L´expressió de la bellesa Per Joan Almela - Revista Cresol

Vaya al Contenido
L´expressió de  la bellesa

És impossible estar immers en l’univers, sentir-se part del cosmos (part intel·ligent en este cas, ja que s’és conscient d’esta participació) sense venerar, buscar i procurar la bellesa. Per això, ja que les religions han naixcut per a donar sentit a l’existència, no han pogut ni podran mai ignorar l’art, l’harmonia i la bellesa, perquè és precisament esta recerca la que eleva el ser humà de la seua animalitat, la que evita que la sordidesa i peremptorietat de l’existència vaja retornant-nos a poc a poc a la penombra d’on hem sorgit.

La història de l’Església (eixa Església simul santa i pecadora) ho mostra amb claredat: la fe vol i necessita l’expressió que li dona l’art, i sempre, durant segles i segles, ho ha assolit. A més, els temples, més que públics, eren llocs populars. El delme i els favors dels poderosos donaven la riquesa necessària per a construir les meravelles que veem per tot arreu, i aquelles persones miserables i empobrides entraven allí com a sa casa, contemplaven eixes meravelles i per un moment podien oblidar la seua indigència.

Amb raó diu Marx que l’únic consol del poble explotat era la religió, l’opiaci que el feia oblidar per un moment la seua precària condició. Milions d’exemples ho certifiquen. Recordem-ne un d’ells: la Vall dels Cenobis dels anacoretes de Capadòcia, on cada cova és un lloc on l’esperit ha volgut elevar-se per la fe a través de l’art en un lloc aïllat i solitari.

L’art no ha de ser obligatòriament sumptuós, ja que, certament, la sumptuositat ve (i vol ser manifestació) del poder econòmic; però l’art es pot fer amb molta senzillesa. Es tracta només d’expressar eixa elevació, eixa harmonia, eixe sentir-se part d’allò que és més gran i que transcendix la meua pròpia realitat.

La mancança de recursos no pot ser, doncs, una excusa perquè els llocs, els objectes, els gests, els rituals, les assemblees..., no tinguen la seua harmonia. Els responsables d’una comunitat mai ho han d’oblidar. Una llum ben posada, una estança neta, un detall en la paret és prou per a introduir-nos en el misteri recòndit de la persona i des d’ahí al misteri de la vida i del seu Creador.

En tot el món queden els símbols grandiosos de les respectives religions: a la selva del Yucatán o a les selves de Birmània...; però no podem queixar-nos els europeus que no tenim també bilions d’estructures, objectes i legats artístics deguts al fervor de la fe. No. No podem, perquè els trobem per tot arreu, tant a l’Europa oriental com a l’occidental. Però ara molta gent es queixa de la conversió d’estos espais i atifells religiosos en llocs o objectes d’oci, de festa o de museus.

Ara s’està complit allò que deia el Deuteronomi profèticament: quan visques en la terra que Déu t’ha donat (com a persona lliure) i menges i begues fins a fartar-te, no t’oblides del Senyor, el teu Déu, que t’ho ha donat.

Efectivament, amb el canvi global de mentalitat ja les esglésies no poden mantindre espais tan grandiosos ni tanta bellesa (i molt menys restaurar-la i conservar-la). Obligatòriament han de passar a altres usos. Jo no em queixe i no em sap gens greu, perquè les voltes, cúpules, escultures, imatges, pintures, campanars i la resta (tan delicadament projectats, i fets amb tant d’esforç i cura) continuaran sent símbols de la capacitat del ser humà per a alçar-se sobre el seu fangar, mirar més enllà de les seues necessitats i, fins i tot, per damunt de la seua ideologia. Sempre serà millor eixa destinació que l’abandonament en què moltes meravelles van caure en l’època romàntica.

Cada mirada sobre totes elles recordarà, avisarà i farà pensar a eixe individu que contempla i alça els seus ulls. Serà sempre una herència gran i meravellosa.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido