Déus, tombes i filòsofos (o filòsofes), per V. Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Déus, tombes i filòsofos (o filòsofes), per V. Artur

Sumari > ANÀLISI : FILOSOFIA AL CARRER
Déus, tombes i filòsofs (o filòsofes)

Vicent Artur Moreno

Eudald Carbonell és un dels paleoantropòlegs més prestigiosos del món. Entre altres coses, és codirector del projecte Atapuerca, un dels bressols de la nostra ambiciosa i vertiginosa humanitat. En un racó d'este important jaciment de restes humanes, em digué: «Vicent: els humans ho som perquè pensem que pensem i què pensem». Pensar. Pensar ens porta a la consciència. A la bondat o a la maldat. O a totes dues coses. A buscar el bé comú. I pensar és un exercici que a poc a poc ens ha restringit esta societat aparentment triomfadora, plena de neons, però que alhora té migrants que toquen a la porta perquè vénen d'un altre món. De l'inframón. I volen participar d'este. Joan Fuster és un xoriguer quan mira de definir la Filosofia: «Definició (possible) de la Filosofia: l'art d'agafar la vaca pels collons».
Heu de saber, estimades i estimats lectors-filòsofs, que a l'antiga Grècia tots els ciutadans mascles s'ensenyaven lectura, escriptura, aritmètica, gimnàstica i música. Sí, ja sé... ara em direu que les dones, què? Ja sabeu que el món de l'antiguitat té molts defectes, que no és justificable, però ja sabeu com funcionen les societats patriarcals..., que també hem de transformar.    Continue i perdoneu l'excursus: els sofistes eren els autèntics ídols d'esta antiguitat nostra.   Uns mestres que anaven de polis en polis fent gires, com els Rolling Stones, Phil Collins o Bruce Springsteen. Es reunien amb els ciutadans als odèons, als teatres... i feien uns «concerts» fantàstics. Entre la gent, reclutaven talents jóvens i eren els teloners de les gires futures. Una de les darreres filòsofes amb cara i ulls va ser Hipàtia a Alexandria, i ja sabeu com va acabar, perquè bàsicament el col·lectiu de filòsofs qüestionen el poder. I són molestos. I el poder va al que va. Els hedonistes proclamaven que no és més feliç qui més en té, sinó qui menys en necessita per a ser feliç. Reivindicaven que el pa i l'aigua són el gran plaer, perquè ens satisfan la fam i la set. Curiosament, els hedonistes i els epicuris vindicaven que els altres plaers eren el saber i l'amistat. Igual, igual que l'ètica de la nostra societat de l'abundància i del consum…

Hi ha una obra de teatre que es diu Sòcrates, judici i mort d'un ciutadà. Sòcrates és Josep Maria Pou i comença així la seua representació tot mirant el públic: «Em dic Sòcrates, i he estat jutjat i condemnat a mort per la mateixa democràcia en què crec... O creia, car que moltes vegades és violada, sufocada, pertorbada, ofegada, aniquilada i pervertida pels seus actors, els demòcrates. Aquells que diuen que la defensen. Però no: només se n'aprofiten». Estes paraules les posa l'autor de l'obra –Mario Gas- en boca de Sòcrates en l'any 399 aC. I en les mil·lèsimes de segon que tarden estes paraules a viatjar des de l'escenari fins a la quarta fila del pati de butaques, han traspassat 2.500 anys. I són tan jóvens, colpidores, justes i actuals com llavors. Necessitem filòsofes i filòsofs, i no idiotes. Necessitem pobles educats i no masses insolidàries educades en la màxima «tant tens tant vals». Gent pel carrer que parle de virtuts, de bellesa, d'ètica, de bé comú, de solidaritat amb els migrants, de solucions dignes per als territoris que el món occidental menysprea i menysté. No necessitem «idiotes» que pensen només en ells, en allò que representen, en les seues pertinences i els seus interessos. Perquè heu de saber que un «idiota» era a l'antiga Grècia un ser humà insolidari, egoista... No sé si ho sabeu, però vivim en una societat occidental opulenta, balafiadora, insolidària, que considera l'afecte i l'amor cap al proïsme com a símbol de feblesa. Vivim en l'imperi del consum, del canvi continu, de la compra compulsiva... No és feliç qui no compra, qui no consumix, qui no és més que l'altre... El paradigma del triomfador és el model, l'exemple. El que més enganya, el que més té... Practiqueu el bé solidari. Esta és la màxima de Plató i també d'Epicuri. Alguns filòsofs ens dirien que amb estos paràmetres creem frustrats, impotents, desgraciats i insatisfets crònics. A més, l'ocultació de la filosofia ens ha fet inflexibles, no empàtics, no seductors... Alguns «idiotes» parlen de «sedicions», quan haurien de treballar les «seduccions». Joan Lluís Vives va escriure: «No sé si perquè conec estime, o estime perquè conec». Necessitem el món de Sofia perquè hem de trobar solucions entre tots i entre totes dins de l'oceà de la dignitat. Hem substituït la filosofia de la consciència pel valor dels diners i de la possessió d'objectes... Ma mare va morir fa un mes. Ma mare. I no m'ha deixat ni joies ni immobles: m'ha deixat un llegat que no s'acaba mai. M'ha deixat el valor d'estimar i respectar les persones profundament. És un valor: l'estima profunda, el respecte conscient. I parle d'esta manera tan descarnada perquè un dels valors de la filosofia és arribar a la intel·ligència emocional de les persones per tal de partir de punts universals, de la bondat que fa que el món dels humans siga únic, solidari... i més humà.
En 1534, Lluís Vives des de Londres, escrivia a Erasme de Rotterdam: «Vivim temps difícils en què no podem parlar ni podem callar sense perill». La nostra societat occidental té tendència a buidar-se de valors, d'ètica... No l'han ensenyada a pensar perquè la filosofia —no com a assignatura sinó com a aventura— ha desaparegut dels itineraris educatius. No pensar... Però també no escriure, no llegir, es va convertir en no saber, en no sentir... Hem construït de mica en mica exèrcits socials mediocres que són capaços de fer més o menys un treball, però són incapaços del sentir crític, solidari, ètic... De sentir plaer amb la mera contemplació d'una eixida de sol... Són incapaços d'escoltar, de posar en pràctica la resiliència... Ètic, ètica. Esta paraula «ètica» viu en un mot grec –ethos- que vol dir «amagatall, refugi». Fa 3.000 anys era un lloc on els animals i les persones s'hi refugiaven per a trobar el més primari del ser humà, el més primordial. El més autèntic, càlid i universal. A l'antiga Grècia, els filòsofs eren aquells que es refugiaven al cau on reflexionaven i trobaven els valors que permetien donar-se per complet a les altres persones. Per això, alguns els trobem dins de gerres... Fins i tot, hui este «cau» és el famós «racó de pensar» on enviem la canalla a reflexionar sobre el que han fet. Les conseqüències i les possibles solucions. I sí: un comportament ètic comença en una escola imaginativa, creativa, divertida, solidària, activa i democràtica. Plató va dir que l'objectiu de l'educació és la virtut i el desig d'esdevenir un bon ciutadà. I Pitàgores proclamava que calia educar els infants i així no caldria castigar els hòmens. Sòcrates suggeria que el savi és qui sap viure, es coneix a si mateix i sap controlar-se... no aquell que sap moltes coses.    Plantegeu-vos-ho: quan acabeu d'estudiar? Alguns als 18, molts als 25... Però... què heu estudiat? Què heu viscut? Què vos ha emocionat? Als 15 anys ¿heu viscut les aventures que vos proposava Emilio Salgari? Vau ser pirates? Aventurers? Arqueòlogues? Als 16 anys, ¿vau somiar ser Plató? Potser Arquimedes? Aristòtil? ¿Qui era aquell tio de la gerra que es masturbava davant de tots per tal de provocar-los? ¿Per què proclamava la rialla com un desinfectant infal·lible? ¿Per què ens van amagar pensar? ¿Per què als 40 anys no continuem ensenyant-nos coses? ¿Per què només llegim allò que ens proporcionarà diners? ¿Per què no ens interessen altres camps, que ens ajudarien a entendre el món? Mai no vam relacionar l’aprenentatge amb l’emoció. Vam deixar de descobrir mons quan vam deixar l’escola i després… la manipulació de la informació estabulada, conduïda, filtrada, censurada. Perquè necessitem filòsofs formats, no massa deformats, frivolitzats i banalitzats. ¿Per què ens van amagar què és el pensament? Pensar a pensar? ¿Buscar el bé comú, cercar el benestar a través de la solidaritat, de l'ètica, de l'austeritat digna? Utopies? Veieu? Tot preguntes, qüestions…

Potser un dels factors que ens fa humans, és el pensament... Si poguérem agafar el pensament entre les mans i observar-lo en profunditat, descobriríem que és la més gran creació de l'univers. Ni els paisatges més espectaculars, ni tot el gran misteri i la grandiositat que conté el món, és comparable al pensament. Perquè curiosament alguns han volgut arraconar l'ofici de pensar –la filosofia- a les catacumbes de la Universitat. Allí han aparcat la filosofia, perquè no volen integrar-la a la quotidianitat, al dia a dia... Perquè la filosofia ens fa més forts, més crítics... I, si À Punt no va cobrir l'arribada dels 600 migrants d'aquell vaixell, no és perquè no volien fer-ho, sinó perquè els professionals –tenint present un codi deontològic i ètic conscient- van considerar que la notícia era que havien arribat, però es van negar a posar-los el micro a la cara i convertir la seua història humana en una banalitat indigna.Compareu els continguts de les televisions generalistes que podeu agafar «lliurement» amb la «filosofia» que destil·len altres cadenes que curiosament parlen en la llengua d’Ausiàs Marc i Ramon Llull. I que curiosament ací no es poden sintonitzar fàcilment. L’ocultació de la informació també és una manera de negar-nos la dignitat del món de Sofia. I la manipulació, les mentides, les post-veritats…

No és casualitat que la nostra cultura haja experimentat un sotrac positiu amb la concepció d'una sèrie televisiva impensable per alguns. Parle de la sèrie Merlí, on es pot veure a petita escala el model de societat que tenim o que volem. Amb els conflictes necessaris, però amb les solucions ètiques possibles. Merlí no és un mag, és un filòsof, i al seu voltant orbita el món. Ell té defectes, misèries, secrets... I el món també. Un món que hauria de ser perfectible i, per tant, millor cada dia, perquè nosaltres –d'una manera col·legiada i assembleària- el fem millor. Però sembla difícil en un món on la gent bàsicament està informada per plataformes audiovisuals que llancen missatges tous, banals, frívols... I convertim societats potencialment capaces en col·lectius crispats, impotents i frustrats... Així, els canals han pervertit paraules d'un contingut altament humà, com ara la «política». Perquè supose que sabem que «política» era sinònim de «servici», d’«entrega». Esta acció política trobava al cau la dignitat col·lectiva per a iniciar un projecte molt humà: el bé comú, la decència, la dignitat i el respecte. «Cau» en català ve de «caos» grec. La necessària catarsi perquè un bé superior arribe a fructificar. Perquè arribats a este punt, m'atreviria a proposar que els mons intel·lectuals i acadèmics no només necessiten l'estricte coneixement científic, sinó d'un factor espiritual innegociable. I els valors ètics són aquells que ens fan bells a les persones.

Vull acabar este article totalment anàrquic sobre el valor de la filosofia en les persones, en la vida. Una de les millors pel·lícules que s'han fet sobre els valors universals i individuals potser és El Gran Dictador. Que recordem que va estar prohibida a l'Estat Espanyol fins a 1977. Al final del film, Charles Chaplin declama el que diuen que és un dels millors discursos de la història. Potser. Potser este siga el camí per tal de dignificar la Filosofia com una eina emotiva i humana que canvie el futur incert d'este col·lectiu homínid certament contradictori. Va per vosaltres, estimats lectors i lectores de CRESOL:
Diuen els llibres sagrats: «el regne de Déu està dins de l'home». No només d'un home, ni d'un grup, sinó en tots els hòmens! I vosaltres el poble, vosaltres teniu el poder. El poder de crear màquines, de crear felicitat. Vosaltres teniu el poder de fer esta vida lliure i bella, de fer d'esta vida una aventura meravellosa. Aleshores, en nom de la democràcia, exercim este Poder! Unim-nos tots ara! Lluitem per un món nou. Un món decent, que done a l'home l'oportunitat de treballar, que ens done un futur. I a totes les edats, seguretat...

Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal