Parròquies vives Per Vicent Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Parròquies vives

Sempre que escolte la paraula “parròquia” em ve al cap una imatge entranyable: quan ma mare obria la porta de casa perquè una feligresa ens portava  “el full parroquial”. Un “full” que ma mare penjava venerablement amb un imant de la porta de la nevera... I al costat del frigorífic, un cresol que ma mare tenia eternament amb el ble encés... Ara encara el té mon pare. Cresols, ciris, candeles, animetes... Llums vacil·lants, però orientadores... Flames propositives en la foscor... Humils però fermes... Parroquial... Parròquia...

Esglésies, campanars, campanes, persones, missatges evangèlics, paraules de vida, festes, processons, capellans, laics... No ens enganyem: tot ha canviat. 180º en els darrers 50 anys. Hi hagué un moment en què la parròquia era un lloc catalitzador, un node d’energia vital... El nucli dels cristians. Les parròquies feien les funcions que l’associacionisme civil no podia fer en temps de llibertats clandestines, quan la por paralitzava el meravellós solar de pensar. Jaume I ens conformà en parròquies: i naixíem, creixíem i moríem en parròquies. El nostre record eren noms i fets als famosos arxius parroquials. La memòria d’un poble. Però ara haurà de redefinir-se l’estructura, perquè ara hi ha més catalitzadors, més nodes, més vida fora de la “parròquia” cristiana en esta societat. “Viure al costat de...” significa la parròquia; un contacte amb les llars i la vida del poble. Però ara la parròquia haurà de reinventar-se perquè lluita amb altres ofertes, i fins i tot podria acabar “on line”...

Els canvis que s’han produït en els darrers 50 anys en la societat occidental han estat definitius. Ara mateix, l’associacionisme cívic i festiu s’ha instal·lat en altres temples més o menys profans. Podrien ser complementaris, però. Algú parla que el món que coneixem i que comprenem relativament ha canviat més en els últims 50 anys que en els 10.000 que portem de procés de neolitització. Canvis. Canviem cada 10 segons de parer, de cotxe, de casa, de treball, de parella, de gust... Som uns infidels compulsius i tenim terror al compromís, a tot allò que sone a sòlid, a etern... Podríem dir que ens hem transformat en una societat malaltissament insatisfeta, perillosament indecisa, superficial, volàtil, poc solidària. I precisament aquella “parròquia” era un lloc sòlid per on havien passat els nostres avantpassats, s’hi havien impregnat de valors, de models i de referències. I hi havien viscut: molts d’ells en la mateixa precarietat vital, ètica i moral que molts de nosaltres.

En els darrers 10.000 anys hem viscut sobretot amb l’argument de Déu. Res sense Déu. L’hem creat tan bé, que fins i tot alguns i algunes se senten capaços d’emular-lo. Déu i no Deessa, posem per cas, però així estan les coses. Déu és home, no hi ha cap dubte. I això és una qüestió que ens haurem també de plantejar.  Curiós: la creació de déu per part dels humans ens ha donat força, raó i arguments per a sobreviure, sobreposar-nos, imposar-nos, riure i plorar... I somiar... Esclafar-nos els uns als altres, ajudar-nos si compartíem el mateix Déu. Matar-nos, si el Déu del veí era diferent al del nostre clan, al de la nostra tribu... Eren les primeres parròquies. Les parròquies cretàcies, fòssils, les que ens recorden les actuals... o no.

Fins al segle XVIII Occident no conegué res més que el poder de la religió sobre els assumptes civils i públics. La religió sempre “auditava” el poder civil, perquè fins i tot els reis —institucions molt “normals”— s’elegien amb el permís de Déu: “per la gràcia de Déu”. A les repúbliques itàliques del segle XII hi havia comtes-bisbes. Però ja veieu que hem evolucionat: ara mateix és un anacronisme pensar que una pandèmia és provocada per Déu i que algunes societats tenen monarques que manen sobre el teixit social... Intocables, com els d’Eliot Ness.

Però ara és el moment en què el déu d’Abraham, d’Akhenaton, el de Jesús, el d’Al·là, el de Jahvé, el Xiva dels hinduistes, el no Déu dels budistes, les divinitats del món clàssic... han desaparegut de l’imaginari col·lectiu de gran part a Occident. Ens hem buidat de Déu. “Banalització” en diuen ara alguns pensadors i pensadores... Els déus, els llibres, els déus de les revelacions, els déus de la transcendència, els déus que han estat utilitzats per a matar, odiar, estimar o construir temples, músiques i mitologies bellíssimes estan sent sepultats per altres déus més prosaics, més immediats, més terrenals... però potser més insatisfactoris. Digueu-me conspiranoic, però em conta més coses —bones i roïnes— el Déu de Taüll que el Déu dels diners. Em diu i em sorprén més el Jahvé de Djebel Musà donant taules de la llei a Moisés que el déu de la darrera generació de tauletes i smartphones. Em commou, m’inspira, em corprén i em fa somiar més l’etern somriure de Buda o sant Francesc que el fals i delirant somriure de Trump...

Parròquies? Voleu parròquies? Vives? Divertides? Compromeses? Contradictòries, plurals?  Aquelles eren algunes parròquies dels anys 60 i 70 del segle passat. I sé que el que estic escrivint és un risc. Un risc de ser políticament incorrecte, però eren les parròquies regides per rectors compromesos socialment... Alguns. Les parròquies vives, crítiques, que s’acostaven més a l’associacionisme transcendent cívic que a l’osteoporosi d’alguns col·lectius socials immòbils, avorrits, crispats... Viure junts, compartir junts, riure junts, avançar socialment junts, fer coses revolucionàriament divertides... com fer missa en valencià, per exemple (i perdoneu-me per la blasfèmia).

Per favor: abans de continuar, vull fer-vos un prec. Aneu al vostre arxiu de memòria i recupereu la banda sonora de Cinema Paradiso d’Ennio Morricone. Traieu el disc, poseu-lo al vostre tocadiscos mental i comencem la narració. ¿Veritat que és entranyable fins i tot el soroll i cruixir de l’agulla?
¿Que què recorde de la meua? Milions de coses bones... La meua era la parròquia del Sagrat Cor de Jesús de Patraix. Per a alguns vells, encara un poble als afores de València. Un poble amb parròquia, amb el seu campanar, la seua església, les seues ties maries, el seu rector amb sotana negra en forma de taula-braser... amb uns capellans jóvens que anaven i venien...

Allí cabíem tots. Don Rafael em va ensenyar a tocar l’harmònium, un orgue amb pedals que era una glòria. Quan el tocava ell, clar. Mossén Joan Viadel —a qui li havien matat un germà en la guerra i que, per això, odiava afectuosament tot allò que sonara a progrés— va dir als meus pares que si jo podia ajudar a dir missa. I de pas, llegir lectures. Era tan baixet en aquella època, que no arribava al micro. Encara el recorde des de l’afecte més càlid: amb el seu perfil pontifical, borgià. Era únic per a dirigir cors, per a organitzar litúrgies plenes d’encens, de veus i polifonia. Un tità. Més Tridentí que Vaticà II.  Em van fer acòlit, que és com ser el Messi dels escolans. Acòlit amb alba blanca. Poca broma. Perquè en aquells primers anys 70 encara hi havia classes, fins i tot en el col·lectiu religiós no professional. Jo era un d’aquells acòlits que era capaç de fer bisbes davant dels feligresos. Vos ho explique millor: ma mare un dia em recordà que traure’s un moc davant de 400 persones la Nit de Nadal no era elegant. A la sagristia, en Joan Josep Guanter, abans de revestir-se, deixava la publicació Gorg damunt de la calaixera de casulles. I jo l’agafava i la llegia. Joan Josep: una de les persones més sàvies i més bondadoses que he conegut. Ara recorre el país a cavall d’una bicicleta ràpida, mentre ens comprén dins dels seus ulls blaus profunds i pacífics... Algunes setmanes portava Hermano Lobo. I jo també el llegia. I a banda de vestir-los a tots segons la temporada (que curiós, també hi ha tendències i temporades entre els vestits religiosos) preparava els carbons per a l’encenser, entre altres coses. Perquè jo era el “turiferari” oficial de la parròquia. Un candidat al “piròman d’honor” del barri. De fet, una nit passejant la Mare de Déu pel barri vam estar a punt de fer un impressionant 11-S.  Cada dia, des dels 13 anys, vaig anar a ajudar a missa, a les 20 hores, que dirien ara els fins. A passar la safata de la col·lecta, a posar la patena a l’hora de combregar... Això em va fer ser responsable, disciplinat, solidari...

Però la parròquia no només eren misses. Era tot allò que no podíem fer fora, perquè estava lleig. Eren reunions on es portaven persones més o menys interessants, més o menys prohibides, que mossén Joan intentava “auditar”, eren trobades de matrimonis jóvens, eren excursions amb autobús on hi havia una diversitat cronològica espectacular... La parròquia era el cor. I no només com a node, sinó com a colla de gent que canta. El cor de la parròquia era una teràpia per a molts. Cors, veus i ments que mossén Joan –el bessó d’Alexandre VI- dirigia a mans plenes mentre planava pel temple un conjunt de polifonies màgiques. Veus de totes les edats, colors i idees. La música ens agermanava i mossén Joan la impulsava cap a Déu. A la parròquia vam fer Passions dramatitzades, amb tot de personatges, projeccions, so en directe... Creativitat pura. Allí, per primera vegada, vaig vore diapositives de Djebel Musà, de la muntanya sagrada de Moisés. Me la mostraven els monjos de Montserrat, que tenien uns audiovisuals impressionants. I en la llengua dels meus pares. Des d’un santuari plural, Déu em parlava en la meua llengua i es manifestava en tots els vessants humans.
Perquè la Parròquia era el pulmó del barri, perquè els jóvens de la parròquia vam conformar un projecte que coordinava més de 200 xiquets i xiquetes amb unes activitats contínues setmanals i que cada vegada més unien més persones i famílies. I generaven solidaritat, empatia, consciència cívica que moltes vegades s’allunyava de l’estricta religió i s’acostava a la Res Pública, a la consciència civil i social...

Allí féiem falla i els més revolucionaris posàvem per a tota la plaça i el barri uns altaveus on sonaven cançons populars, de festa, d’Al Tall, els Pavesos, la Trinca, Uc... Construíem pesebres en Nadal que tot el barri visitava. Un pesebre enorme amb aigua, cascades, llums, dia i nit... Els adolescents féiem equips i ens ensenyàvem a treballar en comú, oferint el millor de cadascú... Féiem projectes de vida que alguns volíem continuar després...

Campaments, reunions, viatges, conferències, obres de teatre, musicals... Cada divendres féiem cine... En aquella sala vam vore Espartacus, El senyor de les bèsties, La Bíblia de John Huston, Jocs de guerra... Teníem una llar social que atenia els més necessitats del col·lectiu, preparava per a primera comunió, confirmació, gent gran... Gent gran... molt GRAN!

La parròquia... i festejàvem... I tant que sí!!! Allò era una factoria d’hormones de festa. Tot era possible en la parròquia, que era com un univers en miniatura. Era com un diorama del món real... I mentrestant jo em vaig fer gran. I continuava a la parròquia. Una parròquia plural, inclusiva, integradora... Allí em vaig sentir persona...

Però la vida et porta a llocs inesperats i, de sobte, jo vaig desaparéixer de la parròquia. Jo ja no era parròquia... Hi he tornat fa sis mesos, a demanar una missa per ma mare. Mossén Joan havia mort i el centre parroquial s’arrossegava entre l’avorriment i una tristesa que impregnava unes parets que necessitaven escoltar els crits dels xiquets, el xivarri alegre i vital de la xicalla. El que abans era el pulmó alternatiu del barri, ara és un santuari silenciós, trist, decadent... Se m’ha fet un nuc a l’estómac, al coll... No puc continuar escrivint. No sé quina és la solució, però vos puc ben assegurar que la parròquia em va ajudar a ser la persona que sóc ara... Buscant la llum, buscant a Déu, al vent del món...
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido