Novel·la d´Agustí Colomer: Un bri d´esperança Per Antoni Martínez - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Un bri d´esperança
Antoni Martínez

Ressenya de la novel·la d’Agustí Colomer, Un bri d’esperança. Sueca, 1952, (Edicions del Bullent, Picanya, 2019).

És extraordinari i una autèntica meravella arribar a conéixer les històries sobre com s’encetaren uns projectes que, en un principi, eren vistos com a menors i diminuts –treballs insignificants, si es comparen amb la gran producció de la indústria cultural de mitjan del segle passat–; comeses que passaren prou desapercebudes en el moment que es produïren i que inclús anys després resten en la boira als ulls de bona part dels historiadors de la literatura; tasques fonamentals per a comprendre el desenvolupament de la cultura valenciana. És encisador saber qui va posar la primera rajola, solitària i aïllada llavors, però imprescindible per a la construcció de la catedral en què ha esdevingut la recuperació de la cultura valenciana; quines foren eixes persones que es conjuraren per a regalar, a vora uns centenars de veïns d’un poble de la Ribera, una obra de teatre que fou una escletxa estreta de llum enmig de la grisor de la postguerra.

Precisament, la segona obra de ficció d’Agustí Colomer (Alcoi, 1961), col·laborador d’esta publicació, retrata una història senzilla, relata com s’inicia alguna cosa molt humil però que dècades després suposarà una primera pedra d’alguna altra molt més gran. L’autor es deté a contar la força de voluntat de tres jóvens que, entroncant amb la feina feta pels valencianistes d’abans de la guerra, somnien amb una normalitat cultural del valencià i basteixen el projecte agosarat de representar a Sueca, l’any 1952, amb motiu de les festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, La bona nova a Maria, principal obra de teatre de l’assagista, dramaturg i poeta francés Paul Claudel, convers al catolicisme en la Missa de Nadal mentre cercava material per a exercicis poètics decadents.

És Joan Fuster –que encara no ha fet els 30 anys– l’autor de la traducció i adaptació de L’Annonce faite à Marie; Francesc de Paula Burguera, estudiant universitari a Madrid, dirigeix el muntatge a càrrec del grup “Teatro de Cámara” del poble; i un novençà Fermí Cortés s’encarrega d’ajudar a botar la censura i reunir voluntats per a que una obra de teatre culte en valencià s’incloga al programa de festes oficial en honor de la Mare de Déu.

Un bri d’esperança, Sueca, 1952 detalla perfectament l’ambient social, polític i cultural dels primers anys de la postguerra i narra les principals vicissituds dels protagonistes que propiciaren una fita indiscutible en la dignificació del teatre culte valencià, lluny del sainet, el clixé i el costumisme habitual en aquells temps. No debades, Colomer coneix molt bé eixos fets, i a més els ha estudiat fins a l’últim detall. Ell és el director de la col·lecció Rent, que fa uns anys va publicar la mateixa traducció que Fuster va lliurar a Burguera per a portar-la a escena, amb l’afegit d’un estudi del reconegut assagista sobre Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern.

Les dos obres suposen un joc d’espills i de tramoies que dialoguen entre elles fins a límits inversemblants, on la història es retorça de forma còmica i dramàtica. I sempre, al bell mig de l’escena uns personatges massa sovint etiquetats i classificats d’una determinada manera, víctimes de crítics, estudiosos i seguidors que apliquen un motlle on encaixar la figura. Colomer s’allibera d’eixos entrebancs i ens evoca la figura d’un Joan Fuster en la primavera de 1952 dictant de nit al mecanògraf Burguera la traducció de L’Annonce faite à Marie del convers Claudel, obra amb un encant profundament espiritual, mentre a les afores, al terme, creixen els primers brins d’arròs.

D’aquella època –d’un mes abans de la representació i datada a Alacant–, ha sobreviscut una fotografia d’un jove prim, vestit amb camisa i tirants, amb les mànegues arromangades i una cama dalt de l’altra. El jove llueix un lleuger somriure sota el bigot, cabells pentinats a la moda de l’època i uns ulls de somniador que evoquen tot el que vindrà després, una vegada plantat el bri d’esperança que s’estendrà des d’aquell moment en que, acabada l’obra, saluden des del cadafal que fa d’escenari els actors, actrius, director i traductor a la placeta Fonda de Sueca. Eixa imatge d’un Joan, il·lusionat i fantasiós –que contrasta sovint amb la figura més càustica i escèptica d’anys posteriors– resumeix la força de voluntat i la creença ferma en els ideals que retrata esta novel·la curta, que ha eixit guanyadora del Premi Soler i Estruch 62é en el Certamen Literari Castellum Ripae de Vilanova de Castelló.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido