Missió existencial, per Joan Almela - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Missió existencial, per Joan Almela

Sumari > TEMA DEL MES: MISSIÓ EN LA NOSTRA ÈPOCA
La missió està definida teològicament. Però existencialment...

Mossén Joan B. Almela i Hijalva.
Preguntar-se per la missió és preguntar-se pel motiu de ser de l'Església mateixa. Sense missió l'Església no existiria perquè la seua raó d'existir és, cabdalment, ser apostòlica, enviada, missionera. Eixa tasca missional està des de sempre perfectament definida teològicament, però no passa així si posem la mirada en la història, ja que, en abastar tota la complexitat humana, moltes vegades s'ha presentat el que és secundari com allò més important o allò propi d'una cultura cristianitzada com si fora el que Déu vol. No cal que posem massa exemples en este sentit, ja que és prou llegir la Sagrada Escriptura per a adonar-se que la Paraula de Déu inspirada als hagiògrafs sempre ha d'encarnar-se en la cultura de la persona inspirada, i sense això no haguera pogut existir.

Sant Lluc (Lc 1,67-79) presenta el programa de la salvació en el càntic que Zacaries proclama ple de l'Esperit Sant i ens dona el sentit de la salvació per a tota persona que accepta la paraula: "per a concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte amb santedat i justícia tota la vida." I definix perfectament la missió de Joan Baptista: "I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs davant del Senyor, a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats".

¿Pot negar algú que la missió a què aquell xiquet estava destinat és la missió de tota l'Església? La missió és anunciar que "per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per a il·luminar als que viuen en la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau". Anunciar que ve a cada persona, a cada moment, a cada cultura i a cada generació; sí, este és l'anunci de la Bona Nova: la salvació està prop i tan sols cal acceptar-la. Salvació que no fa l'Església, sinó la misericòrdia entranyable de Déu. Certament que eixa salvació es fa en bona part dins de l'Església, encarnada en ella en cada època -dic "en bona part" perquè Déu dona la salvació com vol i amb els instruments que vol-, però no la fa ella sinó l'amor que ve de les entranyes de Déu, no de les idees de Déu, ni del capritx de Déu sinó d'allò que brolla de les mateixes entranyes de Déu, de l'essència del seu ser: misericòrdia entranyable. En eixe sentit cal entendre la paraula Yhaveh: el ser de l'amor entranyable.

Rebre la llum que ve del cel per il·luminar la misèria humana i redirigir contínuament els nostres passos pels camins de pau. ¿Quins són eixos camins de pau? Construir el món, la creació, com el Creador la vol. És el retorn, sempre generacional, a complir el manament primigeni, el manament anterior a tots els manaments; el manament que segons la Sagrada Escriptura constituïx la raó del ser de la persona humana, el motiu del seu tarannà i de la seua existència: "Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la" (Gn 1,27), i "El Senyor Déu va prendre l'home i el va posar al jardí de l'Edén perquè el cultivara i el guardara" (Gn 2,15). És el món, l'univers sencer, doncs, el motiu de la nostra existència, i separar-se'n és perdre el sentit de la vida humana.

Totes les religions han sorgit precisament per a donar sentit al ser humà, a cadascuna de les persones que han habitat i habitaran en el nostre món. Totes, en cada cultura, han dit: tu eres humà per açò... Unes han dit que hem nascut per a llevar la càrrega a altres déus; una altra, que estem ací per a purificar l'existència, abans de reencarnar-nos; una tercera, que adorar a Déu és el motiu; una altra afirma que estem per a buscar la veritat... Però totes assignen una missió a la humanitat o a eixa nació concreta. Tal missió és precisament la base d'on arranca tota la floració cultural d'eixa societat perquè és, cabdalment, el sentit primigeni que dirigix la recerca de la veritat, el pensament, la indagació, el contracte social, la norma relacional amb la resta de la natura, la recuperació de l'engany o de l'error o del pecat, la consolació, el sentit de pertinença…
Així que, amics lectors, he de concloure que la missió de l'Església no pot ser altra que la que ens marca la Sagrada Escriptura. Estem ací per a completar la creació; el món és la nostra tasca; i el nostre tarannà és ser cocreadors amb el nostre Creador. L'evangeli del diumenge XIX del temps ordinari ens recorda: "I el pa que jo donaré és la meua carn, per a la vida del món" (Jo 6,51). I el Nostre Senyor prega al Pare per nosaltres: "No et demane que els tragues del món, sinó que els preserves del mal" (Jo 17,15).
Podríem molt bé dir, segons la nostra fe, que el senyal que una religió o un grup religiós s'acosta o se separa de la voluntat de Déu és precisament si s'ocupa més o menys del món que habitem, de l'univers en què estem immersos. I ací trobe jo l'autèntica missió de l'Església Catòlica i de totes les Esglésies cristianes: anunciar que la voluntat del Creador, del Redemptor i del seu Esperit és reconstruir el jardí de l'Edén i fer habitable l'univers per a tot tipus de vida, creant l'harmonia adient en tots els aspectes i sentits; i que esta voluntat necessita la cooperació de cada una de les persones que habiten la terra, perquè totes són imatge i semblança del Creador.

Predicar la crida a esta convocatòria és la MISSIÓ. Per això, deia Pau VI, res que siga verdaderament humà li és estrany a l'Església de Déu. Dins d'eixa convocatòria estan, per des- comptat, els mitjans que l'Església aporta per a tal missió: la Sagrada Escriptura, l'oració, el perdó de les desviacions, la consagració de la vida, el menjar de germanor en què es refà el memorial... És a dir, la presència permanent de Jesús en la vida quotidiana de cada creient. Però totes les accions sacramentals, totes les oracions, totes les estructures..., es queden buides si eixa companyia de Jesús de Natzaret no inflama els cors per a la missió primigènia: l'univers creat en què, almenys fins ara, som l'única vida intel·ligent.

I estes línies van dirigides, amables lectors, a recuperar el paper de la fe en la vida actual, perquè sembla que s'ha arribat a un punt en què pareix que la fe no aporta res a l'existència humana i es pot prescindir d'ella sense perdre res. Esta va ser la visió, la concepció de Karl Marx quan parlava de les superestructures ideològiques que alteraven la visió real de les persones. No. Afirmem el contrari: la nostra preciosa i apreciada fe il·lumina cada racó de la complexitat humana i és capaç de generar la felicitat i el sentit que cada generació necessita per a viure com Déu vol: construir un món millor.

Oblidar eixa tasca, fent apartar la mirada dels creients de la missió en el món, és una traïció a la voluntat de Déu Creador i, per desgràcia, en l'actualitat massa grups, actituds i opcions religioses –fins i tot de l'estructura jeràrquica- amb l'excusa de protegir, intenten tancar els creients en una falsa identitat que, al meu humil entendre, no té res a vore amb la voluntat de Déu. Jesús diu una vegada:
"¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell nit i dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Vos assegure que els farà justícia molt prompte. Però quan torne el Fill de l'Home ¿trobarà fe a la terra?" (Lc 18,7-8).  
València, Solemnitat de l'Assumpció de 2018.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal