La paraula llatina Per Josep Martí - Revista Cresol

Vaya al Contenido
La paraula llatina

Josep Martí Ferrando
El retorn del nacionalisme espanyol com a reacció a l’independentisme català, la xenofòbia, l’excessiva atenció prestada pels mitjans de comunicació —sobretot des que emplenaren la plaça de bous a Madrid—, inclús la condescendència del govern central, cada comentarista s’aplica en un dels criteris, i tots ells han influït en major o menor mesura en els resultats obtinguts per la dreta extrema en les passades eleccions andaluses. Qui no es consola és perquè no vol, i hom diu que, amb la irrupció d’esta força en el panorama polític, Espanya queda homologada als corrents internacionals, ja que els països europeus tenen la seua quota de radicalisme dretà. Bé. D’entrada he de dir que no m’interessen estes explicacions que, repetisc, cada una en certa mesura atorga una dosi d’aclariment al nou panorama polític, tant com els comportaments polítics i socials que han afavorit este fenomen.

Per començar, pense que hi ha un comú denominador entre molts dels votants del Brexit, de Trump o del nou president brasiler. A saber, el vot del cansament del fàstic de la correcció política, de les paraules tan gastades que s’empren per a dir no res, el convenciment, cert, d’una classe política totalment allunyada dels problemes dels ciutadans reals que treballen i malviuen per arribar a final de mes. D’ací l’auge de les polítiques demagògiques i populistes. És curiós, fa uns anys, quan parlava de Lerroux o Blasco Ibáñez, havia d’explicar la paraula «populisme». Pràcticament no existia en el vocabulari polític ni tampoc en els dels mitjans de comunicació. Explicava que el populisme consistia a fer un tipus de política que apel·lava no tant als arguments racionals com al sentiment. I posava dos exemples. Un, el que considerava, i encara ho crec, paradigmàtic: Vicente González Lizondo, immers en la passió valenciana i, posteriorment, el de Rita Barberá amb la seua bosseta de mà i els icònics vestits rojos. Una dona que, si s’haguera retirat en 2011, hui seria estudiada en tots els manuals de política.

Eixa fartera de la ciutadania envers la correcció política que no aporta solucions a les necessitats quotidianes, eixe saber que els polítics, per definició, falten a la seua paraula —que lluny queden aquells polítics «de càtedra» que preferien la dimissió abans que la deshonra de faltar al seu compromís. Assistim a una generalització, per part d’absolutament tots els partits, fins i tot els incipients, i no sols ací, clar, del predomini de la raó d’estat sobre la raó ètica. Maquiavel encara dirigix l’orquestra política, i el personal, sacsejat per una crisi que manté, no sols unes xifres esgarrifoses d’atur sinó, sobretot, de treball precari, ja no està per a bromes.

Ara bé, pense que seria injust fer recaure les tintes sobre el poder polític, tant els que ostenten el poder executiu com el que el pretenen, sinó també els altres poders de l’estat. Parlem del legislatiu. Recordem la repetició de les legislatives en un termini de sis mesos. Òbviament és una decisió encertada si no s’han trobat solucions per a conformar l’executiu; ara bé, els responsables de tots els partits implicats, absolutament tots, atesa la seua manifesta incompetència, haurien d’haver dimitit i deixat pas a uns altres abans de cridar el poble a les urnes: descrèdit de la política i del poder legislatiu.
Però observem ara el poder judicial. Recentment hem tingut dos notícies que mostren el descrèdit absolut en què ha caigut el sistema judicial espanyol. D’una banda la sentència del Tribunal Suprem en què es contradiu a si mateix en allò que es referix al pagament dels impostos sobre els préstecs hipotecaris en favor, per descomptat, de la banca i en contra de la ciutadania. I, quasi de seguida, la publicació del whatsap en què s’evidenciava el mercadeig dels càrrecs de la composició del Tribunal Suprem. Unes condicions idònies per al descrèdit del poder judicial, més encara quan està pendent el juí dels independentistes catalans.

I, per si no hi havia prou, hem assistit a l’estrepitosa caiguda del prestigi, laboriosament aconseguit, de la monarquia constitucional. El cas Noos lligat als afers amorosos i cinegètics del rei emèrit, més enllà del que dicten els jutjats i les veus doctes, han suposat, si no la condemna, sí la reprovació d’estos comportaments per part del poble. Més enllà de les fílies o de les fòbies, el fet objectiu és eixe, que la monarquia ha quedat en entredit i, no diguem ja per a molts catalans per als qui, també amb raó o sense ella, el monarca actual ha passat a considerar-se persona no volguda.

Este és el panorama real que contempla un ciutadà que, treballa o no, i que ha de fer equilibris per a subsistir; «l’home del carrer», en deia Francesc Pi de la Serra. Amb estos precedents els electors es troben davant de diverses possibilitats; la primera d’elles és la de no votar, abstenció, bé per postura militant, bé per peresa. I també hi ha el vot estrambòtic o estrafolari. De fet, trobem, cada vegada més, ciutadans que es decanten  per opcions impensables fa unes dècades, vots que se situen més enllà de les opcions ideològiques tradicionals, es tracta d’actituds davant de la vida, com ara el PACMA —que també a Andalusia ha obtingut uns resultats gens menyspreables, tot i que no han arribat al parlament— o el Partit Pirata, per posar dos exemples. Unes altres maneres d’assenyalar les mancances del sistema són el vot en blanc —sobre el qual ja va escriure Saramago— i el vot nul. Convé recordar que el Senat, i d’això no se’n parla massa, recull entre vots nuls i en blanc, vora un deu per cent dels resultats en termes globals.

Més enllà d’estes opcions, diguem-ne habituals, hi ha el vot cap a aquelles alternatives que se n’ixen del políticament correcte, que empren un llenguatge directe, amb líders que intenten ser carismàtics, eixits del poble i que es presenten, precisament, com a no polítics, responsabilitzant els polítics i el sistema democràtic de tots els mals. Res de nou, ja ho va fer l’austríac d’origen Adolf Hitler, qui es manifestava com un excombatent més, com un fill qualsevol del poble alemany. I sempre hi ha qui s’ho creu, clar. Així el líder dels xenòfobs i ultranacionalistes espanyols parla contra el malbaratament dels diners públics quan, no sols ha estat cobrant com a polític del Partit Popular, sinó que va dirigir una oficina fantasma creada ad hoc per a ell en l’autonomia madrilenya, cosa que no és cap obstacle perquè prometa el final de l’estat autonòmic.

Una altra qüestió, paral·lela, és el fenomen del traspàs de vot proletari, tradicionalment d’esquerres, cap a l’extrema dreta. Davant d’este procés, ja antic, l’esquerra es limita a llançar proclames tan incendiàries com absurdes tipus “Alerta antifeixista”, però no es molesta a analitzar les causes de la fuga de vots. Probablement pensaran que, com són l’esquerra, són universitaris i, a més científics (?), tenen la raó i, per tant, científicament el proletariat tornarà a votar-los. No sé. És paradigmàtic el cas de Marsella que, de ser feu del partit comunista francés passà, sense solució de continuïtat, a ser el planter del Front National pour l’Unité Française  (ara Rassemblement National).
I este és l’assumpte que ens ocupa. Jo no n’he fet massa cas, ni en pense fer, però sembla que tres són les idees força que este grup transmet: la unitat d’Espanya amenaçada pel separatisme; en conseqüència, el retorn a l’estat unitari i l’stop a la immigració —de moment, i per a tranquil·litzar els prejudicis morals, ells postil·len que sols es tracta de la “il·legal”. A més, hi ha altres idees secundàries, com ara el refús a l’Islam, una vaga idea del retorn de la cristiandat i, per descomptat, allò dels espanyols primer. Estos són els principis en què es basen.

La primera observació que cal fer és que abans de les eleccions les seues idees xenòfobes ja havien triomfat; malauradament és així. Recordem, dissabte 1 de desembre el pesquer “Nuestra Señora de Loreto”, fart d’esperar respostes oficials, emprenia el viatge de retorn cap a Espanya. Es tracta d’un vaixell amb base a Santa Pola que va recollir onze nàufrags procedents de Líbia. El pesquer tenia capacitat per a 12 o 13 persones, però en viatjaven més de vint. La resposta del president de Govern va ser que compliren amb la legislació comunitària i internacional i que “lo que se tiene que hacer es ir a un puerto cercano, al puerto seguro más próximo y ahora mismo existe esa posibilidad”. Després de deu dies d’espera va ser quan ja s’obrí, efectivament, la possibilitat de parar a Malta. Més enllà de l’actitud dels governs maltés i italià està la del govern espanyol que, sembla volia deixar clar que Espanya, després de l’Aquarius, ja no pot ser país d’asil.

Això pel que fa al govern, però des de l’oposició, molt abans de les eleccions el líder del PP havia endurit enormement el missatge respecte als immigrants amb dades estrambòtiques sobre els milions d’immigrants disposats a envair Espanya a la mínima de canvi. I no sols això, sinó que proclamava que no es podia dividir el vot de la dreta, que la sensibilitat de l’extrema dreta tenia cabuda en el seu partit.  Observem, per tant, com abans de saber-ne els resultats, en l’àmbit polític ja estan assumides les principals idees força de l’extrema dreta. De fet, els populars també han proclamat que pretenen restringir les competències autonòmiques. La bena ha estat col·locada abans de produir-se la ferida.

I pel que fa a la jerarquia eclesiàstica, allò que proclama Francesc als campaments de misèria davant dels refugiats immigrants a Lampedusa, a Roma i allà on calga, no compta. Vox porta un discurs contra la immigració, però ja hem comentat que l’adjectiu «il·legal» atorga una certa respectabilitat i credibilitat a qui no sap de què va la cosa. I, si bé pot resultar incòmode el tema de la immigració, a canvi hi ha la lluita contra l’avortament i l’Islam, alhora que predica l’enaltiment de la nació espanyola i un ideal de retorn a la «cristiandat». Tot junt resulta massa temptador: una nova edició del nacionalcatolicisme que pose orde (?) en la societat i restaure la supremacia social de l’Església. Supose que per això el cardenal Cañizares ha proclamat a la premsa que Vox és un partit de dretes, però «en absoluto» d’extrema dreta. Podem esperar que Déu ens pille confessats o podem lluitar contra les causes del mal. La confessió i la lluita no són opcions incompatibles.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido