Jesuïtes valencians, per F. J. Monjo - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Jesuïtes valencians, per F. J. Monjo

Sumari > FIGURES
Jesuïtes valencians: de l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó

Francesc-Joan Monjo i Dalmau, historiador

 Una setmana després d’haver defensat la meua tesi doctoral a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant, Josep Forcadell, director de Publicacions d’aquesta Universitat, em va proposar que coordinara el llibre que hui presente als lectors de la revista CRESOL. Encara de ressaca post-tesi i sense quasi alè, vaig acceptar l’encàrrec. I és que no podia deixar passar una oportunitat tan magnífica com aquesta, que té per objectiu la promoció de la cultura científica, és a dir, la divulgació de les nostres investigacions d’una manera didàctica però sense renunciar al rigor científic. La col·lecció «L’Ordit» és una útil i bonica sèrie destinada a difondre al gran públic qüestions històriques i aspectes geogràfics, socials i culturals del País Valencià. Com va dir el professor Rafael Alemany en la presentació del llibre que es va fer a la Casa de Cultura de Calp, el 15 de juny del 2018, «de res no valdria la recerca científica que fem a les universitats i altres centres especialitzats si, a més de les grans publicacions monogràfiques, no comptàrem amb instruments que contribuïren a divulgar-ne els resultats, de manera eficaç, entre els sectors més amplis de la societat que ens manté i a la qual servim».

  Amb aquest llibre vull acostar a la societat, a un públic ampli i divers, una mínima part, i a la vegada molt sintetitzada, de la immensa història d'un orde que arribà a ser el més poderós i influent de l’Església catòlica: la Companyia de Jesús. Un institut religiós on els valencians hem tingut personatges molt importants, com ara Francesc de Borja, IV duc de Gandia, que abandonà el seu ducat –un dels senyorius més importants del regne de València– per a servir Déu en un orde religiós nou, poc convencional i innovador en relació als ordes tradicionals. I lluny de les seues ambicions personals arribaria a ser general de la Companyia, i després seria proclamat sant per l’Església. O també l’enciclopèdic jesuïta Joan Andrés i Morell (1740-1817), natural de la vila de Planes, un dels grans creadors de la cultura setcentista. Un savi fill de la Il·lustració que donà grans lliçons d’alta cultura a l’Europa del moment. El Dr. Alemany (2018: 278) el descriu com un «erudit i intel·lectual de primera magnitud i de sabers enciclopèdics que, entre un munt d’obres de diversa naturalesa, es pot considerar com el pare de la història de la literatura universal i de les estratègies metodològiques comparatistes aplicades a l’estudi de les lletres i les ciències».

  He volgut titular el llibre Jesuïtes valencians: de l’esplendor Borja a l'ocàs Borbó, perquè l’impuls del prepòsit general Borja a la Companyia fou decisiu, i perquè la decadència de l’orde jesuïta arribaria amb el regnat de Carles III (de la casa Borbó). Com bé explica el professor Alemany (2018: 276), el període que abraça des del segle XVI, època de màxima esplendor de l’orde jesuïta, fins al segle XIX, moment en què la Companyia és restaurada pel papa Pius VII (1814) i, tot seguit, restablida a València (1815-16), després que un segle abans haguera patit l’expulsió dels dominis de Carles III (1767) i la posterior extinció canònica i universal de mà del papa Climent XIV (1773). Per a historiar aquests tres-cents anys de la Companyia a terres valencianes, he comptat amb especialistes de primer ordre, jesuïtes i seglars, compromesos, també, amb la divulgació científica.

  Des dels seus inicis, la Companyia de Jesús gaudí en l’antic regne de València d’una importància cabdal. Els regulars ignasians es van dedicar als ministeris pastorals, però també a l’educació, a la difusió del saber i de la ciència. Van saber guanyar-se importants simpaties, però també van despertar odis i recels en altres ordes religiosos, en alguns membres de la jerarquia eclesiàstica i en els ministres reformadors i regalistes del període de la Il·lustració. Va ser al segle XVIII quan les coses es van tòrcer per als ignasians, no només per als valencians sinó també per a tots els hispànics. La seua fidelitat al romà pontífex, i per ser excessivament influents en la societat, en la política, en l’educació i en la religió, vindria a explicar la ruïna de l’institut de la Companyia. El rei Carles III, encoratjat pels seus ministres, va decidir expulsar-los dels seus dominis hispànics peninsulars i dels d’Ultramar, i el papa Ganganelli (Climent XIV) cedí a les exigències de les potències catòliques que li demanaven que acabara, d’una vegada per sempre, amb la Companyia de Jesús.

  Estem davant d’un enfrontament entre el despotisme il·lustrat (en què la burgesia preliberal utilitza el poder del rei com a eina per a controlar el govern) i la «prepotència» o protagonisme d’altres grups, com els jesuïtes, que tenien gran influència en importants sectors populars. Com ja he dit, també caldria afegir- hi el principi de l’autoritat de Roma, defensada pels regulars de la Companyia (recordem el quart vot d’especial obediència al papa dels pares professos).

  A principis del segle XIX, amb les deixalles que quedaven de l’orde jesuïta, per decisió d’un altre papa (Pius VII) i per interessos d’un altre rei (Ferran VII), l’institut ignasià seria restaurat, primer, i restablit en els territoris hispànics, després.

  Tot això i molt més ho trobaran en els 24 capítols de l’obra, amb il·lustracions acuradament escollides per a fer més atractiu el llibre.


  Bibliografia citada:
ALEMANY FERRER, Rafael (2018), “Ressenya a Francesc Joan Monjo i Dalmau (ed.), Jesuïtes valencians. De l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó, Alacant, Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2018”, Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 11, pp. 275-279 [https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/12598/11836].


Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal