Diàleg, sí o sí, Per Alfred Domínguez - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Diàleg, sí o sí

Alfred Domínguez Ibáñez
Des de l’inici, per tal que ningú s’enganye, manifeste la meua gratitud i simpatia per este pensament del filòsof, escriptor i humanista francés, Montaigne (1533-1592), del qual ens deixà constància en els seus Assaigs; diu així: «El judici humà extrau una meravellosa claredat de la freqüentació del món [del contacte amb els altres]. Estem  constrets i apinyats en nosaltres mateixos, i la nostra vista no arriba més enllà del nostre propi nas. Li van preguntar a Sòcrates d’on era. No respongué “d’Atenes”, sinó “del món”» (I, 25). Més endavant afig: «No perquè ho diguera Sòcrates, sinó perquè en veritat és la meua inclinació, i si de cas no sense cap excés, considere a tots els homes compatriotes meus, i abrace a un polonés igual que a un francés, posposant el vessant nacional a l’universal […] la naturalesa ens ha fet  lliures; nosaltres ens empresonem en certs racons». (III, 9).

Potser la cita siga massa llarga, però és d’una sensatesa que m’agradaria poder compartir, amb estudi i sense ira, amb tots aquells que estan, estem, preocupats amb l’increment del neonacionalisme (Itàlia, Àustria, Hongria, Eslovàquia, Polònia, Dinamarca, Bulgària, Finlàndia, Espanya…), el qual pensàvem superat gràcies a l’establiment d’una societat liberal, aquella que reconeix i respecta el pluralisme i practica el pacte; democràtica, la que aprofundix les seues arrels en la llibertat i la igualtat; i amb una política socialdemòcrata capaç d’haver creat l’Estat del Benestar, així com de controlar el capitalisme més depredador i inhumà. El fet de no haver fet este control o, simplement, d’haver renunciat a fer-ho, ha dut molta gent a sovintejar l’egoisme de la nació-Estat fonamentat, com apuntava Habermas, «per les reflexions enganyoses de la nova internacional populista de l’extrema dreta», igual que pels partits de la dreta tradicional que, pretenent neutralitzar el lideratge d’aquells, se sotmeten a poc a poc a la retòrica nacionalista.

Voldria fer memòria, per la seua versemblança, de dos aniversaris que commemoràrem fa poques setmanes. El primer, ja septuagenari, encara que no envellit, malgrat el seu reiterat incompliment i les constants vexacions que ha sofrit i continua sofrint. Em referisc a la Declaració Universal dels Drets Humans. El segon, es tracta d’aquell que fa referència al 40 aniversari de l’aprovació en referèndum de la Constitució Espanyola, text revisable, tot i que no hi ha cap que no ho siga. En els dos textos podem trobar, almenys a parer meu, dos similituds. La primera, en la seua intencionalitat, la segona, pel que fa al seu contingut. Crec que tenen una mateixa intenció, encara que els seus camps d’aplicació siguen diversos, el primer universal, raó per la qual es convertix en marc i referència de totes les constitucions democràtiques; el segon, d’àmbit nacional. Els dos pretenen superar i condemnar una situació de barbàrie, de dictadures, d’iniquitat i inhumanitat.

La Declaració (París, 1948) potser ho expresse  d’una manera més explícita i extensa; és suficient llegir el seu Preàmbul que, amb concordança amb la Carta Fundacional de Nacions Unides, coneguda com Carta de San Francisco (24 d’octubre de 1945), diu al seu inici: «Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, resolts a preservar a les generacions venidores de l’assot de la guerra que dos vegades al llarg de la nostra vida ha infligit a la Humanitat sofriments innombrables...».

La Constitució Espanyola de 1978, en el primer paràgraf del Preàmbul, posa en boca de la «Nació Espanyola», un desig, un dret, des de feia molts anys negat i enyorat, «el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren...».

Els dos textos advoquen per establir societats inclusives, centrades en les persones, no en espais tancats, ni tampoc uniformadors, sinó oberts i diversos, d’acord amb els valors encunyats en la Il·lustració i que, amb posterioritat, s’han incrementat amb bons i esperançadors resultats, almenys pel que fa a la segona meitat del segle XX. No necessitem populismes nacionalistes, que tant abunden en este temps, més bé necessitem societats en què es respecten les idees de tota la gent, tret dels que aspiren a subvertir este principi.

La segona coincidència, pel que fa al contingut. En estos documents es fa una referència explícita a «l’altre»,  a béns i drets que poden i han de ser universalitzables com, per exemple, la dignitat humana, el valor que cada persona té «per se», pel simple fet de ser-ho; esta condició de ser persona sobreïx per damunt de qualsevol altra consideració, siga de gènere, identitat, ètnia, credo, pobresa, ideologia...; en els nacionalismes no és difícil trobar-se amb empremtes d’exclusió, si no de supremacisme.

Enfront d’este model de societat tancada i excloent, les societats inclusives es reconeixen, entre altres moltes peculiaritats, pel bon ús de la paraula. Els sers humans es caracteritzen —com ja va dir Aristòtil― per tenir ‘logos’, que vol dir ‘raó’ i ‘paraula’. Però la paraula de cadascú, tot i que és molt valuosa per si mateixa, no arriba a la perfecció fins que no sigam capaços de convertir-la en ‘dia-logos’, en raó i paraula compartida. Encara que esta paraula siga diferent de la meua, atés que els sers humans som diàleg, hem d’estar disposats, si no volem deshumanitzar-nos, a parlar i escoltar-nos; a més a més, a fer-ho des de la cordialitat. És en este sentit en què —almenys així ho interprete— Adela Cortina, en una de les seues intervencions en la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, escrivia el següent: «El discurso del odio es monológico. Negar al oyente su capacidad de interlocución, es tratarle como un objeto y no como un sujeto, supone quebrar el vínculo de intersubjetividad que hace posible el lenguaje humano y malogra el sentido y validez del discurso».
L’acció democràtica és pacte i este només s’aconseguix dialògicament. De manera que caldria fer la següent advertència. Quan emprem el pronom personal de la primera persona del plural, ‘nosaltres’, no podem confondre’l amb l’adjectiu possessiu de primera persona, ‘meus’; ningú s’estranya quan escolta l’expressió «com que este és dels meus», confiant que així es justifica qualsevol ocurrència per molt absurda i injusta que siga. En el pronom ‘nosaltres’ no hi ha cap possessió, sinó, més bé, el reconeiximent explícit dels ‘altres’, que són distints i diferents del ‘nos’.  Així, quan emprem el ‘nosaltres’ com a sinònim d’’els meus’, pervertim el seu significat, tot i que resten al marge, sense que intervinga cap raó ni cordialitat, els ‘altres’: el diferent, el que no pensa «igual que jo i els meus», l’emigrant, el jueu, l’homosexual, el no nacionalista, el pobre i un llarg etcètera.

El ‘nosaltres’ és global. En ell tenen cabuda totes aquelles persones que estan disposades a participar en un diàleg seriós, convençudes que poden arribar a un acord amb la finalitat de trobar una solució més justa i convenient per a quantes persones puguen vore’s afectades per la resolució d’allò que es tracte. D’esta manera, protegirem l’espai d’intersubjectivitat i interdependència i fugirem així de mirar-nos tan sols a nosaltres mateixos; al contrari, fomentarem la mentalitat de cooperació, l’ètica i l’amistat cívica.

¿És possible dotar-nos de l’espai i temps en què puguen parlar, dialogar seriosament les forces polítiques, socials..., sobiranistes incloses? Són molts els qui diuen que, a hores d’ara, impossible. No obstant això, hem de convéncer-nos que no hi ha cap altra eixida, llevat que vullguem destruir-nos.
Suggeria la professora Cortina, en un article en el diari El País, «Un relato de España», «la conveniencia de sustituir “izquierda” y “derecha” por “progreso” o “regreso” denunciando por regresivo cualquier intento de quebrar una unidad en lo diverso que ya existe».

Si he iniciat este escrit citant a un europeu —almenys per a mi, exemplar—, voldria referir-me a un altre que no ho fou menys, Karl-Otto Apel. Es tracta d’un text ja clàssic, tret de l’obra Transformació de la Filosofia: «Tots els sers capaços de comunicació lingüística han de ser reconeguts com a persones,  ja que en totes les seues accions i expressions són interlocutors virtuals, i la justificació il·limitada del pensament no pot renunciar a cap interlocutor ni a cap de les seues aportacions virtuals a la discussió». És en este punt, en el reconeixement recíproc de les persones, en tant que persones com  a interlocutores vàlides, on està la clau de qualsevol discurs amb pretensió de racionalitat. Açò hauria de ser una cosa normal, el fet anormal és no reconéixer l’interlocutor o simplement impedir que discrepe i pense alguna cosa diferent de la meua.

En parlar de diàleg, condició que constituïx el ser humà, no puc oblidar-me de citar a Kant, el qual, tant i amb tant de profit, va escriure, precisament, sobre en què consistix la dignitat del ser humà.  Escriu en el Pròleg a Sobre la Pedagogia: «Tan sols per l’educació l’home pot arribar a ser home. No és sinó allò que l’educació el fa ser». És per això, per la seua necessitat i urgència, que no ha de passar ni un curs escolar més sense que l’ensenyament de l’Ètica torne de nou a les aules, d’on mai hauria d’haver eixit; a més a més, que torne sense cap subterfugi; perquè, abans de qualsevol altra cosa, som ciutadans del món; això sí, arrelats en un temps i espai del qual som, individualment i col·lectivament, responsables.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido