El cervell de Déu Per Vicent Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido
El cervell de Déu

Vicent Artur

Sembla una tautologia. O un oxímoron. Però vull que observeu detingudament una imatge que forma part de la nostra memòria col·lectiva. Es tracta d’una icona universal, producte del treball d’un dels genis més viscerals i musculosos de tots els temps: Miquel Àngel Buonarroti. És la Creació d’Adam de la Capella Sixtina. Vos he de contar que durant 4 anys i mig Miquel Àngel va estar treballant al sostre de la capella, una sala que va manar construir Sixt IV, el papa culpable de la major part de malifetes que se li atribuïxen al nostre Alexandre VI, el segon papa Borja. Però això és una altra història.

La Creació d’Adam és inqüestionablement la part més famosa i reproduïda de la Capella Sixtina i ara mateix, mentre esteu llegint açò, unes 1500 persones tenen la vista al cel mirant un batibull de figures allí mateix, mentre el seu cervell intenta processar sense èxit la relació i el significat de tota aquella explosió de sibil·les, profetes veterotestamentaris, personatges pràcticament anònims, nus que passen per allí, terrabastalls còsmics i combustions estel·lars...

Cervells, pensament, intel·ligència. Transcendència. Hem de dir que aquells 1.100 m² de superfície, els pintà pràcticament ell sol, amb una tècnica―el fresc―dificilíssima i de la qual no en tenia ni idea deu minuts abans de començar-la, cap a 1506. Recordeu que set anys abans havien finalitzat les obres de la Llotja de la Seda de València. Vosaltres mateixos: la sublimitat del capvespre gòtic daurat contra la modernitat més eixelebrada.

Miquel Àngel s’enfrontava a un repte titànic: amb el projecte pictòric que el papa Juli II no tenia ni al cap, ni a la tiara ni al cor, amb una sala on hi havia obres als murs dels millors pintors del moment ―Perugino, Botticelli...―, amb els inquisidors que estarien vigilant qualsevol desviació herètica, qualsevol transgressió teològica... Amb Bramante arrogant i alçant la cella, perquè Miquel Àngel posaria en evidència la seua pobra perícia com a pintor... Era el cervell de Miquel Àngel contra el cervell del món “convencional”...

En 4 anys i mig acabà el projecte ell sol. Desafiant teòlegs, ordres papals i... ell mateix. Estava tan obsessionat a finalitzar el seu treball i tornar a les formes turgents i suaus de la seua estimada escultura que passava dies sense llavar-se ni canviar-se de roba. Com podeu suposar, en estes circumstàncies no lligava ni de conya i la seua socialització devia ser escassa. Però als genis se’ls permet tot, fins i tot la renúncia a la dutxa. En una posició continuada incomodíssima, amb el cap vinclat cap a darrere en un angle poc natural. «I el meu pinzell, sempre per damunt de mi i degotant-me a la cara...», comença un poema escrit per ell. Quan va acabar de pintar el sostre, patia escoliosi, reuma, problemes respiratoris, retenció de líquids, pedres al ronyó i problemes de vista.

Va acabar tan fart que les últimes escenes les feia a mà alçada, sense plantilles, quasi sense mirar, amb els ulls del cor, la ràbia i la passió. Segurament Miquel Àngel tenia la síndrome d’Asperger. I això feia que el seu grau de passió cap a un determinat nombre de coses fora proverbial, extraordinària. Una de les darreres escenes del sostre és la Creació d’Adam... o la creació de Déu, com vulgueu, perquè la lectura es pot fer de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta. Qui crea a qui? De moment, Miquel Àngel. La va «crear» en un sol dia. Ja la coneixeu: veiem Adam, el primer ser humà, acabat de fer per la pols de la terra, amb un aspecte mòrbid, flonjo... Perquè encara no té l’alé vital diví, el Ruach HaShem jueu. Esta imatge no només representa l’Adam veterotestamentari. Representa a més l’Adam Kadmon, el ser humà primordial, l’humà neoplatònic que sintetitza el model microcòsmic de l’univers. Som tots nosaltres dins d’un cos.

I a l’altra banda del quadrilàter...!!! Un Déu bellíssim. Déu treballant de creatiu, de creador, envoltat d’una dona, d’uns infants... tot embolcallat d’un mantell roig i blau verdós... Un Déu guapo, un Sean Connery, un Morgan Freeman... Envoltat d’un mantell. Un mantell que suggeria una forma inquietant... Tot plegat, una imatge estranya. El 1975 un cirurgià -Frank Mersheberger- estava bocabadat contemplant l’escena, abstret del ramat de nyus amb càmeres que l’empaitaven per tots els costats. Càmeres analògiques encara, tot s’ha de dir. I va reconéixer immediatament el conjunt d’òrgans d’un gran cervell: va identificar en aquella imatge el cervell, el cerebel, el lòbul occipital, el còrtex, el tronc cerebral... Tot hi era. En aquella imatge pintada per Miquel Àngel hi havia una secció transversal perfecta del cervell humà.

¿Com havia estat capaç Miquel Àngel de representar un cervell humà amb tanta precisió? Sense dubte els estudis anatòmics que el geni va fer en secret el van ajudar a tindre coneixements suficients per a poder representar diferents cossos amb tota la tensió dels seus músculs, ossos i tendons. Miquel Àngel representà «el cervell de Déu» i concretament l’hemisferi dret del cervell, aquell que conté la saviesa, la «sofia»...

A partir d’ara, quan tingueu l’oportunitat d’anar a Roma, feu per entrar dins del caos dels Museus Vaticans i endinseu-vos a la Capella Sixtina. Per cert... un caos que va fer possible Alexandre VI, el nostre segon papa: ell va començar a museïtzar el Vaticà... Aïlleu-vos de la gernació d’indocumentats que estan més pendents de la pizza que es fotran en una hora que de les meravelles que contemplen. Perquè el cervell de Déu vos està contemplant. Amb veneració, amb respecte, amb una consciència que transcendix la raó, la fe i l’escepticisme: poseu-vos en un lloc màgic. Busqueu a terra el disc papal amb 10 esferes concèntriques. I en aquell moment, mireu dalt perquè l’aparent caos de formes planes i personatges desordenats s’alinearan a la perfecció i començareu a observar tot aquell cosmos en tres dimensions. L’obra sublim de Miquel Àngel en 3D. I vosaltres sereu el Sol en aquell moment. El centre de l’Univers que el geni va concebre, en secret, burlant-se de tota la colla d’aduladors i corruptes que formaven la Cúria. Acabareu d’obrir la Caixa de Pandora: i en aquell moment voreu la bondat, la maldat, la compassió, la generositat, l’esforç, la màgia, la il·lusió, la clarividència, l’enveja, la vanitat, l’arrogància... Potser en algun racó hi descobriu... l’esperança...

Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido