Fosses i dret a la reparació Per Vicent Comes - Revista Cresol

Vaya al Contenido
FOSSES I DRET A LA REPARACIÓ

Vicent Comes Iglesia, historiador (València)

Els mitjans de comunicació porten sovint notícies de l’obertura de noves fosses i exhumacions de víctimes de la repressió franquista per tal d’entregar les despulles als seus familiars. La iniciativa sempre recau en alguna de les associacions ciutadanes que han nascut en els darrers anys i que agrupen familiars i amics dels enterrats en fosses i cunetes. Són notícies que en certs sectors socials encara remouen sentiments i sacsegen sensibilitats. I, no obstant això, res més just, més humanitari i més cristià que traure a la llum estes fosses comunes per, d’una banda, tornar la dignitat a milers de persones que van ser víctimes de tribunals militars sense les mínimes garanties jurídiques, i de l’altra, possibilitar a les famílies rendir el tribut afectiu que han tingut prohibit durant dècades.

Un breu repàs a les etapes per les quals ha passat la consideració de les víctimes en la nostra història recent, ens pot ajudar a emmarcar el caràcter de les exhumacions que van fent-se en diversos punts d’Espanya, entre ells en el municipi proper de Paterna. No cal aclarir que la sol·licitud per les víctimes sempre forma part del discurs ideològic de cada moment. I això és el que tractaré de descriure seguidament, mostrant de manera resumida com cada període de la nostra història recent ha formulat una política de la memòria d’acord amb la seua visió del passat.

El caràcter de tragèdia col·lectiva que va tindre la Guerra Civil no requerix cap demostració, encara que no em resistisc a aportar unes dades comparatives referides únicament a Andalusia: en els primers mesos del conflicte, hi va haver entre els dos bàndols el doble d’assassinats polítics que en els dèsset anys de la dictadura argentina, i vint vegades més assassinats que en els quasi vint anys de la dictadura xilena. Si ens referim al conjunt d’Espanya, els historiadors aporten xifres molt aproximades en el cas de la repressió republicana (al voltant de cinquanta mil víctimes, entre elles 6.832 religiosos, seculars i regulars), mentre que les de la repressió franquista estan molt més obertes en funció de l’avanç de les investigacions (unes cent trenta mil en el període 1936-1939, i altres cinquanta mil entre 1939-1975).

Si recordem les polítiques de memòria dutes a terme durant el franquisme, és evident que van estar dirigides a donar culte a les víctimes de la violència republicana, que han tingut els seus noms en totes les façanes de les nostres esglésies. Diverses disposicions legislatives van autoritzar molt prompte el trasllat de les víctimes amb una única condició: que no hi haguera dubte de la seua lleialtat al Gloriós Moviment Nacional. A més, una autèntica carrera d’iniciatives en ciutats i pobles estimulava l’erecció de tota classe de monuments (creus, monòlits, grups escultòrics, etc.) amb la finalitat de mantindre viu el record dels «caiguts».
D’altra banda, els carrers i edificis públics són sempre expressió de la memòria d’una societat. En este sentit, els carrers van passar a retolar-se amb els noms d’herois, civils i militars, suprimint qualsevol vestigi de l’etapa anterior. Igualment, el calendari del franquisme es va omplir d’aniversaris commemoratius (Festa de la Victòria, Festa del 18 de Juliol, Festa d’Exaltació del Caudillo, etc.), ocasions privilegiades perquè la societat no oblidara el passat recent.

I per no allargar més este apartat, la formació escolar i universitària va tindre el seu control especial en l’àrea de la Història, amb l’exaltació dels Reis Catòlics i la dinastia imperial dels Àustries en contrast amb el negre període que representaven els reis borbons i la República. Tot això, reforçat amb l’assignatura «Formación del Espíritu Nacional», veritable instrument d’adoctrinament falangista de xiquets i jóvens.

Amb la mort del general Franco i l’arribada de la Transició Democràtica va canviar, lògicament, el discurs polític sobre el nostre passat. Com és sabut, des de fa uns anys hi han certs sectors socials i polítics que han fet dures crítiques als protagonistes de la Transició en considerar que van oblidar la veritable responsabilitat dels que es van alçar contra la República i van iniciar una cruenta Guerra Civil. Estimen que hi va haver un silenci imposat per les forces dretanes i els hereus de l’anterior règim. Entenen que, lluny de ser modèlica, la Transició va portar una amnèsia col·lectiva respecte del franquisme i va aplicar una desmemòria general, que tindria la seua major expressió en la Llei d’Amnistia de 1977, una autèntica traïció a les víctimes del franquisme. Finalment, estos sectors acusen els polítics d’esquerra d’haver assumit el missatge de l’equidistància, d’aprovar el discurs de «tots vam ser culpables» (títol d’un llibre publicat en 1978, del socialista Simeó Vidarte), repartint per igual responsabilitats entre republicans i revoltats, entre rojos i blaus. Este mateix discurs es perllongaria −afirmen− en els anys ‘80 i ‘90 durant els governs del PSOE.

Enfront d’esta interpretació de la Transició, alguns historiadors han subratllat algunes dades que matisen esta versió tan negativa. Segons l’opinió d’estos historiadors no hi va haver cap desmemòria sinó, més aviat, el contrari: el passat de la Guerra Civil i la Dictadura va estar molt present en la ment dels protagonistes de la Transició. No hi va haver amnèsia, ni oblit, ni va existir un silenci imposat. Va ser −diuen− l’esquerra parlamentària la més interessada a no remoure el passat, ni dels franquistes ni dels republicans, sense que hi haguera tampoc una demanda social contrària a la mantinguda per esta esquerra. I recorden que la «política de reconciliació» entre espanyols havia estat ja defensada a mitjan anys ‘50 pel Partit Comunista d’Espanya, és a dir, molts anys abans de l’arribada de la Transició. I una puntualització més: la Llei d’Amnistia va trobar una forta oposició de la dreta política i mediàtica, mentre que va tocar a les esquerres (amb molts diputats que havien patit la repressió) ser els ferms defensors.

El primer moviment associatiu memorialista va sorgir en els anys finals del segle passat. Era un associacionisme de caràcter cívic, apartidista, sorgit des de baix, amb una estructura mínima. El seu inicial interés era criticar el discurs de la Transició i el seu oblit de les víctimes del franquisme. D’esta manera, va nàixer primer l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, i un temps després el Fòrum per la Memòria. Estes dos associacions d’àmbit estatal són les que han marcat nous objectius al moviment memorialista i l’han dotat d’un caràcter reivindicatiu davant dels poders públics.

Sens dubte, la notorietat social i mediàtica de les associacions memorialistes ha crescut després de l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica, el desembre de 2007. Però tot i reconéixer alguns aspectes positius de la Llei, les associacions memorialistes critiquen la seua falta de valentia, entre altres aspectes, perquè no ha fet una autèntica reparació moral de les víctimes i no ha admés la il·legitimitat dels tribunals franquistes.

Per la seua banda, des d’ideologies oposades a les associacions memorialistes es critica la Llei de Memòria Històrica per la seua inoportunitat, en entendre que reobri velles ferides en la societat espanyola. Però com a ciutadans i com a cristians hauríem de preguntar-nos en quin moment del passat o en quines circumstàncies del futur seria acceptable −i oportuna− la reparació moral de les víctimes del franquisme i el dret dels familiars a recuperar les restes dels seus éssers estimats.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido