La parròquia, per V. Ruix - Revista Cresol

Vaya al Contenido

La parròquia, per V. Ruix

Sumari > DIES: Església diocesana
La parròquia: un valor a revalidar
 
Vicent Ruix
 
«L'església que viu entre les cases dels seus fills i les seues filles»
(Joan Pau II: Christiani fideles)

Cal parlar sobre la Parròquia, la institució que molta gent pensa que és ja una estructura caduca. Alguns ja l'han donada per morta. Però cal afirmar rotundament que no es pot donar per liquidada tan fàcilment. És d'un valor extraordinari. Si de cas, s'hauria de reconéixer que necessita una adaptació als nous temps.
 
El papa Francesc li dedica la seua atenció en l'exhortació apostòlica Evangelii gaudium (núm. 27). No es pot dir més en menys paraules: un contacte amb les llars i la vida del poble; presència real en el territori, àmbit de l'escolta de la Paraula de Déu, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l'anunci, de la caritat generosa, de l'adoració i la celebració; la parròquia anima i forma els seus membres perquè siguen agents d'evangelització; és comunitat de comunitats, santuari on els assedegats acudixen a beure per a seguir caminant i centre constant de l'enviament missioner.
 
Sempre s'ha afirmat que l'Església se sosté sobre tres pilars: la formació, la celebració i el compromís. Es podria també afirmar que este programa ha estat sempre viu i en vigor; potser el que ha anat canviant en el transcurs del temps són les circumstàncies i els mètodes de treballar. Pel que jo puc recórrer en el meu record des de menut, la catequesi, les celebracions i l'actuació compromesa sempre han estat presents.
 
Sense cap dubte, un factor sempre molt important en este programa ha estat el capellà: segons el caràcter, l'empenta, la imaginació, la devoció, la dedicació i el seu compromís propi, ha marcat la vida de la parròquia almenys durant el seu pas per ella, i en els més, bona part del temps posterior. Una peça clau en este programa, tots ho sabem, és el senyor rector.
 
Com ja he mencionat anteriorment, els temps canvien, els mètodes també, les circumstàncies no cal dir-ho, i tot unit demana sempre respostes adients. Les maneres de reaccionar i d'afrontar els canvis són també diferents, i depenen especialment del capellà. Ell és, sens dubte, el motor. Pot ser que la marxa d'una parròquia es paralitze en un moment determinat perquè la regix un rector inclinat a la conservació; pot ser que en un moment determinat arranque amb força amb algun projecte espectacular arrossegada per l'ímpetu d'un rector emprenedor; pot ser que es trobe en un altre moment amb un rector enamorat de la litúrgia; o pot ser també que en un altre moment s'enrole en una empresa formativa per les qualitats del rector; o en un altre –¿qui diu que no?– es pot trobar la col·laboració de seglars que fan costat al rector en la tasca encetada i amb la seua col·laboració alcen la parròquia.
 
Hui en dia un factor que està influint molt en la vida de la parròquia és l'escassesa de sacerdots. Fa més de tres dècades que insistim en la pregària per «les vocacions». La disminució de la natalitat, la religiositat superficial, la falta d'influència en la família, la disminució d'assistència als actes litúrgics –especialment a la missa dominical–està donant com a conseqüència una presència amortida de la parròquia en l'ambient social. Una parròquia sense rector, almenys des del temps de què venim, si no es troba una fórmula nova, està cridada no a desaparéixer, però sí a perdre l'orientació. Açò s'està donant ja en molts pobles. El capellà és la vida, el motor, el punt de seguretat en un poble; sobretot en la parròquia-poble. Fins fa molt poc, el capellà animava la xicalla, acompanyava la joventut, preparava els que canviaven d'estat: era el pal de paller del conjunt i de les parts. Ell estava present en tots els actes importants de la vida: en la infantesa, en la joventut, en els noviatge, en el matrimoni, en totes les circumstàncies que es donaven en la vida quotidiana. Muntava campaments d'estiu per als xiquets i xiquetes, acompanyat pels mateixos matrimonis als quals embarcava en l'organització i muntatge. Jo recorde com en el meu poble, sent encara jo seminarista, tinguérem un capellà que aprofità «un campament» que havia servit per a acollir treballadors, acompanyats per les seues famílies mentre construïen la canal de reg des del pantà del Generalíssim fins al Camp de Llíria, en aquell projecte de convertir gran part del secà en zona de regadiu. Aquells treballadors, acabat el tram corresponent i, havent de passar a un punt més avançat per a prosseguir l'obra, s’emportaven de les cases que els havien acollit tota cosa aprofitable i deixaven la cimentació –lògicament– i algunes parets. Esta circumstància concreta donava la possibilitat de construir de nou el que havia quedat dret. Açò és el que feren els parroquians acompanyant el rector, i el resultat final fou un alberg, on es podien allotjar molt bé una bona quantitat de xiquets i xiquetes per a passar uns dies d'esplai a l'aire lliure en l'estiu. No cal dir que esta actuació donava aire i alegria a la col·lectivitat, a la parròquia. És només un exemple. Res d'açò s'haguera aconseguit si no haguera estat un capellà, plenament dedicat a una labor altruista com era la seua. Allò era una parròquia. I allí hi havia un cap espiritual i una ànima activa, i al seu voltant una parròquia il·lusionada.
 
Han canviat les circumstàncies. La primera, i principal, l'escassesa de capellans, com hem dit; hi ha també capellans que arriben al poble només per a dir missa i, conseqüentment, no fan vida parroquial. Açò és un factor molt important a tindre en compte. Hi ha capellans dedicats plenament a donar classe en instituts i altres llocs. Hi ha capellans que tenen a càrrec seu tres i quatre parròquies, i en alguns llocs més encara. Tot açò ha fet que canviara la presència del que havia de ser motor d'una col·lectivitat. I, si a tot açò afegim el fort canvi obrat en la societat, tot junt contribuïx a fer que el rector de parròquia siga un complement, un vagó més, dins d'eixe conglomerat de cases en què els ideals de la vida han canviat al mateix temps també.
 
Hui es parla necessàriament de la presència activa dels seglars. És lògic i necessari. Ara bé, mentre no entre en la consciència de la gent la idea del protagonisme dels seglars, estarem en un impàs que portarà una crisi per a donar pas a una altra organització parroquial. Cap ahí caminem.
Ara bé, seria una llàstima que es donara per tancada una època i es perdera amb ella tota una organització molt meritòria que ha fet un gran bé a la gent, sobretot als pobles-parròquia. Així i tot, l'esquema seguirà: la formació no pot faltar; la celebració tampoc; el compromís tindrà altres motivacions, sens dubte, però la vivor ha de seguir. No serà, pot ser, el capellà qui la posarà en marxa, però d'una altra manera reverdirà. El compromís s'inclina pels seglars, toca a la porta dels seglars.
 
En definitiva i concloent: un conglomerat de cases és un poble. Si hi ha campanar, hi ha una església. I en eixa església hi ha un capellà. Les circumstàncies canvien; les persones passem; però la parròquia ha de trobar noves maneres d'afrontar la seua finalitat: evangelitzar, celebrar i viure compromesament. Si es troba a faltar un factor, per molt important que haja sigut en temps anteriors, s'ha de trobar un altre que anime, moga i ajude com puga la col·lectivitat: la parròquia no ha de desaparéixer.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido