Missió i evangelització, per X. García - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Missió i evangelització, per X. García

Sumari > TEMA DEL MES: MISSIÓ EN LA NOSTRA ÈPOCA
Missió i evangelització
Ximo García Roca

La Missió necessita "repensar els objectius, les estructures, els estils i els mètodes evangelitzadors" (EG 33). Mentre no fem una autocrítica sincera i lleial de les missions, no naixerà la nova Evangelització. Són tantes i tan variades les missions, realment existents, que la paraula “missió” s'ha convertit en un significant buit, que necessita recrear-se amb "audàcia i coratge"; els mateixos missioners advertixen que han perdut convocatòria i arrelament social. Hi ha missions bones i males, adequades i inadequades. L'entrega i l'heroisme personal no són suficients per a acreditar la qualitat evangelitzadora de la missió. Al llarg de la meua vida, he assistit a tres enfocaments missioners que conformaven els grans models de l'evangelització.

Sigues bo i dona'm la raó
En la dècada dels 50, mentre l'Espanya camperola engendrava l'Espanya industrial, al meu poble es vivien els últims espeternecs de la guerra civil i es repartien les amistats, les botigues, els bars entre el bàndol blau, que girava entorn de l'Església, i el bàndol roig, que s'organitzava entorn del metge. Els uns i els altres guardaven els seus silencis sobre els sofriments de la guerra i mantenien intocables les seues lleialtats. Aquell any de 1953, l'espai públic es va omplir d'altaveus, crides a la conversió i presència de missioners. Eren les Missions Populars que va portar mon pare a confessar-se –cosa que no recorde que fera mai més-, ma mare a vestir-se de gala per a l'ocasió, els jóvens a renunciar al ball per una setmana, i a mi, al seminari com una espècie d'ofrena sacrificial d'un poble agraït per la conversió. Es considerava un moment de gràcia que un poble, profundament liberal en els costums i progressista en les conviccions, es convertira a la fe i als bons costums, que els agricultors i pastors acudiren per primera i última vegada a la missa dominical mentre els xiquets assistíem atònits als gemecs catastròfics que pronunciaven aquells frares, i produïen confessions generals al meu poble descregut.

Cal reconéixer l'audàcia
d'aquells missioners, especialitzats en tècniques de persuasió, que anaven pels pobles anunciant la mateixa cosa i de la mateixa manera. El seu èxit era proporcional a l'anunci de les catàstrofes, cosa que requeria que vingueren de fora, per a significar que disposaven d'una informació privilegiada sobre el mal estat del món. Només la por era capaç de suspendre el cinema, els bars, el ball i el treball dominical per a portar a tots a voler ser bones persones. L'ombra era el desistiment
col·lectiu de la raó i la identificació de la fe amb els aspectes lúgubres de la vida i les passions tristes de la vida.

La nova Evangelització ha de distanciar-se d'este imaginari col·lectiu que encara hui desperta nostàlgia en certs cercles catòlics. Els anuncis catastròfics i la por a l'infern ja no conduïxen a la fe. L'Evangelització actual no podrà servir-se d'actituds irracionals ni secundar cap tipus de fonamentalisme, ja que, com va advertir Francesc en el Congrés de l'Església italiana a Florència (2015), "resulta inútil buscar solucions en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives".

No em dones la raó però sigues solidari
Era la dècada dels 70, temps d'avantguardes, recentment acabat el Concili Vaticà II, la missió es desplaça des dels discursos al camp de les pràctiques humanitàries; missionar i humanitzar caminaven pel mateix raïl. S'anava a les missions estrangeres per a humanitzar, s'obria un taller popular per a humanitzar, es promovia un centre cultural al barri per a humanitzar, es convidava al sacerdoci per a humanitzar. La revolució humanista impregnava tots els escenaris missioners. No importaven tant les raons i les conviccions com el potencial de solidaritat que portava a acollir a persones excloses, a acompanyar tot tipus de necessitat, a defensar un dret humà calcigat, a incloure els derrotats i perdedors de la vida. La missió i el compromís social eren l'anvers i el revers de l'evangelització, que lluitava contra la pobresa, promovia condicions dignes de vida, creava aliances per a la cooperació entre els pobles i teixia xarxes sense preguntar en nom de qui es feien.

Encara hui els reportatges televisius de La 2 assignats a les confessions, en pretendre suscitar la fe acaben emfatitzant l'acció social i el compromís solidari dels missioners. L'èxit major d'este model va ser conjuminar la missió amb la humanització; i la seua ombra pretendre apoderar-se en exclusiva de la tradició solidària, competir amb ella per motius explícits confessionals o convertir la humanització en una pròtesi de la missió.

L'Evangelització hui trobarà mediacions adequades en la cultura de la solidaritat, que es desplega en organitzacions no governamentals i en voluntariats cívics; només quan faça seua esta cultura i es distancie de les cultures empresarials i institucionals, podrà dir amb sentit que l'Església no és una simple ONG, i compartir amb els altres el plus de significat.

Compartim la raó i serem justos
Començava la dècada dels noranta, recent l'assassinat dels jesuïtes de l'UCA, em vaig traslladar a El Salvador com a professor convidat. Allí vaig conéixer un altre sentit de la missió, que es transmetia a través del codi alliberador i el compromís transformador; la missió no es conformava a humanitzar, sinó que incorporava processos de canvi estructural, a través de la promoció de líders comunitaris, de delegats de la salut i de la paraula, de cooperatives comunitàries i de la presència activa en els processos revolucionaris. L'enfocament del millorament humanista es transforma en compromís per una Terra sense mals, per un sistema just i institucions socials i polítiques perfectes. El seu èxit consistia a reconéixer la comunitat com a subjecte col·lectiu que evangelitza i és evangelitzada. La seua major ombra consistia a parlar per les víctimes, substituir-les o imposar des de fora el ritme de la seua marxa com a Poble de Déu.

La nova Evangelització requerix, comporta, una Església que escolte més que parle, que siga més aprenent que mestra; la primera vegada que se li atribuïx la saviesa a Jesús, no es fa per raó de respostes brillants o dogmàtiques sinó perquè "escoltava i preguntava". La saviesa de la pregunta allibera el cristianisme d'una concepció ahistòrica i li permetrà recuperar la cultura popular, el gust de ser poble, les tradicions narratives, els sabers informals, la diversitat de llenguatges amb major capacitat simbòlica i la multiplicitat d'experiències de deveres que hi ha en el Poble de Déu.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal