Europa, pecat i virtut, per V. Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Europa, pecat i virtut, per V. Artur

Sumari > ANÀLISI: MISSIÓ A EUROPA
Europa, pecat i virtut

Vicent Artur Moreno
Engegue l'ordinador. Espere pacientment que tots els follets informàtics que viuen dins d'aquella caixa de Pandora virtual es posen d'acord i donen llum a la pantalla. L'espera té un punt religiós, quasi litúrgic. Mires aquella finestra que et mostra una llum incipient i reses al Sant Silicon Valley. Sembla que les pampallugues passen i es fa la llum. Una llum quasi divina, transcendent... Pitge una "E" enorme que em connectarà amb el més enllà, amb el macrocosmos d'Internet, amb el paradís del coneixement. Espere. Teclege Google i pose la fletxeta sobre e-mail.

El primer missatge que m'hi apareix és del director de CRESOL, Jesús Belda. "Vicent: escriu alguna cosa sobre Catolicisme cultural a Europa"... El bo de Jesús, que és molt generós i confia cegament en la meua capacitat per a embrutar fulls sobre diversos temes... Sobre “Catolicisme cultural a Europa"... No en tinc ni idea. Però pose en marxa la meua maquinària màgica de la inconsciència. Em grate el cap... Pose totes les meues neurones a la màxima potència, a la hipervelocitat máxima, mire de connectar idees...  No me n'ix cap. Torne a intentar-ho i de mica en mica note com una escalfor en la zona cerebral de les idees. O això crec.

Hi ha un llibre que per salut mental hauríem de llegir tots els humans per a ser una miqueta més humans: es diu How the Irish saved Civilitzation, i és de Thomas Cahill. Un dels capítols comença així: "l'últim dia fred de desembre de l'any 406, el riu Rin es va congelar per complet convertint-se en el pont natural que centenars de milers d'hòmens, dones i infants famolencs havien esperat durant molt de temps. Es tractava dels barbari, paraula amb la qual els romans feien referència a una massa miserable i menyspreable d'altres éssers que més que amenaça, constituïen un problema..." Els sona? Europa com a terra promesa. La idea d'Europa de fa 1800 anys com a meta. Migrants buscant la llum, buscant Déu, buscant la dignitat... Més que invasions, evasions de la misèria.

I, com a aglutinant d'aquesta història, una religió que va començar a intervenir en la vida civil de les persones: el cristianisme. I hi havia vegades que aquest substantiu el precedia un adjectiu: catòlic…

El catolicisme és la religió dels seguidors de Crist en plena comunió amb el bisbe de Roma, successor de Pere i, per tant, representant dels primers seguidors del Mestre de Natzaret. Etimològicament "katholikos" vol dir "universal". I és grec. Aquesta paraula la va escriure per primera vegada l'apòstol Ignasi als cristians d'Esmirna l'any 107 per a referir-se a ells, a tot el col·lectiu de seguidors de Crist.   Després del gran Cisma d'Orient, l'adjectiu "catòlic" es relaciona amb l'Església Catòlica Romana, encara que l'Església Ortodoxa i algunes de Protestants també es consideren catòliques perquè van al sentit original del mot. Així Europa, l'Europa que coneixem i identifiquem es va impregnar de "catolicisme"…

Us propose un joc, estimades i estimats lectors. Us propose un viatge personal als fonaments culturals i, per tant, transcendents d'Europa. A allò que se'n diria el magma sobre el qual Europa ha anat construint-se segle a segle des de fa dos mil anys. Cultura a cultura, amb sincretismes pel mig, adaptacions, fogueres, guerres, repressions, revolucions, escissions religioses, dogmes, protestes, contraprotestes, formes, reformes, contrareformes, reis triomfants, monarques amb el cap tallat, contrarevolucions, accions, reaccions, Enciclopèdies, escepticismes, racionalismes, dubtes, llibertats, exiliats, democràcies, perversions democràtiques, autocràcies, feixismes, progrés, solidaritats…

Europa com a continent, com a solar d'experiències, com a caixa de Pandora, ha generat milers de relats... Europa com a màquina, com a organisme, com a mega-país, com a idea... Gran part de culpa de tot aquest concepte d'Europa, la té el Catolicisme, la "cultura" catòlica... Que va començar a omplir de temples, litúrgies, creences tot el solar de la nimfa.
No sé si ho sabeu, però en essència Europa era una nimfa. Era la filla bellíssima d'un rei asiàtic que Zeus va raptar. Un déu àvid d'afecte, ple de força, ple de desig…
Segons alguns erudits, la nostra casa és el món. I Europa és la nostra habitació d'adolescents, la nostra cambra, la nostra estança... Per les parets tenim penjats pòsters de figures que nosaltres admirem. Vosaltres mateixos... jo en tenia un de Jesús, del Che... de cantants no en tenia perquè jo era una mena de "Manolito Gafotas". De fet, em deien "Morenamon el Gafudo".

Per a alguns, Europa no és res sense dos pilars bàsics que contínuament ens donen combustible per a existir: Moisés i Homer. Tots dos plantegen una odissea, un viatge. L'odissea de Moisés conta la història del poble jueu i la posterior arribada a la terra promesa. En la seua versió més estesa, amb "spoilers" i tot, és la Bíblia.
Homer, l'invident poeta -i potser inexistent- escriu la Ilíada i l'Odissea. En el primer text conta la història de la guerra de Troia. En el segon, l'aventura d'Ulisses –o Odisseu- per a arribar a la seua terra promesa: Ítaca. Curiosament, són dos narradors que conten coses semblants: dos periples, dos viatges, dues aventures. La nostra cultura pertany, doncs, a un magma judeogrec, presidida per Moisés i Homer, dos dels narradors més interessants del nostre món. Els constructors de l'Europa cultural actual: temples grecs enlluernadors i esglésies gòtiques lluminoses. A partir d'ells Dante, Petrarca, Faulkner, Martorell, Cervantes, Corella, Shakespeare... Moisés…

Un matí de l'any 2004 un vell de noranta-dos anys, que acaba de patir un ictus i ha perdut l'ús de la paraula, entra sol a l'església buida de San Pietro in Vincoli de Roma. Camina a poc a poc, amb dificultat. Mentrestant, ha travessat la nau. Es planta en silenci davant del sepulcre de Juli II i s'acosta a l'escultura gegantina del Moisés de Miquel Àngel. És una figura terrible, imponent, concentrada amb una extrema tensió, que controla amb dificultat la seua fúria colèrica.

Està assegut i aguanta amb les mans les taules de la Llei. Gira el cap i la seua mirada descarrega fora del bloc de marbre tota la tensió. Miquel Àngel la va fer quan tenia 38 anys. Feia vint anys que havia fet la Pietat de Sant Pere, el David de Florència i les pintures de la volta de la Capella Sixtina. Havia fet Europa.
El vell mut es demora en la contemplació d'aquesta escultura memorable. Lentament, s'hi acosta. I, com qui busca a les palpentes, estira el braç i comença a tocar el marbre, resseguint pausadament amb els dits i el palmell de la mà la suavitat de les corbes, els plecs, el genoll, la cama, la roba... Torna a aturar-se al davant, paralitzat. Mira, toca, escolta. Finalment es gira i comença a marxar. És Europa. Són divuit minuts i la càmera cinematogràfica n'ha registrat l'escena.

És Lo sguardo di Michelangelo. Aquest vell de noranta-dos anys està al final de la seua vida. Morirà tres anys després.
Açò és Europa. Banyada per Homer i per Moisés. Això és innegociable. Mullada per la cultura. Per una cultura ètica, democràtica, cívica, convivencial... Impregnada pel respecte. Potser Europa serà sempre una utopia. Europa –a banda de ser un meravellós continent ple de valls, rius, muntanyes i valls que hem de conéixer, cuidar, estimar i respectar- és una extensió plena de pobles, cultures, sensibilitats, transcendències i persones... Ple de cultura. I la cultura ens salvarà. Perquè és l'únic valor transversal, que ens fa iguals…
Segons Steiner, la idea d'Europa moderna es va gestar als cafés de Viena, Berlín, Londres, París, Roma... de fa uns 150 anys. Al capdavall, es tractava de reorientar la vella Europa, la bellíssima nimfa que un dia Zeus va veure eixir de les aigües   i s´en va enamorar.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal