Estellés, homo religiosus i homo poeticus, per V. Salvador - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Sumari > ANY JUBILAR VICENTÍ
 
Estellés, homo religiosus i homo poeticus

 
Vicent Salvador, Universitat Jaume I
 
 Sense entrar en la discussió dels sentits que pot acumular la polisèmica etiqueta d’homo religiosus, en un Max Scheler o en un Mircea Eliade, voldria acollir-me a aquesta designació per caracteritzar alguns aspectes de l’espiritualitat que alena sovint en els versos d’Estellés. Per a mi, la paraula poètica no és incompatible amb la producció de coneixement –la imaginació descobreix nous mons i noves veritats de la vida–, però potencia estèticament un component emotiu que remet al ritual i al mite com a manera de sentir el món. En aquest punt la veu de l’homo religiosus i la de l’homo poeticus poden fondre’s en una mateixa vibració.
 
  Fill del seu context històric, el jove Estellés beu d’un ambient de caràcter cristià que determina en certa mesura la seua educació. Els seus primers poemaris, en efecte, remeten sovint a un Déu entès com a condició d’autodiàleg: “Quien habla solo espera hablar a Dios un dia”, escrivia Antonio Machado. Els versos del burjassoter esmenten Déu, l’invoquen, li adrecen pregàries i interrogants.
 
  La mort de la seua primera filla als tres mesos d’edat representa, per a l’home Estellés, un autèntic revulsiu. En aquest sentit, la seua reacció davant del cosset inert, clausurat en el nínxol, és indici d’un canvi social que es produïa en aquelles dècades. Certament, per a la cultura tradicional, on la mortaldat infantil era molt freqüent, els “albaets” eren morts sense campanes de dol, que es posaven en caixa blanca i “angelets al cel!”... Però als anys cinquanta aquesta mortaldat ja havia estat reduïda pels avanços de la medicina moderna, i la mort d’una criatura menuda podia constituir un drama intens.
 
  Estellés viu aquest episodi amb una estupefacció que fa trontollar la seua fe. Primera soledad, el poemari que va escriure –en castellà– arran de la mort de la xiqueta però que no va publicar fins a tres dècades més tard, traspua dolor i perquès ben punyents: “...esta terrible cosa / que de pronto ha acabado de golpe y sin remedio, / Señor, sin vuelta de hoja, de un hachazo brutal”. En l’interlineat dels versos, tot i adoptar sovint un to col·loquial, llegim una protesta –continguda però revoltada– a la divinitat que permet el mal en el món. Es tracta d’una autèntica crisi existencial que l’aboca al dilema d’escollir entre la fe consoladora, que li faria veure la mort com la porta d’accés cap a la vida eterna i, d’altra banda, l’evidència física de la descomposició d’un cos estimat, el d’una criatura innocent, com reitera també en els versos de La nit, quan, de retorn a casa, ensordeix de dolor pel record del cosset dins el nínxol: “mentre peixos i peixos anassen rosegant-lo / igual que els cucs roseguen les fulles de morera”. Les referències a la pèrdua s’expressen a vegades de manera indirecta, al·lusiva, opció que encara commou més que quan el dolor és explícit. Al Llibre d’exilis, al·lusions com aquesta són ben indicatives: “Jo vull que em soterreu a l’ombra del meu àngel”.
 
  Però, més enllà de la temàtica del dol paternal, aquest gir vital deixa traces que perduren en l’escriptura estellesiana durant molt de temps: la fa, en definitiva, més intensament humana. El poeta ja no serà el mateix després d’aquesta experiència traumàtica, i la seua poesia tampoc, perquè ressonarà com un salm de profundis, talment una campana submergida en la foscor del pou. El tractament de la mort en l’obra estellesiana tindrà després d’aquest episodi registres molt diversos, des de l’espant davant la “puta cruel” fins a la visió del propi enterrament com “un entre tants” confós entre els morts del seu poble, sense oblidar el to d’humor negre que alguns versos mostren. I també els morts de la guerra i la postguerra en altres ocasions. Però les seues paraules deixen traspuar sempre un corrent soterrat de transcendència, on l’homo poeticus s’alia eficaçment amb l’homo religiosus a fi d’expressar des de l’existència terrenal un dolor esperançat: “he amat la Mort perquè ella m’ha fet amar molt més”.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal