Desgravació Per Vicent Ruix - Revista Cresol

Vaya al Contenido
El meu parer
Vicent Ruix

Soc del parer, i n’estic ben convençut, que qui té una responsabilitat i no du a terme el que li pertoca, li carrega a qui el seguix en el càrrec tot allò que havia d’haver executat ell. Aplicat al camp que m’és propi, es reformularia de la forma següent: el rector d’una parròquia que no afronta les necessitats que es presenten, li carrega a qui el seguirà en el càrrec tot allò que ell havia d’haver fet, i li fa la càrrega més pesada, donat que suma a les necessitats que el viure presenta, la rèmora que s’arrossega des del passat.

Potser esta idea la porte clavada en mi mateix i se’m fa sempre present. He de confessar que moltes voltes m’ha rondat el cap aquella frase atribuïda a don Marcelino Olaechea: «Haz lo que debas, aunque debas lo que haces». Però que, havent-la posat en pràctica, m’ha complicat la vida i m’ha donat més d’una mala nit i molts malsons al llarg de la meua vida de rector. Encara que, després de realitzat, i mirant-ho en positiu, m’ha fet viure en el futur i m’ha fet plantejar i viure la vida diària amb il·lusió i esperança.

No hi ha dubte que l’obra duta a terme engendra inevitablement la vanitat. No ho negaré en la meua persona. I és veritat també que se m’ha fet present també la frase bíblica del Cohèlet: «Vanitat de vanitats, tot és vanitat» (1,2), i li he pegat moltes voltes en el meu cap, però a hores d’ara puc dir que l’he superat, i és per això que definitivament pense que s’han de fer les coses i s’han d’afrontar les necessitats, solucionant-les i, si fruit dels esforços propis, s’han aconseguit coses, s’ha d’acabar dient: «Simples criats som, sols hem fet el que havíem d’haver fet».

Les coses queden, les persones ens n’anem. Allò que m’han dit moltes persones tot reconeixent el valor de tot el que s’ha fet: «Vosté se n’anirà, i res del que s’ha fet s’emportarà»; és veritat. El que s’ha fet ahí queda. No sols materialment parlant, també en sentit espiritual, menys mesurable encara. Queda l’orgull d’haver contribuït a la millora de coses i persones, però també el reconeiximent que és Déu qui obra, com deia Maria en el seu càntic (Lc 2,46-55).
****
Vaja esta reflexió per a superar eixos moments en què els dubtes apareixen en el nostre il·lusionant caminar, quan una bona empresa veem que és necessària portar-la endavant, i veem al mateix temps que els recursos falten, i no sabem com prosseguir-la.

I porte tot açò a col·lació perquè, en este moment, se’ns presenta davant una possibilitat que cal aprofitar: em referisc als donatius que reporten desgravació en la declaració de renda.

El règim fiscal ens ha posat davant uns avantatges que caldria aprofitar. Una mirada a la taula explicativa ens obriria els ulls i ens espentaria a aprofitar l’ocasió. Beneficia, sense cap dubte, a l’entitat que rep el donatiu, i al mateix temps la butxaca del donant eixiria també amb el seu benefici.
Vaja un cas concret: arriba al despatx parroquial un feligrés que vol fer un donatiu de 100 euros (esta quantitat li desgravarà un 30%; o siga, li retornaran 30 euros, i el resultat final serà que de la seua butxaca li ha costat 70 euros); ara bé, si allarga el donatiu a 150 euros, se li aplica una desgravació del 75% i, aleshores, li desgraven 112,50, i en definitiva només han eixit de la seua butxaca 37,50 euros. El donant, sens dubte, ha eixit beneficiat i l’entitat més encara. Caldrà fer números...
És veritat que tot açò sols és aplicable a qui fa declaració de renda. I també cal reclamar a l’entitat beneficiària el certificat acreditatiu del donatiu, amb les dades fiscals del donant i de l’import rebut, i també, per part de l’entitat, la presentació de la declaració informativa del donatiu davant de l’Agència Tributària durant el mes de gener de l’any següent.
Una informació més completa i exacta, la tindrà l’interessat fàcilment sempre que es decidisca a fer-ho.

NB. «La vida seguix igual», diu la cançó. No ho crec així; ens falta perspectiva. Moltes voltes esta serà l’excusa fàcil per a no fer el que cal fer, però tota acció comporta una reacció. El que passa és que no podrem mai mesurar els efectes de la nostra acció, o de la nostra omissió; així com tampoc podrem mesurar els efectes de les nostres paraules o dels nostres silencis. També ací seria molt beneficiós per a la nostra serenitat tindre una amplitud de perspectiva per a seguir treballant fins i tot quan se’ns priva de palpar els resultats. I sobre tot pensant que tot no es deu al nostre esforç, hi ha tota una acció, una força que escapa al nostre control, «la llavor creix quan el sembrador dorm» (Mt 13,25).
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido