Immigrants a casa nostra, per Javier Almela - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Immigrants a casa nostra, per Javier Almela

Sumari > NOTÍCIES
Immigrants a casa nostra

Javier Almela Hijalva

  Les 630 persones arribades a València a bord de l'Aquarius han despertat un sentiment de solidaritat digne de lloança. Clar que les circumstàncies ho afavorien: nàufrags rescatats de la mar, rebuig del dret a desembarcar en els ports més pròxims, presència de més de 100 menors, condicions materials dins del vaixell, etc. Ara gaudixen d'un permís de residència de 45 dies durant els quals podran demanar la protecció internacional. En lloc d'estar tancats al CIE de Zapadores passen el temps passejant per Xest i la redor, jugant a futbol, etc. Molt bé per a ells! Després, ja es vorà.

  Seria magnífic que la nostra reacció en el cas de l'Aquarius anunciara una predisposició general a l'acolliment, perquè sabem que els immigrants seguiran venint per camins diversos i que poques voltes seran matèria de tants telenotícies i comentaris de tota mena.

  L'hospitalitat ha sigut una característica present en totes les cultures. L'home se sentia tan inerme davant de la naturalesa, davant de les coses que podien canviar la seua vida en un tres i no res, que es trobava inclinat a compartir espontàniament allò que tenia. Hui per tu, demà per mi. L'hospitalitat també era una forma de congraciar-se amb el foraster que s'acostava, les intencions del qual eren desconegudes. Res d'això és vàlid ara. ¿En què fonamentarem la solidaritat humana?

  No puc parlar pels altres –encara que l'article 13 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 obliga a tots (1)–, però els cristians ho tenim ben fàcil, ja que la tradició de l'Església al respecte ha sigut constant i ben explícita: reconéixer en cada ser humà un fill de Déu i, si és pobre i desvalgut, al mateix Crist.

  Podem trobar exemples a muntó. N'he triat només tres:

  1) ¿Desitges honorar el cos de Crist? No el menysprees, doncs, quan el veges nu en els pobres, ni l'honores ací, en el temple, amb llenços de seda, si en eixir-ne l'abandones en el seu fred i la seua nuesa (D'un sermó de sant Joan Crisòstom).

  ¡Res més sucós ni més radical s'ha dit amb tan poques paraules en els 1.600 anys transcorreguts des d'aleshores!

  2) Tot ser humà té dret a la llibertat de moviment i de residència dins del seu país propi; i té també el dret, quan interessos legítims ho aconsellen, d'immigrar a altres països i d'establir-s'hi (Joan XXIII: Pacem in terris, 25).

  Crec que ningú negarà que els que arriben a Europa en tan penoses condicions tenen motius més que justs per a emigrar. Són els mateixos motius que han mogut els europeus a emigrar massivament fins no fa tant. I no pensem només en Espanya: Alemanya, Hongria, Irlanda, França o Itàlia han subministrat emigrants per milions.

  3) Es tracta de construir un món en el qual tot home, sense excepció de raça, de religió, de nacionalitat, puga viure una vida plenament humana, afranquida de les servituds que li vénen dels hòmens i d'una natura insuficientment dominada; un món en el qual la llibertat no siga una paraula buida i en el qual el pobre Llàtzer puga seure a la mateixa taula que el ric. Això exigix a este últim molta generositat, nombrosos sacrificis i un esforç incessant. Que cadascú examine la seua consciència, que a la nostra època té una veu nova (Pau VI: Populorum progressio, 47).

  Molta generositat i innombrables sacrificis, se'ns diu. No és una cosa lleugera ni es tracta d'allargar la mà a la safata de la missa del segon diumenge de mes. Per això, sorprén trobar encara molta gent catòlica –potser una majoria– que es mostra reticent a afavorir l'acollida dels immigrants sense recursos que arriben a Espanya.

  No és que es gose negar la fraternitat universal, però se la sotmet a la preservació del benestar propi. Una cosa és l'ajuda voluntària, en temps o en diners, que a penes altera el ritme de la nostra vida, i una altra és la por difusa que l'arribada de gent estrangera reduïsca la quantitat o la qualitat dels nombrosos beneficis de viure en un país com el nostre: escola i sanitat públiques, ajuda a les persones aturades, ús d'espais públics, etc. No cal negar-ho. És evident que compartir amb els que tenen menys suposa una reducció dels que tenim més. És difícil no tindre eixa sensació. Jo també la tinc massa sovint. Però, ¿és que podem fer una altra cosa si som fidels a l'Evangeli?

  Ací tenim, per tant, un cas evident de conflicte entre la raó pura (la raó cristiana, en este cas) i la raó pràctica (la raó cívica, d'organització de la societat).

  Al remat, el problema és considerar que tot el que hi ha al nostre país, a la nostra ciutat, és nostre i no de ningú que no haja nascut ací. Però, hem de recordar que l'Església no ha acceptat mai el dret a la propietat privada si se la deslliga de la seua funció benèfica per a tota la societat humana. El papa Francesc ens ho ha dit ben claret una volta més:

La posesión privada de los bienes se justifica para cuidarlos y acrecentarlos de manera que sirvan mejor al bien común, por lo cual la solidaridad debe vivirse como la decisión de devolverle al pobre lo que le corresponde (Evangelii gaudium, 189).

  ¿Ens deixem portar per la conveniència dels polítics del moment o ens plantegem seriosament la qüestió per a debatre-la i arribar a una posició fonamentada i coherent amb la fe que professem?

  (1) També al ministre italià que negà a l'Aquarius el dret de desembarcament i que està proposant l'expulsió dels gitanos nascuts fora d'Itàlia. «Els gitanos italians, per desgràcia, haurem de quedar-nos-els», afegí per a deixar ben palés el seu nivell moral.

Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal