Buscant una ciutat l´arquitecte de la qual siga Déu Per Martín Gelabert - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Buscant una ciutat l´arquitecte de la qual siga Déu
Martín Gelabert Ballester, O.P.

Una de les obres de Sant Agustí es titula La ciutat de Déu. En ella, el sant contraposa «dos ciutats», fonamentades en «dos amors». Sobre l’»amor propi» s’edifica la «ciutat terrestre»; i sobre «l’amor de Déu» es construïx la «ciutat celestial». Dit d’una altra manera: el ser s’especifica per l’amor. Cadascú és el que estima, diu també sant Agustí. Totes les obres històriques són producte de l’amor, de l’amor sant, social; o de l’amor pervers, privat, egoista. Els nostres amors i la nostra manera d’estimar ens determinen i ens identifiquen. Segons on estiguen posats els nostres amors, així obrem, així som. Si l’amor d’un és els diners, no li importa que patisquen els pobres. Si l’amor d’un són els pobres, tots els seus béns estan al servici dels pobres.

Sant Agustí fa una contraposició radical entre la ciutat de Déu i la ciutat terrestre. No es tracta de dos mons, el terrenal i el celestial. Es tracta de dos disposicions, dos maneres de viure en este món. De manera que la «ciutat de Déu» no és només ni principalment una realitat escatològica, una cosa que no és d’este món, sinó una cosa que és possible construir ja en este món. El mal és que, en este món nostre, com a molt, podem aconseguir aproximacions a la «ciutat de Déu». Perquè l’egoisme sempre pesa, mai acabem de desfer-nos-en. En este sentit, la radicalització que fa sant Agustí és un recordatori, una toc permanent als cristians perquè despertem de les nostres inèrcies egoistes, que ens impedixen vore les necessitats alienes.

Des d’una altra perspectiva, esta contraposició de dos ciutats que fa sant Agustí, es troba també en un escrit del Nou Testament, conegut com a Carta als hebreus. Fent l’elogi de les dones i els hòmens de fe, l’autor de la carta diu que tots es confessaven «estranys i forasters sobre la terra». O siga, no se sentien del tot a gust a les ciutats d’este món. Per això, afig la carta, anaven a la recerca d’una altra ciutat, assentada sobre fonaments millors, l’arquitecte de la qual i constructor era Déu (He 11,10.13-15). Esta busca d’una ciutat millor, en què el fet determinant fora la concòrdia i l’entesa entre els seus habitants, els feia ser crítics amb les ciutats terrestres, marcades per la competència i la lluita pel poder. Però esta cerca d’una ciutat millor no els feia desentendre’s de les necessitats de les ciutats d’este món; per contra, era una raó més, un agulló per a treballar i aconseguir que en elles hi haguera cada vegada majors cotes de justícia i d’amor, en definitiva, majors nivells d’humanitat.

Desgraciadament, en este món abunden ciutats i llocs amb murs de separació. Basta pensar en el que va ser la ciutat de Berlín fins al que precisament es coneix com «la caiguda» del seu mur. Actualment hi ha dos murs tristament famosos: el que separa Israel de Palestina i el que està a la frontera dels Estats Units amb Mèxic i els països del sud de Mèxic, sense oblidar el mur que tenim a Espanya a les ciutats de Ceuta i Melilla. El Papa, més com un advertiment que com una realitat, ha utilitzat una imatge per a qualificar als constructors de murs: «els que construïxen murs, siguen de filferros o de rajoles, acabaran convertint-se en presoners dels murs que construïxen». Dic que és un advertiment, perquè la realitat és que el mur pretén deixar presoners, o siga, tancar el pas als «altres», als indesitjables, als pobres, als sense pa. I protegir els seus constructors rics, egoistes i insensibles.

Hi ha ciutats amb molts ponts. Un exemple pot ser la ciutat de València: són molts els ponts que unixen les dos ribes del llit del riu que separa la ciutat. No hi ha dubte que estos ponts són importants perquè la ciutat estiga ben comunicada. Però l’important no són els ponts materials, encara que ells poden ser un bon signe. L’important són els ponts que construïm en el nostre cor. I, per descomptat, els murs que alcem en el nostre cor. Els ponts i els murs que importen són els psicològics, els afectius, els que unixen o separen les persones. Els bons ponts i les bones carreteres no són les de l’asfalt, sinó les de l’amor.

Els ponts i els murs hui tenen molts noms: vaixells que ajuden els nàufrags al mar Mediterrani, o vaixells que no poden ajudar perquè els governs els impedixen eixir dels ports on estan encallats, lleis que afavorixen la vida bona dels pensionistes o dels qui necessiten medicines, menjadors i albergs socials, caritas parroquials, pisos per a immigrants i molts noms més. A Espanya i fora d’Espanya. També els ponts i els murs tenen autors amb noms de bons i de mals polítics, que impedixen l’entrada d’ajudes al seu país o que fomenten rancors innecessaris dins del propi país.

Murs, ponts; trobades i desacords, este és el destí de la humanitat. Una humanitat en què tots estem sotmesos a múltiples sol·licitacions. I no totes bones. D’ací la necessitat d’alçar la veu perquè cada vegada hi haja més ponts i menys murs, perquè cada vegada hi haja més ciutats, les més semblants possibles a la «ciutat de Déu». Evidentment, no a la «ciutat de Déu» que dibuixa la pel·lícula brasilera del mateix nom, ambientada en un barri on abunden els robatoris, les baralles i enfrontaments diaris amb la policia, sinó la «ciutat de Déu» de què parlen sant Agustí i la Carta als hebreus.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido