Parròquies del segle XXI Per Joan Almela - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Parròquies  del segle XXI

Quina gran història, la de la parròquia!
Des del seu començament, a les darreries del segle cinqué i primeries del sisé, la parròquia ha estructurat la vida comunitària de la fe cristiana, i és una de les institucions eclesiàstiques més importants des que naixquera a la Gàl·lia per aquelles dates. Una institució que perdurarà sens dubte, però que, per a continuar la seua eficàcia, necessita despullar-se d’alguns hàbits i acceptar canvis adients.

Efectivament, per a continuar la seua trajectòria comunitària cal plantejar-la com una institució oberta, plural i alternativa oblidant-se de la imatge de la parròquia de la època agrícola.
Per desgràcia, encara la pensem i projectem amb la visió d’un temple gran en el centre d’una població on el rector és el “factòtum” i amo absolut; oblidem que l’hàbitat ciutadà, individualista i amb una forta imprimació tècnica, és la manera de viure de la majoria de les persones que habiten el planeta nostre.

Permeteu-me, doncs, que somie un poc i projecte allò que considere ideal per a una parròquia del futur. Tal projecció la podem dirigir a dos vessants: la realitat física i la realitat espiritual.
Una parròquia funcional ha de començar per la distribució de l’espai físic amb almenys tres llocs ben diferenciats, a saber: el lloc d’acolliment; el lloc de la catequesi i de l’acció cultural; i el lloc del culte i la pregària.

El primer, que sempre estarà ubicat a l’entrada principal del complex, ha d’estar configurat per un espai ample d’uns vint-i-cinc metres quadrats que serà un espai de trobada on la llum i el mobiliari propugnen eixa sensació de lloc d’encontre joiós amb l’altre.

Al voltant d’eixe espai s’obriran les portes dels despatxos d’atenció i acolliment: la secretaria parroquial on es dona la informació i es fa la burocràcia; on s’apunten les misses; s’arrepleguen els diners de donatius, estipendis, loteria...; on està l’arxiu i altres documents, etc. Este lloc és molt important, ja que sol ser la primera impressió que rep el desconegut que hi arriba.
També hi estarà el despatx del rector i un altre per a un segon clergue. Una sala de juntes per a deu o dotze persones estarà també obrint-se a l’espai comú.

Però en este espai d’acolliment no ha de faltar mai el lloc d’atenció de Càritas parroquial. ¡Res d’enviar els pobres i febles a un lloc dissimulat i apartat! Han d’estar on tots estan, perquè la seua presència en l’espai comú és sempre un recordatori profètic.
Per últim, no vindria mal una altra cambra menuda o despatx d’ús múltiple.
Resumint, tindrem un ample espai d’acolliment a l’entrada on s’obrin cinc o sis portes.
..........
Des d’este lloc d’acolliment es passarà, amb una entrada digna, al temple amb una sagristia ampla. D’este espai no cal parlar massa perquè la seua disposició, per variada que puga pensar-se, és de tots coneguda.

No obstant això, cal recordar que, seguint el nostre preciós i intimista costum de les capelles de la comunió (recordem que el Concili Vaticà II les va proposar per a tota l’Església), esta capella hauria d’estar, si pot ser, ubicada prop de l’altar, però amb una entrada directa des del carrer, de manera que es puga aïllar de la resta del complex parroquial i fer possible així un lloc d’oració personal on el sagrari central, un crucifix i una imatge de la Mare de Déu faciliten eixa pregària a qualsevol hora del dia, ja que esta capella haurà d’estar oberta el màxim possible.
És evident, amics meus, que no estic descobrint el Mediterrani, però cal insistir en el fet que els fidels tinguen sempre al seu abast eixe espai assossegat en la seua febril i complexa activitat diària.
...........
Per últim, des d’aquell espai de l’entrada s’accedirà també als locals de catequesi, de grups parroquials i d’activitats culturals, on una sèrie de cambres de reunió, amb una més ampla per a reunions més nombroses, donaran el servici escaient. Tot açò pot estar en una primera o segona planta. No hi ha dubte que si hi ha lloc per a un pati o jardí... ¡millor que millor!
Ja sé que tot depén de la quantitat de terreny que tingam, però... les parròquies són mil·lenàries i el que ens pertoca als seus administradors és pensar en el futur.
...........
Passem ara a la realitat espiritual, que és, per descomptat, la més important. Eixa realitat depén de la mentalitat amb què pensem la parròquia i, com totes les estructures mentals, és la més difícil de canviar.
Si volem fer una parròquia oberta, acollidora, participativa i plural, el primer que hem de canviar és la posició del rector dins d’ella. Ben cert és que el rector és canònicament, civilment i penalment el responsable, però això no vol dir que ell siga l’amo de la parròquia, ni que s’hi faça el que ell vullga, ni que tot ho haja de fer ell.
Al contrari, considere que la principal missió del rector parroquial és fer comunitat i per a fer-ho la primera cosa és que deixe de considerar la parròquia com a seua. No. No. Un rector no té una parròquia, sinó, molt al contrari, és la parròquia la que té un rector. Mai m’han agradat les “entrades” dels capellans a les parròquies. Sempre les he trobades paregudes a una entronització per a glòria del poder rectoral; i de fet no vaig a cap d’elles, ni tan sols a les dels meus companys.
Sí. Una parròquia té un rector i no viceversa. A més de l’acció sacramental i la presidència de la pregària que li és pròpia, el clergue ha de saber que la seua missió principal és animar i organitzar. ¡Feu cas a un sacerdot vell! Com menys coses fa el sacerdot directament i més organitza, més coses i més compromisos fan els fidels. Hi ha una proporció inversa: a més activitat personal del rector, menys activitat dels fidels, i al contrari.
L’organització i l’animació parroquial necessiten temps i assossegament. Organitzar la litúrgia, la catequesi, l’economia, la secretaria, la pastoral de grups, l’acció caritativa, la burocràcia, la participació amb altres entitats eclesials... demana que quasi totes eixes coses les facen els fidels compromesos i no el capellà. En realitat el capellà sempre ha d’estar a l’aguait però sense fer-ho directament.

Tots coneixem eixe rector que sempre va corrent i a qui tot el món es passa la vida buscant; i es queden totes les coses a mitges. Vos dic, amics meus, que els creients no necessiten tant de “rollo” i sí més acció. Eixa acció fa créixer, fa participar, perquè fa conéixer les realitats diverses des de dins. Llevar la passivitat dels fidels és importantíssim. Poca gent anirà ficant-se cada vegada més en la senda de la fe amb explicacions racionals, però sí que ho podran fer amb accions concretes acompanyats d’altres que tenen fe.

Una de les organitzacions importants és la del temps, la dels horaris. La gent ha de conéixer quan i com pot anar a la parròquia a demanar, a fer alguna cosa o a participar. Abans deia que la secretaria parroquial (que jo sempre he procurat que la portaren avant els fidels) és molt important, ja que és el lloc que fa la primera acollida a qui ve buscant alguna cosa. Estiga o no estiga el rector, el seu horari ha de ser constant i sempre hi ha d’haver una persona instruïda per a atendre i dirigir les demandes al lloc o grup escaient.

Això ens du a una altra qüestió: ¿ha d’estar sempre el rector en la parròquia? Si la parròquia està organitzada, no és indispensable. Clar, que la millor cosa és que estiga sempre que la parròquia estiga oberta, però fins i tot si està de vacances o fent una altra labor (especialment si té a càrrec seu més d’una parròquia), la parròquia ha de mantindre el seu horari d’obertura i tant la pregària com l’acolliment ha de continuar igual.
Això que la parròquia estiga oberta només quan està el capella, és deplorable i indica una mancança tremenda de comunitat.

Una parròquia no pot ser una estació de servicis diversos, per molt eficaços que estos siguen; servicis que es donen en llocs diversos i sense que els altres fidels de la parròquia se n’adonen ni participen. Una parròquia és una comunitat de creients que des de la seua fe oferixen uns servicis als altres fidels i al món; sí, però sempre comunitaris, perquè ho fan no des de la seua inalienable individualitat sinó des del grup a què pertanyen. Hi haurà algunes persones que participaran mínimament i altres que estaran molt integrades en l’organització, però totes han de tindre eixe tarannà comunitari sense el qual la religiositat es convertix en prepotència i en exclusió.
Però ¿quin estil és el de la parròquia? ¿Què cal fer en eixa comunitat? ¡Senzill! En una parròquia participativa cal fer el que ha decidit l’assemblea o la junta parroquial en la qual han de participar membres de tots els grups i servicis. En bona hora la junta ha d’acceptar tot el que no siga herètic si ve d’una proposta dels fidels d’eixa parròquia.

Ara bé, una cosa és que la comunitat vullga fer una acció concreta o iniciar un nou moviment i una altra és que el rector siga obligat a participar en ella. Ja hem dit que l’important en l’acció pastoral del capellà és organitzar i animar i, conseqüentment, ell ha d’estar present en l’organització d’eixa nova activitat, però no ha de participar-hi forçosament si no li agrada o si no és del seu estil.

És a dir, des d’este punt de vista la faena més important d’un rector parroquial és ajuntar-se contínuament i periòdica amb tots els grups parroquials, tant de servicis (secretaria, litúrgia, Càritas, catequesi, economia, cor...) com de moviments (grups de jóvens, matrimonis, grups de reflexió, grup d’oració...). És en estes reunions, juntament amb la predicació, on pot ajudar més a créixer a les persones en el seguiment del Nostre Senyor, aprofundint en la fe, obrint-se a les persones, situacions i novetats, cooperant en la construcció del Regne (Regne de Déu o Regne del Cel, com diu l’Evangeli).
Sense oblidar l’obertura a les altres confessions cristianes i a la cultura. Encara podria dir moltes més coses, però em sembla que este article s’ha fet massa llarg. Perdoneu-me, però el tema ho demanava. ¡Bony Any tingau!

Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido