Per qué a Massarrojos? Per Rafael Guinart - Revista Cresol

Vaya al Contenido
¿Per què a Massarrojos?

Rafael Guinart

Hi ha pobles per on quasi tots els viatgers passen de llarg, només entren els seus residents. És el cas de Massarrojos, poblet encaixat entre Rocafort i Montcada. Els viatgers, com a molt, es conformen a admirar des del trenet l’arquitectura simpàtica i elegant del seu campanar de pedra, que sobreïx sobre les teulades de les tradicionals cases baixes del poble. Però des de l’any 2011, a les primeries del mes de maig, el campanar es posa a l’aguait, amb els ulls ben oberts, esperant un grupet de capellans acompanyats del seu bisbe, els quals baixen del trenet no amb motxilla turística, sinó amb l’esperit propi de pelegrins. I, només vore’ls, mana al sol.licit sagristà obrir les portes de l’església. El passat 2018, però, es quedà despagat del tot i amb un gran marejol, de tant de girar i girar el cap, mirant inclús les sendes de l’horta, per tal d’entrevore els pelegrins anuals, que mai arribaren. En descàrrec hem de dir, però, que no fon un oblit la causa de la nostra absència, ans un molt senzill i alhora sacerdotal motiu: la proximitat de les dos festes que congreguen el presbiterat diocesà, Sant Joan d’Àvila i la celebració de Jesucrist, Gran Sacerdot per sempre.

Per això, decidírem que en avant peregrinaríem a Massarrojos el 22 de novembre, dia de l’aniversari de la mort del venerable José Bau, per tal de recordar i mantindre viva en la diòcesi la seua figura sacerdotal, i pregar a la vora de la seua tomba. El venerable José Bau, a més de fundador de la UAC de València, única organització de l’època capaç de congregar els capellans espargits per tot arreu de la diòcesi, “fue la figura más sobresaliente del clero secular valenciano de la primera mitad del siglo XX” (Vicente Cárcel Ortí, Obispos y sacerdotes valencianos de los siglos XIX y XX: diccionario histórico, Edicep, Valencia 2010). Les noves generacions de preveres  valencians  tenen necessitat de conéixer la viva espiritualitat diocesana de comunió presbiteral impulsada pel venerable José Bau, també la seua senzillesa sacerdotal, alhora que la diòcesi es manté en l’obligació fraternal de fer-lo sempre present de cor. Eixe és el motiu del nostre pelegrinatge anual a la seua tomba a Massarrojos, i també del full informatiu que en pro de la seua causa de beatificació, publica el col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, del qual va ser rector.

En l’Eucaristia, que celebràrem davant de la tomba del venerable José Bau, el delegat diocesà per a les Causes dels Sants, Ramon Fita Revert, ens informà dels processos en curs en la diòcesi, i es reafirmà en el fet que el venerable José Bau, salvades les distàncies temporals i els canvis culturals, continua sent model de santedat per als preveres diocesans.

Eixes tres lletres majúscules (UAC) són les inicials de tres paraules (Unió Apostòlica del Clero) que potser per a les sensibilitats sacerdotals actuals tinguen un sabor a vell o a ranci devocionari, però que fa un segle foren assimilades amb gust i profitosament per un gran nombre de capellans de totes les diòcesis d’Espanya. En la diòcesi de València la llista superà els tres-cents inscrits, quantitat aconseguida per la molt sentida necessitat d’agrupar-se dels capellans i, sobretot, per l’exemplaritat sacerdotal i ascendència personal del venerable José Bau Burguet, segons li vaig sentir, molt convençut, a un dels últims capellans que el varen conéixer.

Arran del Vaticà II es produí una extensa i clara teologia del sacerdoci que aquelles tres lletres de la UAC ja contenien en abreviatura, encara que hui siga més freqüent parlar de fraternitat sacerdotal que d’unió, i agrade al capellà quedar englobat en l’àmbit o concepte teològic de la diocesanitat més que en la tradicional i un punt gastada categoria social anomenada “clero”. Esta fraternitat es manifesta en unes bones relacions humanes, però el seu fonament no és sociològic sinó teològic, és a dir, té el seu origen en el Crist que ens manté a tots units amb ell. I la segona lletra de la sigla, la A d’Apostòlica, li lleva a eixa Unió el possible sabor a ranci que haja pogut adquirir amb el temps, ans al contrari li dona un sentit evangèlic i sempre actual, sobretot després d’haver oït al papa Francesc, haver-nos situat en actitud d’“Església en eixida” i haver-nos impregnat d’“olor d’ovella”. La mateixa revista Cresol pren llum de la que li oferix la Unió Apostòlica de València, segons consta en el subtítol de la portada, i està inspirada en eixe esperit apostòlic; i acull en les seues pàgines tota la realitat de l’Església i de la societat actual. I el món de hui no és simple sinó molt complex, no és rectilini sinó molt enrevessat, igual que el món que li tocà viure a don José Bau, rector de Segart i de Massarrojos a les acaballes del segle XIX i començament del XX.

La missa que celebràrem congregà, tot i que era un dia faener, un bon nombre de feligresos, en els quals roman gravada la memòria apostòlica del “cura Bau”. El cor parroquial cantà amb fervor espiritual i veu afinada, com tots els anys. I el rector actual, Ramon Bayarri, ens acollí molt efusivament i fraternal, amb signes humans d’alegria i generositat, com ho haguera fet el mateix “cura Bau”. Gràcies de tot cor i fins a l’any que ve.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido