L´art de viure Per Ximo García - Revista Cresol

Vaya al Contenido
L´art de viure

Quan les nostres paraules i sabers ja no servixen per a entendre la realitat, i els esquemes del passat no permeten relacionar-nos amb el nostre futur, resulta urgent buscar vies alternatives per a explorar la veritat, la bellesa, la bondat i la justícia. En el camí recorregut hem aprés que la raó sense cor porta a l’abisme, que l’autonomia sense comunitat porta a l’autodestrucció, que l’amor sense passió és inhumà. L’orfandat de la raó, de l’autonomia i de l’amor configura actualment el nou territori de l’art.

Vivim alhora la duresa d’un desert, que només oferix fràgils senyals en situació de comiat; i la immensitat d’un oceà que ens dissol en una realitat misteriosa i infinita, plena d’estímuls i de vida. «La del desert i la de l’oceà són les dos grans metàfores, irreconciliables entre si, de la condició humana», afirma Josep M. Esquirol en La resistència mínima (2015). En el desert es viu el silenci, es patix l’explosió nihilista i es busca protecció; en l’oceà, per contra, es gaudix la immensitat, que, com diu Pascal, a vegades ens calma i unes altres ens espanta, s’experimenta la totalitat, que ens desborda, i se sent el murmuri de fons que necessita altres paraules i altres registres.

En este escenari complex fa acte de presència l’art de viure com a lloc on es regeneren els dos sentiments –carència i plenitud-, les dos experiències –aïllament i comunió-, les dos brúixoles –silenci i solidaritat-. Maldestrament es creu que a mesura que les catàstrofes –deserts– s’han anat instal·lant irreversiblement en les nostres vides no necessitem l’art, fins i tot es pensa que és ridícul invocar-lo davant de la magnitud dels perills que viu la humanitat, quan en realitat, l’art de viure és part de la solució, ja que sempre àmplia el que és possible. És un art que s’expressa en novel·la, poesia, cinema, música, pintura, arquitectura, escultura, però s’alimenta i s’enfortix en l’art de viure.
¿Què és l’art de viure? És, en primer lloc, una ampliació dels contorns de l’ànima humana, que anima tot ofici, il·lumina tota ciència i orienta tota política. Reacciona davant de la dictadura de les necessitats que imposa què necessitem i com ho satisfem. El gran dictador és el capital, que crea la necessitat de canviar de cotxe cada cinc anys, de viatjar cada any, d’acumular sabates, de disposar de somnífers i ansiolítics. L’obsessió per l’èxit, el rendiment i l’eficàcia ens roba l’art de viure les víctimes del qual són la gratuïtat, la donació i la contemplació. La set de possessió i de consum oculta les nostres aspiracions verdaderes i els nostres problemes verdaders. Com més ens envaïx i ens oprimix la lògica de la possessió, major és la necessitat de pau interior, relaxació, reflexió, busca d’una altra vida. Les nostres aspiracions sempre estan més enllà de nosaltres i dels nostres cossos. I així construïm el paradís, l’alliberament, el futur, el benestar, la globalització, la seguretat, la pàtria... Alguns eren somnis de rics per a rics, satisfets per a satisfets. I es va alçar una veu en el desert que clamava per un somni oceànic: el paradís no seria pensat ni imaginat pels poderosos sinó pels famolencs, els descartats, els pacífics als qui va anomenar benaurats.

L’art de viure, així mateix, regenera la dimensió intel·lectual perquè no obeïsca a la raó freda i calculadora sinó que camine sota la raó i la passió; necessita, com suggerix Edgar Morin en La via para el futuro de la humanidad (2011), de la meditació en el sentit occidental de reflexió profunda i serena, i en el sentit oriental de despullament interior i oblit de si mateix per a retrobar-se millor; és una raó que necessita la temprança del desert i els excessos de l’oceà, així com l’amabilitat i l’empatia, que penetra en els sentiments dels altres, necessita la raó de l’altre que es descobrix en el diàleg amb les persones que compartixen la nostra vida quotidiana, començant pels nostres veïns i prosseguint pels que neguen la nostra raó. Implica negar-se a reduir una realitat complexa a un sol dels seus elements. Reduir el proïsme a la seua ètnia, la seua raça, la seua religió, els seus errors, les seues culpes i el seu pitjor comportament ens encega sobre el que és ell i sobre nosaltres mateixos.
L’art de viure recupera la dimensió estètica que ens connecta amb el millor de nosaltres mateixos i amb els altres; ens proporciona l’ocasió de meravellar-nos amb eixe univers gegantesc i increïble en el qual hem sorgit i en el qual descobrim la menudesa del desert i la grandesa de l’oceà; regenera la nostra consciència de pertinença a la terra mitjançant l’emoció contemplativa de paisatges, mars, muntanyes, jardins. Però sobretot regenera la relació amb el nostre cos. La relaxació, les atencions, l’amistat, la bellesa, l’estima, l’afecte són components essencials de la corporalitat; no hi ha vida humana sense erotisme i sense sentiments; es pot reprimir, posposar, anul·lar o sacrificar la sexualitat –com a procreació i reproducció- per causes humanitàries, religioses, ascètiques o ideològiques, però no es pot renunciar a l’erotisme sense deixar de ser humans; una existència corporal és en si mateixa eròtica. I, com assenyala Octavio Paz en La llama doble, «el erotismo es ante todo y sobre todo sed de otredad». Recuperem el plaer de la mirada, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust, en els objectes, en la decoració de la casa, en la qualitat artística del temple.

L’art de viure ha de regenerar la dimensió lúdica mitjançant la diversió, que com suggeria Pascal ens distrau i desvia del nostre destí mortal, propi del desert. Però eixes mateixes diversions ens proporcionen, també, el sentiment oceànic, que són portadores de plenitud humana, i no solament de desviació de l’essencial. Eixa altra faceta de la diversió, que porta en si l’art de viure, brolla per tot arreu i aspira a viure-la d’una altra forma i buscar a palpes la poesia de la vida. En este sentit, la poesia és un article de primera necessitat. Viure poèticament comporta innombrables felicitats fetes de comunions, admiracions, alegries i èxtasis. Viure poèticament és evitar l’estrés que provoquen les presses i les precipitacions, recuperar els nostres ritmes vitals i anar més a poc a poc. Es tracta de «viure la vida en compte de córrer darrere d’ella» i tindre la capacitat de riure’s d’un mateix, i la llibertat de «fer el pallasso».

Obrir i tancar el dia recitant salms –pura poesia- i celebrar la memòria de Jesús relats, doxologia i cants- és viure poèticament. I no puc imaginar els dies instal·lats en la impotència, ja que la poesia és sempre aventura d’absolut, que florix en l’amor, en l’amistat, en la comunió.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido