de ahora? / ¿Qué miran los poetas andaluces de ahora? / ¿Qué sienten los poetas... / ¿pero dónde los hombres? / parece que están solos...».  Recorde estes
mateixes paraules però aplicant-les a la vida dels preveres.

  La meua impressió general és que els preveres actuals no tenen veu. Generalment, ni estan ni se'ls espera. Estan massa apocats i inactius. I ¿per què açò? No basta culpar els processos de secularització, etc. Jo em pregunte si tal vegada viuen massa protegits i instal·lats, lluny dels plantejaments d'Aquell que no tenia por a res i a ningú, sense lloc on reclinar el cap. Cal estar, cal actuar. És hora de dir activament el que pensem a la societat, reflexionant en veu alta.

  ¿On estan els preveres experimentats i proactius que esta societat necessita? ¿Existixen? Sense cap dubte que sí. És un problema seriós per a la creativitat dels preveres el fet de viure instal·lats en la comoditat mediocre. ¿Quina és la forma de vida ministerial itinerant que el nostre món necessita?

«Dol vore un sacerdot amb l'últim model de cotxe... En este món en què les riqueses fan tant de dany, els capellans hem de ser coherents amb la pobresa. Quan veiem que el primer interés d'una institució parroquial o educativa són els diners, açò és una gran incoherència» (Francesc).

  Alguns preveres se senten molt importants perquè tenen un càrrec, gent assentada que els escolta, un campanar i un temple per a restaurar. Preveres amb responsabilitats bancàries institucionals. Preveres que aconseguixen un nomenament tradicionalment d'ascens, a vegades simplement per caure-li bé al mandatari de torn... I sempre aspiren a més. Mai se situen en una parròquia marginal o perifèrica.

  A vegades em pregunte: ¿D'on li sorgix a este home la sensació de buit? Ho va donar tot en ordenar-se i no se li nota l'alegria de l'Evangeli. «Els capellans "trepa" són una pesta».

  Els preveres que conec tenen les comoditats bàsiques en l'àmbit material: una nòmina, una casa, un treball, un cotxe, un viatge anual d'oci, etc. Però els falta el risc i la creativitat d'aquells que no tenen res. Un exemple: no hi ha llista d'espera per a anar a les missions. Generalment, els missioners són escoltats en la nostra societat.

  ¿Com podem potenciar una actitud missionera, apassionada, experimental i proactiva en la vida dels preveres? Sense pors... amb errors. Obrint pas a l ́esperança. Cal llançar-se i viure determinats riscos. Si un no es lliura del tot i està dispost a perdre's, no rep res a canvi.

Conec preveres exitosos i activistes en la institució clerical. Però constate que no aporten experiència a les coses bones de la vida: no lligen, no diuen el que en el fons pensen, viuen referits al clàssic poder, tenen pors que els incapaciten. Repetixen els termes: formació, comunió, missió, compromís públic, etc. Però ells no van al cinema, no es fan presents com uns més en les reunions quotidianes d'un barri, no pertanyen a cap associació excepte a l'Església, i ni ballen ni canten. Ni juguen ni deixen jugar (cf. Lc 7,18-35). Ni van allà, ni estan ací tampoc.

Al papa Francesc li molesta no solament els cotxes o viatges de luxe, també la cara d'estampeta: «Ser sants no és posar cara d'estampeta». Errors, febleses, traïcions, pecats... Tot és comprensible i es pot perdonar. Però cal voler canviar. Necessitem preveres amb traça; hòmens divins, actius, senzillament humans.

Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal