Llibertat, la lluita que no cessa Per Josep Millo - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Llibertat, la lluita que no cessa
Per Josep Millo (L´Alcúdia)

Hi ha paraules que tenen vida pròpia, que perduren, que resisteixen el pas del temps, als canvis socials, tecnològics, col·lectius, etc. Són aquelles que usem bàsicament per a comunicar-nos cada dia, per expressar idees, opinions i emocions, i que formen part del bagatge cultural humà.

Però també n’hi ha d’altres que, a més de vida pròpia, tenen màgia. Són paraules que donen nom als principis essencials de les persones, als  sentiments més purs o aquelles que inspiren els individus o els col·lectius. Parlem de paraules com solidaritat, lleialtat, independència… i llibertat. Vull dir, LLIBERTAT. La llibertat com a fi i com a mitjà. Una paraula i un concepte que en ocasions semblen qüestionats a la vista de les reaccions que –en forma de repressió o de querella judicial–,  susciten en les esferes del poder alguns fets o esdeveniments culturals que en el fons no deurien ser considerats sinó simples manifestacions emparades per la llibertat d’expressió, un dret bàsic en una societat democràtica. El fet que la lletra de certes cançons (encara que políticament incorrectes) o la representació d’uns titellaires de carrer, entre d’altres casos, provoquen no tals sols una prohibició sinó una persecució, qüestiona d’entrada el nivell de llibertat de la societat en què vivim.

Els que visquérem els darrers anys de la dictadura franquista –i els no menys tempestuosos dies de la “transició”–, recordem com actuava la censura prohibint recitals de cantautors i cantautores, suprimint obres teatrals i de cinema, o exercint la persecució de tot allò que no s’ajustara als criteris restrictius d’un règim dictatorial, decadent i obsolet.  

L’organització d’un recital de cantants com Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, etc., per citar-ne alguns, comportava una gestió burocràtica intencionadament complexa que perseguia dificultar-ne al màxim la seua realització d’una manera descarada i despòtica. Al  problema inicial de trobar un local que acceptara l’actuació d’un cantant “desafecte al règim” que, a més a més, cantava en valencià, hi seguia el permís de l’autoritat local –alcalde del Movimiento–, la del governador civil (falangista) de la província i, finalment, la presentació de les lletres de les cançons a la censura, on un censor autoritzava només aquelles “neutres” o amb metàfores no massa evidents. Hi hagué recitals on només n’autoritzaren quatre de les vint-i-dues cançons presentades i malgrat això es va decidir portar-lo a termini repetint aquelles quatre fins el temps que hi havien fixat.

La persecució de què foren objecte les veus que s’alçaren contra la dictadura va ser duríssima i prolongada en el temps. Qualsevol fet podia ser considerat motiu suficient per a suspendre el recital a última hora. Els organitzadors, quasi sempre joves universitaris, sabien que fins l’últim minut podia arribar un telegrama, que la guàrdia civil t’entregava en mà, prohibint l’acte adduint les raons més increïbles. I això no era el pitjor. En algunes ocasions, la policia del règim, “els grisos”, podien detenir els cantants als seus domicilis passades unes hores, com va passar amb Raimon, Lluís Miquel i altres músics per haver cantat en valencià al Cine Artis la nit anterior, el 1966.

El contrapunt el trobàvem quan aquests mateixos cantautors celebraven recitals multitudinaris a l’Olímpia, a la ciutat de París, on alguns valencians residents –com la recordada Didín Puig–, facilitaven els contactes per a la realització de l’acte.  Però és clar, a la República francesa hi havia llibertat sense embussos .

Fa uns dies, vaig llegir al diari EL PAÍS un article d’Adela Cortina,  catedràtica d’ Ètica i Filosofia Política a la Universitat de València, titulat Libertad en la era digital i en el que tractava d’una manera lúcida les condicions en què es pot facilitar o entrebancar l’exercici de la llibertat en una societat democràtica avançada:

“(…) Pero sucede que las palabras son un tesoro muy valioso y es necesario cuidarlas con esmero para saber de qué estamos hablando: estar condicionado al actuar no es lo mismo que estar determinado, de forma que no exista un ápice de libertad, sino reconocer que la libertad humana nunca es incondicionada, nunca es absoluta, sino que se mueve en un mundo de condicionamientos, algunos de los cuales posibilitan el ejercicio de la libertad y otros la obstaculizan”.

La reflexió a què ens aboca el fragment anterior, com la resta de l’article, potser ens pose en situació de pensar que la llibertat exigeix un debat i una lluita permanents per a possibilitar-la sense els condicionaments que l’entrebanquen.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido