Paraules en acció, per X. García Roca - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Paraules en acció, per X. García Roca

Sumari > TEMA: Llenguatge en diàleg amb la cultura
Ximo Garcia Roca

La comunicació és el gran desafiament del nostre temps, que resulta determinant per a la transmissió de la fe i l'avenir de les nostres societats. Des de la cultura oral a l'escrita, des de les imatges rupestres fins als pergamins, des de la impremta a l'era digital, la comunicació ha sigut la verdadera pàtria dels sers humans a causa de la seua gran capacitat d'adaptació i acomodació. Fora de la comunicació no hi ha res, ja que fins i tot el silenci o el gest són formes de comunicar.
 
Després d'un llarg període en què la comunicació es va identificar amb els anomenats «mitjans de comunicació» –premsa, ràdio i televisió– assistim a una transformació inèdita i imprevisible en les formes de comunicar a causa, d'una banda de l'eclosió de les tecnologies informàtiques, amb la multitud de xarxes per on fluïx la informació cridada a desbordar els monopolis informatius i, conseqüentment, a democratitzar el seu poder; i d'altra banda a causa de l'anomenat gir lingüístic que va deixar d'estar preocupat només per descriure com són en veritat els fets per a ocupar-se de quines coses fer amb les paraules. Actualment, la comunicació es transforma en paraules-acció que creen realitats mitjançant els llenguatges adequats a allò que es desitja produir.

Estes dues revolucions resulten decisives per a la comunicació de la fe. Per la revolució tecnològica, han augmentat les maneres, formes i instruments per a la seua transmissió, així com els mètodes innovadors portats per les xarxes socials i el món digital. Esta mateixa setmana s'ha assajat un videojoc (Jesucrist Go) que busca personatges bíblics, sants i beats a la manera de Pokemon, a fi de formar equips d'evangelització. Estem en l’inici de l'era digital, que a canvi de captar jóvens, produirà una fe digital el peatge de la qual pot ser la insignificança. El màrqueting ajudarà a l'ús d'estos recursos amb les seues estratègies reeixides en àmbits mercantils.
 
El problema decisiu és saber què es vol aconseguir amb el llenguatge de la fe. Si es vol informar, servixen tots els canals tecnològics, des dels més convencionals –ràdios, televisions, periòdics, revistes– fins als més nous –blogs, llocs web, xarxes socials i aplicacions per a mòbils...; si, per contra, es vol transmetre la fe, cal esbrinar l'índole pròpia del llenguatge i de la comunicació de la fe. I, en lloc de rendir-se al màrqueting, cal que ens plantegem què es vol crear a través del llenguatge de la fe, cosa que serà decisiva per a determinar els llocs i mitjans adequats. Amb el llenguatge informatiu es pot dir veritat o mentir, es pot dominar o servir, es pot ocultar o desvelar la realitat.

El llenguatge essencial de la fe pertany al món de l'acció: «no feu el que vos diuen sinó el que fan». És acció comunicativa que requerix reciprocitat –parlar i escoltar–, i també la comunicació de la fe requerix el silenci per a acostar-se a l'essencial, sobretot en temps d'inflació de propagandes i missatges. El llenguatge de la fe solament és comunicació quan està fecundat per l'amor, ja que l'amor és la matriu de la fe. L'amor és la primera i última paraula que convertix el llenguatge de la fe en acció comunicativa. És una forma d'estimar. A la fe s'entra a través de l'amor pels altres i dels altres, que sent i pensa en contacte amb el rostre d'altres persones. Sense encontre personal no hi ha comunicació de la fe, encara que pot haver-hi informació, ensenyament i recerca. Ací residix el debat sobre la religió en l'escola.

Entre les diferents modalitats del llenguatge, la fe és primer que res invocació i invitació, acolliment i súplica, empara i contagi. A Déu no se l'anomena sinó que se li parla. No es coneix a Déu abans d'experimentar-lo com a empara i refugi. La comunicació és ineficaç si no s'acompanya de proximitat, cordialitat, franquesa. Un llenguatge abstracte i impersonal produïx clients, només la funció afectiva i existencial produïx creients. Després d'un llarg període, en què l'Església es comunicava amb un llenguatge abstracte i desarrelat, lluny dels sentiments quotidians i de les sensibilitats actuals, és hora de posar-se en la situació concreta i singular. Venim de l'»aïllament enfront de tota experiència», de la qual parlava Walter Benjamin, i anem, com proposa Francesc, a connectar les idees amb la realitat, ja que el contrari «origina idealismes i nominalisme ineficaços» (EG núm. 231). I per esta raó advertix als bisbes d'Àsia: «No hem de tancar el discurs amb frases, lleis i regles, sinó reconéixer a Déu on es troba".
 
En l'abstracció no hi ha lloc per a la compassió ni per a l'acolliment o l'empara, només existixen principis innegociables. Ningú té amor a l'homosexualitat ni al divorci, només es té a la persona en carn i os. La proposta de Francesc és inequívoca, la fe són paraules que «acullen amb afecte i tendresa» (HIM 19-03), fins i tot a risc que bisbes com el d'Alcalà l'acusen fal·laçment i obtusament de construir una «Església sense doctrina».

I en tercer lloc, la renovació de la comunicació en l'àmbit de la fe no consistix tant a emprar paraules que baix l'etiqueta d'innovadores només són productes de màrqueting, sinó recuperar la paraula-acció que resulta significativa per als nostres contemporanis. Més que les paraules del pare o de la mare o del professor s'espera d'ells un gest, una mirada, una carícia, una empara, una atenció des de la proximitat. L'abat Teodor, un dels pares del desert, es va negar a parlar amb un germà que havia anat a veure'l. «No vaig voler parlar-li, va dir, perquè es donava molta importància i es vanagloriava d'emprar paraules rares».
Recentment he viscut a Roma, amb motiu de la canonització d'Òscar Romero, el que és una comunicació cessant, que simplement informa, i una emergent que evoca, suscita i provoca. Era cessant, a la plaça de Sant Pere, la representació diplomàtica en temps de laïcisme excepte si es vol destacar l'espectacle; eren cessants els vestits medievals de bisbes i cardenals, que van deixar de ser significatius; era cessant la presència entorn de l'altar d’hòmens només, quan la meitat de les persones canonitzades eren dones; era cessant la participació litúrgica de governs còmplices, per acció o omissió, de l'assassinat de Romero, que solament es redimia pel cíngol ensangonat que portava cenyit Francesc.
Era emergent, per contra, el que va succeir en la vigília de la nit preparada per les comunitats del Salvador i presidida pel bisbe i el fil conductor de la qual eren textos evangèlics comentats amb paraules del mateix Romero i proclamats indistintament per jóvens i majors, hòmens i dones, laics i sacerdots. Acompanyats de cants i símbols se celebrava la seua condició de PROFETA mentre es presentaven les Escriptures i es cantava «No tengan miedo». Se celebrava el seu compromís amb els POBRES presentant unes sandàlies gastades, un menjar calent i una manta. En recordar-lo com a PASTOR s'oferia un bàcul de fusta mentre els pastors assistents –només dos bisbes– cantaven «con este pueblo no cuesta ser pastor», i l'assemblea posada en peus assenyalant els pastors responia «con este pastor no cuesta ser su pueblo». Després d'hora i mitja i caiguda la nit la multitud de persones cantant ROMERO VIVE es retiraven, després de deixar en l'altar una candela encesa; i s’emportaven un ciri a casa mentre cantaven «De Dios es la voluntad de que todos sus hijos sean felices».
 
No hi ha dubte que hi ha una informació cessant per insignificança i una comunicació emergent per significativa.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido