La vida de l´univers Per Javier Almela - Revista Cresol

Vaya al Contenido
La vida de l´univers
Per Javier Almela Hijalva

El papa Francesc ens convida a pregar en juliol perquè polítics, científics i economistes treballen junts per la protecció de la mar i els oceans.

Tres dades basten per copsar l’absoluta necessitat d’eixa protecció:
1. La superfície oceànica cobrix el 70% del planeta, però només l’1% està protegida.
2. La meitat de l’oxigen de l’atmosfera és produïda per un conjunt de microorganismes marins (el fitoplàncton).
3. Els ecosistemes costaners poden absorbir una quantitat de CO2 cinc voltes superior a la dels boscos tropicals.

No voldria esmenar-li la plana al Sant Pare, però trobe que el paper dels economistes hi és molt limitat perquè, al contrari que els científics, rarament arriben a una opinió unànime. ¿No heu vist que qualsevol política troba un bon grapat d’economistes disposats a donar-li suport?

Potser em retrucareu: ¿I els polítics? ¿És que els polítics no mostren tanta dispersió i manca d’unanimitat com els economistes? Evidentment que sí. Però els polítics, que són indispensables com a organitzadors de la societat humana, es mouran, com sempre, en la mesura que nosaltres, els votants, els obliguem a fer-ho.

Així que científics, polítics i nosaltres –inductors dels polítics– haurem de treballar junts per tal d’aconseguir l’objectiu.

Ara bé, els científics han parlat de forma pràcticament unànime. Tant és així que Peter Thomson, aleshores president de l’Assemblea General de l’ONU, en referir-se a la primera Conferència Mundial sobre els Oceans (juny de 2017), deia:
«D’una cosa estic segur: de hui en avant ningú podrà dir que no ens havien assabentat de la gravetat de la situació. Que ignoràvem que l’acidificació estava posant fi a la vida submarina. Que no sabíem que pel 2050 els oceans contindran més plàstics que peixos. O que tantes espècies es troben en perill d’extinció pel nostre consum de peix procedent de la pesca il·legal o de la sobreexplotació».
(Atenció! Espanya és el segon país europeu que més plàstics fa arribar al Mediterrani: 126 tones per dia segons càlculs del WWF, que posa en primer lloc a Turquia.)
Pense que la cooperació entre polítics, científics i economistes no és eficaç perquè cascú d’ells seguix tancat en el seu camp, vull dir, en allò que considera propi i exclusiu de la seua competència, sense mirar més enllà. Clar, si una mateixa cosa es mira des d’una sola perspectiva, és fàcil que apareguen tantes coses com perspectives. No és així com es podrà abastar la seua comprensió, sense la qual les receptes aplicades seran poc efectives.

Mirant la mar i els oceans com a coses que cal preservar pel nostre propi interés toparem inevitablement amb l’adaptació a les circumstàncies concretes, per força passatgeres, en les quals vivim i que són les que condicionen el nostre interés de cada moment.

És justament d’això del que parla el papa Francesc quan escriu que el testimoniatge de sant Francesc d’Assís «ens mostra també que una ecologia integral demana apertura cap a categories que transcendixen el llenguatge de les matemàtiques o de la biologia i ens connecten amb l’essència de la humanitat».
L’essència del que és humà no és que siguem part del planeta en què vivim, sinó que formem part d’un univers que té el seu llenguatge, el seu interés, per dir-ho així.
Si açò no sembla gens científic, és perquè la ciència, tal com s’entén des de fa uns quatre segles, no té l’exclusivitat de la saviesa humana, per més que se n’haja apropiat bandejant altres sabers que la Humanitat havia anat acumulant i depurant al llarg de milers d’anys i que ens han constituït com els animals conscients, a més de racionals, que som (trobe erroni pensar en el factor racional com a l’únic que ens singularitza).

Les teories de l’evolució i del Big Bang, extrapolades del seu context, donen a entendre que no hi ha res darrere d’allò que sembla un pur atzar (opinió temptadora inclús per a alguns creients en Déu Creador...). Però hi ha més d’un científic solvent que es pregunta si eixes hipòtesis ho expliquen tot. Si no serà, més bé, que l’univers encercla una intenció que ha sigut menyspreada per la idea positivista de què només compta la ciència que mesura i pesa.

¿És que les teologies, les filosofies o l’art –que són manifestacions humanes totalment racionals i molt més antigues que la ciència positivista– no tenen res a dir?

Cal tornar a veure la ciència com una part de la saviesa, i no la més transcendental: la part que parla de la matèria que ens envolta. Cal perdre el respecte reverencial a les opinions dels científics quan no es limiten a les característiques físiques de la matèria. I encara en podríem parlar molt vist que, des de fa uns 40 anys, els cabals que es mouen al voltant de la investigació són tan grans que fan sospitar de la seua independència de criteri.

No passem pena per haver d’oposar-nos al paradigma general. La saviesa humana està arrelada molt més profundament del que hagen pogut estar les teories de Galileu, Newton, Einstein, Bohr, etc., totes les quals han fet contribucions admirables que continuen sent parcialment vàlides, però... ¡amb tota seguretat han sigut o seran refutades per altres teories! ¿Per què, doncs, havíem d’avergonyir-nos del fet que allò que expressen els mites antics, les filosofies de l’Índia, la magna obra d’Aristòtil (i la igualment magna reelaboració que en feu sant Tomàs d’Aquino), la immensa saviesa continguda en la Bíblia, el pensament dels pobles de l’Amèrica precolombina, etc., haja de ser progressivament revisat, renovat i aclarit amb la nostra raó per tal de continuar avançant en la comprensió de l’univers?

Aleshores, sí: preguem per la cooperació entre polítics, científics i economistes, però preguem també per trencar els pressupòsits actuals pels quals es regixen uns i altres.

No només està viu allò que assimilem al nostre mode de viure. Tot l’univers està viu a la seua manera, és a dir, en la mesura que ha sigut creat amb una intenció i, com deien els clàssics, si la seua existència fora indiferent, no hauria sigut creat.

Si trobeu contradictori dir que la matèria inert viu, mireu el que ha escrit Francesc citant els bisbes del Japó: «Percebre cada criatura cantant l’himne de la seua existència és viure joiosament en l’amor de Déu i en l’esperança».

Reconéixer un univers habitat per la vida, una vida que no és nostra, ens farà respectar la mar, els oceans i tota la resta molt més que si ho considerem tan sols una font de matèria perquè puguem fruir de la nostra minsa vida terrenal.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido