La copa Per Vicent Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido
La copa

Vicent Artur Moreno (València)

En la narració de la destrucció de Jerusalem anomenada Vindicta Salvatoris, uns quaranta anys després de la mort «evangèlica» de Jesús, apareix present un calze. Els escrits de Suetoni, els de l’historiador jueu Josep... L’evangeli apòcrif de Nicodem, curiosament molt popular mil dos-cents anys després entre el món càtar català, ens parla de l’existència d’una copa que tenia poders sobrehumans. Però no ens enganyem. No hi ha cap referència ni en els textos canònics ni en els textos anomenats «apòcrifs» que indique exactament quina és la copa que aquella nit van fer servir els amics de Jesús i ell mateix, per tal de fer este ritual jueu que proclamava la Pasqua. Ni, evidentment, on va anar a parar. O si n’hi havia una o més per tal de cobrir les necessitats rituals de tots els comensals. Hi ha textos que ens confirmen que damunt de la taula hi havia «coberteria», però no identifiquen cap estri en concret i menys amb el que guardem a la Seu. Els primers senyals d’esta copa sagrada potser els trobem en algun passatge evangèlic: «Et hunc preclarum calicem...». Este mateix calze, se’ns diu. En els evangelis canònics hi ha referències sobre esta «copa de benedicció»: «Prengué el calze amb el vi, donà gràcies...». Però recordem que els evangelis canònics van ser escrits molt després dels fets, i eren memòries orals repetides de boca en boca durant, com a mínim, dos segles. És curiós que un dels quatre evangelistes no comente res d’este moment tan especial: es tracta de Joan, el deixeble «preferit» de Jesús. De fet, Joan explica l’àpat amb una extensió i un detall sorprenent, però manté un silenci sospitós sobre el moment de la benedicció de la carn i el vi. Per reblar el clau, qui més descriu els fets d’aquella nit pel que fa al sopar és Pau en la Carta als Corintis. Però recordeu que ell parla d’oïda, perquè ell no hi va ser en els moments dels fets. Per això, poa directament de Mateu i de Lluc. Al principi, hi havia dos grials acceptats a Jerusalem. Un d’ells en una urna d’or penjada del centre de la cúpula de la Roca. Els cristians creien que allí dins hi havia el manà del cel i la sang de Jesús. El segon era la Santa Creu dins d’un reliquiari d’or que contenia un fragment de la creu de Crist.

Però... és o no és? La resposta és «és». Però no podem assegurar ni confirmar que la copa de la Seu de València estiguera aquella nit al costat de Jesús. Per endinsar-nos en l’estudi del Calze, hem d’anar a la descripció arqueològica més completa que s’ha fet fins ara sobre la copa: ens estem referint al treball que Ferran Arasa va realitzar l’any 2014 específicament per a l’exposició sobre el Grial de l’Ajuntament de València i l’Arquebisbat de la diòcesi.

Comencem este capítol dient que les autoritats científiques de l’Església oficial parlen de «tradició i no història», que «les antigues tradicions es basen en vestigis i indicis suficientment racionals i versemblants». La Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, que és el ritu grec de la missa, diu en la consagració del vi: «de la mateixa manera, prengué el calze amb la beguda tot dient...». En canvi, el cànon romà, que és el dels primers papes, diu: «així, acabat el sopar, prengué este calze gloriós amb les seues mans santes i venerables, i donà gràcies i et beneí, i el donà als seus deixebles...». En cap moment tenim una imatge coetània que identifique esta copa amb el Fill de Déu.

És curiós, però des de 1960 que es realitzà l’estudi de Beltrán, no s’ha fet cap anàlisi directa arqueològica de la peça fins al treball d’Arasa del 2014. Sí que han parlat sobre ell estudis que han complementat el treball de l’arqueòleg aragonés, però hi han afegit poc al que ja ens havien contat. Destaquem el treball d’Oñate el 1999, el de Sancho Andreu el 2006, el que apareix en les actes del I Congrés Internacional sobre el Calze (2008) i el de Martín Lloris en 2011. A més, hi ha més referències de la base invertida en la bibliografia general que del bol superior, ja que aquella presenta una inscripció cúfica, sotmesa a moltes interpretacions, algunes d’elles incompatibles i fins i tot llegida en diferents llengües. El recent estudi de Ferran Arasa (2014) confirma que, a grans trets, les conclusions tipològiques, estilístiques i cronològiques que va fer Beltrán són vàlides, però potser incompletes.

El calze de València és un bol hemisfèric, que és una de les formes més senzilles que té d’expressar-se la vaixella antiga. Esta copa és un recipient que pertany a la família dels vasos tallats en pedres dures que es va fer possiblement a partir del s. I abans de Crist al Pròxim Orient, i que es va estendre per tota la Mediterrània romana. Molts recipients conservats d’esta tipologia i cronologia són de petites dimensions i amb decoracions més o menys complexes. En el cas del de València correspon a esta segona tipologia. La copa fa 7 cm d’alçària i 9,5 cm de diàmetre, 5,5 de profunditat interna i fa un gruix mínim de 3 mm. És, per tant, un dels recipients més fins de la seua tipologia, cosa que demostra el «virtuosisme» de l’artífex que el va fer. La morfologia es relaciona amb recipients de ceràmica tardohel·lenística, de plata o de vidre. De fet, la motlura ens porta a èpoques tardohel·lenístiques, i el primíssim gruix de la pedra ens suggerix un mestre bastant virtuós que, a més, contribuïx a fer més translúcida la superfície, una de les característiques «màgiques» d’este tipus de recipients. És per això –conclou l’estudi de F. Arasa– que la cronologia va del segle I abans de Crist al II després de Crist; i que, a més, forma part dels recipients que s’aprofitaren per a fer calzes i altres objectes de culte en l’edat mitjana. La base, sobre la qual trobem la inscripció cúfica, és de procedència bizantina possiblement. L’àgata és d’una tonalitat similar a la del recipient superior i fa 14,5 cm de longitud, 9,7 cm d’amplada, amb una alçària de 4,5 cm. La base fa 3 cm amb un peu anul·lar de 5 mm d’alçària. De cronologia posterior, és un recipient en forma de naveta, oval, de poca alçada i profunditat. Segurament, els artífexs de San Juan de la Peña «combinarien» perfectament tots dos elements en comprovar que tots dos tenien bàsicament la mateixa tonalitat.

Per a fer la seua anàlisi, Ferran Arasa s’ha basat en un estudi directe visual del calze de la Seu de València (sense especejar) i el posa en relació amb els centenars de vasos tallats en pedres dures que des d’època posthel·lenística i romana van anar aterrant després del segle XI a patrimonis reials occidentals, i posteriorment a col·leccions museogràfiques europees i americanes. Peces d’esta tipologia hi ha al Museu de Sant Marc de Venècia, al Louvre i al tresor dels Mèdici a Florència. Recordem que el material especialment dur comporta la «perdurabilitat» cronològica màxima a estes peces.

El Sant Calze està format per tres parts diferents i corresponen a diferents cronologies.
La copa superior és una peça tallada en calcedònia, que és una varietat de la cornalina o ònix, d’un color jaspiat que va del marró fosc al rogenc. Esta cornalina correspon a la família de l’àgata, una varietat de quars microcristal·lí. A més, es nota perfectament el trencament que la secciona en dos meitats, a conseqüència de la caiguda del Divendres Sant de 1744. Este accident provocà la pèrdua d’unes esberles, d’uns microfragments que actualment continuen conformant una mena de depressió en la vora del vas. Mentre que A. Beltrán afirma que és un vas tallat a Orient entre el segle IV abans de Crist i el primer després de Crist, Ferran Arasa ajusta encara més esta cronologia i situa el recipient superior en un segment del segle I a. de Crist i el I d. de Crist. De manera que tant cronològicament com geogràficament sí que és possible la seua ubicació en la taula del Senyor.
Pel que fa a la base, està formada per una copa invertida de calcedònia també, d’un color més fosc que el vas superior. En una part de la peanya apareix la inscripció àrab «li-lilizàhira» que alguns han transcrit com «per a la que més brilla». Encara que hi ha alguns que identifiquen este lema referent al palau d’Almansor a Còrdova «Azzàhira», uns altres erudits pensen que podria ser el regal d’un enamorat a una enamorada. Una de les últimes versions del possible significat de la inscripció és la que ens aporta Schäfer en 1983, quan ens diu que hi posa «Al-labsit as Silis» i ho compara amb el misteriós nom del Grial que apareix en el Parzifal de W. von Eschenbach. Per això, caldrà una nova transcripció a partir de modernes tècniques i no recórrer de nou al calc d’Antonio Beltrán. Ferran Arasa pensa que este peu podria ser de procedència bizantina del segle X. Fet i fet, possiblement formaria part de la vaixella d’un palau d’Al-Àndalus. Tant la copa superior com la inferior estan unides per un treball d’orfebreria d’or: d’una mena de glòbul ixen dos tiges corbades, decorades amb rosetes de quatre fulles. A més, hi ha un treball de pedres precioses afegit a la peça. La factura d’esta intervenció és del segle XIII o XIV. Precisament Antonio Beltrán va proposar que la unió de les peces degué fer-se dins del monestir seguint estètiques franceses.

Tota la resta de decoració, la muntura d’or, les pedres precioses, les perles..., o les van posar dins del monestir de San Juan de la Peña el 1399 o s’hi degueren afegir en el període de 1400 a 1410, quan es descriu la peça en l’inventari de relíquies de la Corona d’Aragó tal com la coneixem ara.

No tenim cap estudi més que haja analitzat la peça amb les metodologies i les eines espectrogràfiques actuals aplicades a l’arqueologia. Imagineu la «tecnologia» en un departament d’arqueologia de l’any 1959. Ens imaginem Antonio Beltrán amb un peu de rei, un regle, un llapis, un full de paper mil·limetrat i poca cosa més. Caldria una anàlisi amb els mètodes de datació que tenim actualment, caldria un estudi fet per professionals per arrodonir les conclusions dels arqueòlegs que només fins ara han pogut analitzar la peça d’una manera incompleta. Un equip multidisciplinari ajudarà molt a datar esta relíquia que ja forma part de l’imaginari col·lectiu dels valencians.

De manera que «l’autèntica relíquia» és la part superior, una peça d’àgata polida amb mirra feta en un taller hel·lenístic possiblement d’Alexandria o Palestina. La família jueva que degué «acollir» Jesús devia tindre esta copa com una mostra més de distinció i d’aculturació romana. Els jueus, doncs, degueren transformar la copa dionisíaca en una copa de benedicció, pròpia de la cultura jueva. Esta copa –segons la tradició– pertanyia a la família de la casa on se celebrava el Sopar i degué conservar-se de generació en generació, ja que ella mateixa era una peça important dins de la litúrgia del Sàbat i de la Pasqua. Actualment, esta tradició roman entre les famílies jueves i quan estes tenen diversos fills barons i es casen, se’ls regala una altra copa perquè ells puguen continuar el ritual. Les peces han de ser de materials no porosos, «purs» segons ells, com ara la pedra o el cristall, i són menudes, ja que només han de servir per a beure un glop cada comensal, en memòria i agraïment per la redempció del poble jueu i per totes les coses bones que Déu els ha donat.

L’única decoració que presenta la copa és una motlura invasiva, a la part exterior de la vora, d’amplada irregular i poc profunda. Això el fa diferent d’altres tipus de copes més complexes, com ara la copa dels Ptolomeus del Tresor de Saint-Denis, la tassa Farnese del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, els càntaroi d’Alexandria o la copa Barber del Museu Britànic. Esta última, amb motius dionisíacs. Hi ha una part més blanca en la zona exterior que segurament és conseqüència de l’aplicació d’un producte químic en el moment que el calze va ser portat en els anys 40 del segle passat a un artesà per tal de netejar-lo d’humitats.

Pel que fa a la pedra dura del calze, hem d’indicar que és un material utilitzat a tota la conca mediterrània des de fa uns set mil anys per a este tipus de recipients. Des de les cultures nagadiana a Egipte o a Creta, s’ha fet servir el jaspi, la fluorita, l’ònix, el cristall de roca, l’obsidiana, la serpentina o la calcedònia per a vestir eternament un recipient d’un poc de llum. També és interessant indicar que en època hel·lenística (III-I abans de Crist), estes copes de pedres dures s’utilitzaven en les cerimònies dionisíaques. Alexandria era un taller de primer orde per a confeccionar estos tipus de peces, que s’estendrien per Roma i l’Imperi a partir del segle I abans de Crist. L’escriptor romà Apià ens conta que es reunien en estes festes fins a 2.000 copes d’ònix amb muntura d’or. O que les copes d’àgata (pel seu efecte tornassolat) tenien fama d’incorporar característiques guaridores als líquids que s’hi encabien. També tenim notícies que Neró va pagar un milió de sestercis per una copa de fluorita. Això ens porta a pensar en el caràcter exclusiu i de luxe que tenien estes copes. Devien ser els Rolex, els Porsche o els Swarovski de l’època. No només en les taules marcaven la diferència: en les tombes són freqüents les troballes d’este tipus de recipients. El seu valor i la seua bellesa estètica devien a fer que estos bols s’inclogueren posteriorment en vaixelles bizantines, medievals i renaixentistes, bé com a objectes amb un valor per si mateix, o convertits en altre tipus de peça, com ara un calze. Un dels exemples més paradigmàtics és el de l’abat Suger de Saint-Denis (ara a la National Gallery of Art de Washington), el del tresor de Sant Marc de Venècia o la petita copa d’àgata del Museu del Louvre. Totes estes copes tenen un horitzó cronològic que va del segle I abans de Crist al I després de Crist.

El valor que té el treball de Ferran Arasa és fonamental: ajusta molt més la forquilla cronològica de la peça, i la situa dins del model més senzill, amb unes fines motlures o relleu. Este model generalment prové de tombes de la zona d’Alexandria, fet de sardònix o àgata. En este tipus inclouríem el reliquiari de Santa Isabel d’Hongria, o els exemplars del Museu del Louvre, en la col·lecció dels Mèdici, el del British o el de l’Ashmolean Museum de Londres, el del tresor de Tívoli, el de Field Museum of Natural History de Chicago..., tots amb una cronologia ja coneguda: la ratlla del segle I.

Estes formes imiten sempre la vaixella metàl·lica i el bol hemisfèric de pedra dura imita ceràmiques tardorepublicanes conegudes amb la forma F-2574, amb una ranura incisa a la part superior del bol. Per a estes formes, la cronologia s’avança una miqueta: del segle III a. de Crist al II a. de Crist. A més, trobem esta forma també en la forma Conspectus 36 de Terra Sigillata Itàlica feta sota els regnats d’August i Tiberi.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido