La pau, ¿a canvi de què?, per Javier Almela - Revista Cresol

Vaya al Contenido

La pau, ¿a canvi de què?, per Javier Almela

Sumari > NOVEMBRE: El llenguatge de les armes
Javier Almela

El papa Francesc ens convida a pregar per la pau en novembre: «Perquè el llenguatge del cor i del diàleg prevalga sempre sobre el llenguatge de les armes». Si és sempre necessari, més ho és ara, tal com van anant les coses arreu del món.
 
Ara bé, l’efectivitat de l’oració depén del grau de sinceritat que s’hi pose. Convé, per tant, fer una reflexió sincera sobre allò que estem pregant, en aquest cas el rebuig que les armes tinguen la prioritat.

Dic açò perquè la fabricació i venda d’armes és una indústria que, a més de sucosos beneficis al capital, dona ocupació als treballadors. I és indiscutible que la prioritat pública de qualsevol govern de qualsevol país és la de donar ocupació als seus ciutadans. Cap altre camp de l’activitat política troba tant de ressò públic en el nostre temps.
Segons l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), Espanya és el sèptim exportador mundial d’armes, amb el 3,5% del total.
La corresponent llei reguladora va ser aprovada, naturalment, pels nostres representants al Congrés i al Senat. No totes les lleis són de gust del ciutadà mitjà –malgrat que un dels efectes que hauria de tindre qualsevol llei és elevar el nivell ètic de la població afectada–, però, una volta entren en vigor, han de ser aplicades. ¿Per què no ha sigut així el passat setembre, en el cas del negoci amb l’Aràbia Saudí?
L’article 8 de la susdita llei (la 53/2007 de 28 de desembre) diu que la sol·licitud d’exportació serà denegada:
«a) Cuando existan indicios racionales de que el material de defensa, el otro material o los productos y tecnologías de doble uso puedan ser empleados en acciones que perturben la paz, la estabilidad o la seguridad en un ámbito mundial o regional, puedan exacerbar tensiones o conflictos latentes, puedan ser utilizados de manera contraria al respeto debido y la dignidad inherente al ser humano, con fines de represión interna o en situaciones de violación de derechos humanos, tengan como destino países con evidencia de desvíos de materiales transferidos o puedan vulnerar los compromisos internacionales contraídos por España».
Davant l'evidència què els governants saudís estan intervenint al Iemen «de manera contraria al respeto debido y la dignidad inherente al ser humano», el govern espanyol va anunciar que analitzava la possibilitat de suspendre l'entrega de 400 bombes de precisió com a part d'un contracte que incloïa també la fabricació de cinc fragates. L'anunci provocà l'alarma i la mobilització sorollosa dels treballadors de les drassanes que anaven a fabricar-los i que veien perdre el seu lloc de treball si, com era lògic imaginar, els saudís reaccionaven cancel·lant el contracte sencer. I no foren només els treballadors afectats directament o indirectament els qui protestaren, sinó també una bona part de la societat que va expressar la seua opinió al respecte. No recorde tan rotundes ni tan nombroses les manifestacions dels qui donaven suport a la suspensió.

La rectificació posterior del Govern va ser lamentable, però açò em sembla una qüestió menor davant d'aquestes dues que em sorgixen:
- ¿Es pot realment aplicar una llei que la gent no vol?
- ¿Estem disposats a acceptar lleis nacionals o acords que comporten conseqüències econòmiques negatives per a tots?
Pensem en les normes que caldrà instaurar per a defensar el planeta Terra i perquè tots els seus habitants puguen tindre una vida digna –no només menjar i beure cada dia–, tal com ve demanant el papa Francesc de forma insistent. Pensem en les normes, ja existents, de protecció als refugiats i als immigrants menors d'edat no acompanyats.

La nostra oració serà eficaç en la mesura que nasca d'un cor net d'hipocresia. Em ve a la memòria l'aplaudiment fervorós i pràcticament unànime dels membres del Congrés dels EUA quan el papa Francesc, en el curs de la seua visita de fa tres anys, demanà el control del comerç d'armes. Els il·lustres membres de la Cambra de Representants i del Senat, que omplien l'enorme sala de gom a gom, devien pensar, mentre aplaudien, que calia controlar el comerç d'armes dels altres països, no del seu, que és responsable d'un 34% del total mundial. Altrament, no es comprén una adhesió tan entusiasta.
 
Perquè la cultura de la pau va molt més enllà del rebuig (sempre relatiu) de les armes de foc. Hi ha altres armes que també fan molt de mal: la reiteració de la mentida amb aparença de veritat, el refús a escoltar els arguments de qui no veu les coses com nosaltres, no voler deixar-li cap eixida pacífica perquè es faça sentir, provocar la seua frustració per no ser tingut en compte... En definitiva, negar-li la seua capacitat per a contribuir a trobar solucions en assumptes que l'afecten directament.
 
El recurs a les armes sol vindre acompanyat d'eixa altra forma, més subtil, de violència. Tots els vells imperialismes i totes les noves dictadures
–confessades o disfressades de democràcies–, l'han utilitzada i la utilitzen. Ara, per exemple, és l'actitud del nostre món occidental ric envers el món islàmic pobre. També envers el món negre, d'on procedix molta de la immigració que tant ens espanta.
Potser per això el papa Francesc ens convida al «llenguatge del cor i del diàleg». No diu dos llenguatges, sinó un que incloga el cor i el diàleg ensems. El diàleg és més aviat una qüestió formal, és a dir, de formes: «Parle vosté». Allò que el vivifica és el cor, sense el qual no ens resulta possible sentir-nos implicats.
 
El fruit d'un llenguatge del diàleg i del cor és imprevisible. Si volem arribar de totes totes a una conclusió determinada o mantenir de totes totes certs principis irrenunciables (línies roges, com s'estila de dir-les modernament), el nostre llenguatge serà estèril.
 
Mahatma Gandhi, incansable defensor de la pau escrigué:
«L'ésser humà fa els seus plans i, amb freqüència, ha de reconéixer que Déu li'ls regira; però, quan el fi perseguit és alhora la busca de la veritat, no té gens d'importància el fet que els projectes humans siguen desbaratats. El resultat mai no és negatiu i, molt sovint, és millor del que havíem imaginat».
 
De segur, Déu haurà de regirar els nostres plans per a arribar a la pau, sempre tan llunyana com cobejada (o potser la cobegem perquè la veiem ben llunyana). Però hauríem de preguntar-nos, amb sinceritat, què estem disposats a donar a canvi, a què estem disposats a renunciar. Si la resposta és res o ben poca cosa, val més deixar a Déu en pau.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido