En busca d´un nou estil sacerdotal Per Joan Almela - Revista Cresol

Vaya al Contenido
En busca d´un nou estil sacerdotal
Per Mossén Joan Baptista Almela

A ningú se li escapa que el papa Francesc està contínuament invitant els capellans a un canvi d’estil, d’actitud de cara al món actual. Eixes frases tan contundents: «Jueguen delante», «Vayan a las periferias», ...; ens obliguen a repensar la nostra actitud.

Sempre és cert que els canvis de mentalitat en l’Església més que novetats han de ser recuperació del tarannà apostòlic, recuperació i aprofundiment d’eixa transmissió que aquells companys de Jesús (ell els anomenava germans) ens van fer de la manera d’actuar del seu mestre.

Com sabeu enguany faré 50 anys de prevere i 52 d’ordenat in sacris (la meua generació encara tenia el subdiaconat). Malgrat haver-ho llegit i predicat tantes vegades, quan em trobe amb l’actitud del Nostre Senyor, per exemple, amb la samaritana o amb la dona que volien apedregar o amb els doctors de la llei de Moisés, sempre em sorprén com si fora la primera vegada que ho veig. I és precisament eixa recuperació continuada la que pot produir un canvi, tant en cada prevere com en el sacerdoci en general.

No podem oblidar que la presència i realització sacerdotal no pot ser única, ni per qüestions culturals (no és el mateix ser sacerdot a l’Iraq que a Xile) ni per raons personals, ja que el sacerdoci de Jesucrist era de tarannà completament distint segons a qui parlava o amb qui es trobava, i menys encara hem de deixar de costat la diferència infinita entre el Nostre Senyor i cadascú de nosaltres. Sempre he dit que el Sacerdoci de Crist, el fem entre tots els capellans de cada generació, i seria bogeria que algú de nosaltres es presentara com el que més s’acosta al Senyor. Això vol dir una cosa realment important: el sacerdoci ha de ser plural, tan plural com ho són les distintes personalitats i les diverses situacions que han de ser il·luminades per la Bona Nova.

Com més pluralitat, millor, doncs. La idea d’un funcionariat eclesiàstic, uniformat, que es mou per ordes i consignes fixes, amb una acció ritual idèntica, és una idea que em perdonareu si vos dic que em sembla tot el contrari del que cal fer. ¿Com ha de ser igual el ritu o la pregària que fas amb uns professors que el que fas per uns marginats? La pluralitat, tant dels sacerdots com la varietat que fa cadascú en diverses situacions, em pareix que és la manera de complir la crida del papa Francesc: «Jueguen delante, vayan a por el gol».

Sí. No m’agrada el segregatus, gens ni miqueta. No dic que no fora necessari en l’Antiga Aliança ni que no haja sigut adequat per a la història de la fe, almenys fins al segle XVIII, però ja fa massa temps que hauria d’haver desaparegut de la nostra mentalitat. ¡Eixes vestes adomassades, amb brodats i colors que ningú ja du; eixa presència elevada sobre el Poble de Déu; eixa falsa dignitat pel fet d’haver rebut una missió...! No. No. La missió del sacerdot i la dignitat que comporta és la del «lavatori dels peus als altres», és la presència humil i cuidadora de la vida, és la del que no vol ser més que el seu mestre, ni creu que tot ho pot jutjar des de la seua menuda posició.

El papa Francesc ens acaba de parlar de «la plaga del clericalisme... que és el terreny fèrtil per a totes eixes abominacions», amb totes les lletres (en l’homilia de la missa del final de la trobada sobre la protecció dels menors en l’Església), i ens ha recordat que d’eixa plaga ens deslliurarà «el Poble de Déu... que és el rostre millor de l’Església profètica». Així que... menys dignitat del segregatus clerical.
També, entre altres coses, hem de tindre cura en creure’ns que pel fet d’haver sigut ordenats (havent aprés alguns rudiments teològics), ja ho saben tot i que podem opinar de cada qüestió. Millor parlar poc i escoltar molt, i adonar-nos de qui tenim davant, per a donar una paraula il·luminadora que faça créixer. Més escoltar i, com un mussol, fixant-se molt, a més d’estudiar sense parar perquè en la comprensió de la realitat està el secret de l’evangelització. ¡Prou de ciència infusa!

¡I els pobres! Atenció primordial de Jesús i de l’Església. Però no reduïm els pobres tan sols als que no tenen pa hui, perquè pobres són tots els que manquen de drets, els que no guanyen prou amb el seu treball, els que no tenen una faena digna o els que no poden assolir-ne cap, els que són exclosos per la seua ètnia, el seu sexe, la seua procedència o la seua edat...

Des de Lleó XIII tots els papes han urgit a considerar la predicació de la justícia social com un quefer central de l’Església i una obligació de tot cristià. Recorde ara una locució de Pius XII en què diu que tot cristià, i especialment si és sacerdot, ha de considerar la justícia social com un dels seus treballs més importants.

Acceptem la nostra debilitat, compartim les aspiracions de la humanitat, aportem esperança i consol sempre amb actitud humil; mantinguem una actitud crítica en el món de hui; donem el sentit i profunditat de la Bona Nova a l’existència humana. La missió del sacerdoci és cada dia més necessària però sempre treballant des de baix i amb els de baix. I que Déu ens trobe confessats...

Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido