Bondats de la comunitat i de la ciutat Per Xavier Martí - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Bondats de la comunitat i de la ciutat
Francesc Eiximenis

En els següents fragments del Dotzé de Lo Cristià, el franciscà Francesc Eiximenis (1330-1409) explica els avantatges de la vida comunitària i de la vida urbana per a l’educació integral dels fidels cristians. El llibre és un tractat sobre els principis que han regir les ciutats i les comunitats. En els 68 primers capítols s’exposen les tretze raons que justifiquen i fan necessària la construcció de les ciutats. Xavier Martí.

Que ensenya quines coses necessàries en especial es poden aprendre millor en les comunitats que en solitud
Gregori de Càpua, bisbe i gran doctor, en un gran tractat que feu sobre les comunitats posa que cinc coses es poden obtenir i aprendre en especial en les ciutats i comunitats del món millor que fora d’elles, perquè s’hi ensenyen molt més perfectament.

La primera s’anomena i es diu credenda; açò és allò que fa referència a la creença cristiana, perquè no és dubte que es poden saber molt millor en una bona ciutat els articles de la fe i allò que pertoca a la salvació que no en un altre lloc menor, i encara menys en solitud. Per experiència veem que els muntanyesos i pagesos són tan bestials que no saben senyar-se, ni orar, ni confessar-se; no saben quasi res de la fe ni dels estatuts eclesiàstics. Però no és així en les comunitats.

I d’aquesta raó diu que ve la segona, que és saber optanda et detestanda; (1) és a dir, que millor sabem i millor som informats en les bones ciutats que no en solitud, on no habita ningú, quin és el guardó que esperem aconseguir per la nostra vida bona i la pena que podem esperar si vivim malament. La causa és perquè en les comunitats i en les ciutats hi ha grans clergues i molts llibres, i s’hi fan contínuament molt sermons i disputacions i moltes lliçons i actes escolàstics que no es fan fora de les grans ciutats i comunitats.

La tercera cosa principal que diu aquest sant home per la qual devem amar les ciutats i acostar-nos-hi  per informació nostra s’anomena vitanda; són els pecats, ja que, encara que es facen més pecats en les grans ciutats que en les solituds i llocs menuts, tanmateix qui vol esquivar l’oportunitat bé en pot fugir en part. I diu que, a aquell que es dedique a instruir els altres, més li val, o menys mal és, a vegades, cometre alguns simples pecats, que quasi vénen per la conversació que té amb aquells que educa, que no abstenir-se d’aquells pecats estant en solitud sense donar fruits als altres. I, segons ell, aquesta és l’explicació: per estar en solitud l’home no està lliure de pecat, ans llavors el cor sofrix majors batalles i majors temptacions, i els refugis allí no són molts i els remeis no són tan grans com en les comunitats. [...]

La quarta cosa que diu el mencionat Gregori en què l’home es pot instruir millor en la ciutat és anomenada agenda; és a dir, saber allò que deu fer, tant envers Déu com envers ell mateix o envers el proïsme, ja que s’hi pot instruir millor per totes les vies damunt esmentades que no fora de la comunitat.

La quinta cosa és allò que s’anomena loquanda; és a dir, saber parlar. Perquè sens dubte que pot aprendre a parlar millor l’home que cada dia ou parlar els altres en diverses maneres que no aquell que està en el desert i no sent ningú. Per això es diu un proverbi quan hi ha un  home grosser en la ciutat: que no tots els bocs (2) són en la muntanya, quasi volent dir que aquells qui estan en les muntanyes són com bocs en el parlar i en altres coses.

Per res que haja dit no vull impugnar la vida solitària, que va ser molt lloada i seguida pel Salvador i els sants patriarques; sinó que, amb el que he dit, solament vull concloure que les ciutats foren construïdes per donar més instrucció als hòmens i que, sense punt de comparació, l’home és molt més savi i lluny de la ignorància estant en la ciutat que no estant en la solitud o en lloc menut.
(Dotzé del Cristià, XII; fragment adaptat)

Nota. El Dotzé va ser escrit entre 1383 i 1387. La seua primera meitat va ser editat a València per Lambert Palmart en 1484. Del Dotzé, n’han eixit publicats, en edició crítica, tres volums a càrrec de Curt Wittlin (1986 i 1987) i de Xavier Renedo (2005).
(1) Es referix a les glòries celestials i a les penes infernals.
(2) Cabrons.

Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido