Més poder i menys autoritat, por M. Gelabert - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Més poder i menys autoritat, por M. Gelabert

Sumari > TEMA DEL MES: LIDERATGE
Menys poder i més autoritat

Martín Gelabert Ballester, OP

  Un líder és una persona capaç d'influir en els altres. Dit d'una altra manera: és aquell que «porta la veu cantant» dins d'un grup, aquell l'opinió del qual és la més valorada. El lideratge no coincidix necessàriament amb la direcció. Una persona pot ser cap d'un grup i no ser el seu líder, i pot ser el líder sense ser el cap. El cap té poder, bé perquè la llei li l'ha atorgat, o bé perquè imposa les seues decisions mitjançant la por o la força. El líder té capacitat d'influència, que ve determinada per l'autoritat moral que exercix sobre els membres d'un grup. El líder té capacitat de conduir, d'orientar i, fins i tot, de provocar canvis en el poder. A voltes, els millors líders preferixen no exercir el poder, per a així influir millor en els altres.

1. Líders polítics i religiosos
  ¿Tenim bons líders en política? Es diria que tal com van les coses en este país nostre, no n'hi ha. Almenys no hi ha bons líders respectats per tots, amb capacitat de bastir ponts, buscar consensos, acostar posicions, evitar conflictes. El que tenim són polítics ambiciosos que convencen els ja convençuts i desagraden els no convençuts de les seues propostes (per cert, propostes moltes vegades irrealitzables). Este tipus de lideratge sol acabar convertint-se en dictadura. Així la política es convertix en una busca del poder, de tot el poder.
  ¿Tenim bons líders en el camp religiós? Si mirem la història, podem trobar persones respectades pels uns i els altres amb capacitat d'influència i atracció. Els noms de Mahatma Gandhi o de Martin Luther King són bons exemples. I en l'espai catòlic les i els fundadors d'Ordes i Congregacions religioses també han sigut persones amb capacitat d'atracció, que han seduït i enamorat uns altres, sense necessitat de desqualificar a ningú.

  Un bon rector o un bon bisbe han de tindre capacitat de lideratge o, almenys, envoltar-se de bons col·laboradors. No és fàcil ser un bon líder. No tots tenen les capacitats requerides. Però, almenys, cal demanar als dirigents religiosos honradesa en la seua vida personal, justícia en les seues decisions, misericòrdia amb els dèbils, en definitiva, ser un bon exemple de vida evangèlica o, almenys, no ser motiu d'escàndol. No per fer moltes coses s'és un bon líder. Potser s'és un bon organitzador.
Hui, en l'Església espanyola, hi ha laics preparats, inquiets, convençuts de la seua fe. Però són pocs. I açò influïx, tant o més que tindre bons preveres, en la capacitat d'influència de l'Església. Necessitem laics formats i compromesos, que sàpien «dir» la fe en la cultura actual i en les circumstàncies en què hui ens toca viure, i que sàpien també dir una paraula adequada i intel·ligent als seus pastors, sempre que calga. Dic bé laics formats, compromesos, amb una fe sòlida, que no és el mateix que laics intransigents, imbuïts de clericalisme, nostàlgics d'un passat que mai tornarà.


2. Poder i autoritat
  La distinció entre poder i autoritat pot il·luminar el que és un bon líder i el que és un mal cap. Esta distinció permet comprendre el paper necessari dels diversos responsables en la comunitat de Jesús. Tota comunitat necessita una mínima organització. Però els responsables del bon ordre no han de comportar-se com ho fan els que governen en este món, que s'aprofiten del seu lloc i tracten als altres com a subordinats: «però no entre vosaltres» (Lc 22,26). Per contra, han d'actuar com a servidors i ser exemple per als altres. En este ser exemple està la diferència entre poder i autoritat. Autoritat procedix d'autor. Té autoritat el que té capacitat, crèdit, estimació, veritat, estima, reputació. Poder té a veure amb potestat, força, imperi, poder, dominació. Així, mentre l'autoritat té capacitat d'atracció i convenciment, el poder s'imposa des de fora i per la força. Sol ocórrer que els qui perden autoritat es recolzen en el poder. Deixen de convéncer i passen a imposar. Perden l'estima i es mantenen a base de força i opressió. Es convertixen en dictadors.

  Que el poder és una temptació permanent, fins i tot en les comunitats cristianes, es manifesta per la quantitat de vegades que trobem en el Nou Testament advertiments a les autoritats eclesiàstiques perquè no corrompen la seua autoritat convertint-la a poder. Així s'expressa la primera carta de Pere (5,1-4): «als preveres que estan entre vosaltres els exhorte jo, prevere com ells: pastureu el ramat de Déu que teniu confiat; vetleu per ell, no per obligació, sinó de bona gana, com Déu vol; no per afany mesquí de guany, sinó de cor; no tiranitzeu els qui vos ha tocat cuidar, sinó feu-vos models del ramat». Si en l'Església hi ha funcions de vigilància, esta s'exercix no per força, sinó amb amor, respectant la llibertat; i s'exercix, sobretot, sent model per als altres.

  Per als seguidors de Jesús l'autoritat no pot funcionar com a poder, sinó com a servici. Jesús tenia molta autoritat, però es va negar a utilitzar el poder, tal com li proposa el temptador (Mt 4,3). Va sorprendre els seus contemporanis «perquè els ensenyava com qui té autoritat i no com els escribes» (Mc 1,22). Esta comparació és significativa, ja que els escribes estaven «titulats» per a ensenyar, per haver estudiat en la sinagoga. Però la seua competència, com que no brollava de l'adhesió personal a la Paraula de Déu, sinó de la professionalització posada al servici de l'ànsia de poder, era una autoritat devaluada. L'autoritat de Jesús, per contra, naix de l'experiència de la seua filiació divina, i no de titulacions. És, per tant, una autoritat competent, l'autoritat del que va per davant exposant la seua vida, i no el poder «del que imposa als hòmens càrregues intolerables, i ell no les toca ni amb un dels seus dits" (Lc 11,46; Mt 23,4).
A la llum del que s'ha dit no té sentit parlar d'una Església autoritària, encara que sí que té sentit parlar d'autoritat en l'Església. Sant Pau, quan recorda a l'Església de Corint «l'autoritat que el Senyor li va donar», deixa molt clar que es tracta d'una autoritat «per a construir la vostra comunitat, no per a destruir-la» (2Co 10,8). L'autoritat de Pau, l'autoritat eclesiàstica, està basada en el model de Jesús. En l'Església no hi ha poders, encara que sí que hi ha funcions. En ella l'autoritat s'exercix com un servici fratern.


Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal