Artistes, bojos i capellans Per Vicent Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Artistes, bojos                i capellans

Vicent Artur
Perdoneu la gosadia, però m’he permés batejar el nostre article amb un títol inspirat en una obra emblemàtica de Joan Fuster: Poetes, moriscos i capellans. Però, què hi farem? La vida és així: plena d’artistes, de bojos i -per què no?- de capellans. I podeu barrejar les paraules, i substituir-les per «pastors, poetesses, lletraferits, intel·lectuals, inquiets, escèptics, creatius...» L’ordre dels factors no altera el producte, i la gent divertida va a tots els llocs.

Parlant de gent divertida... Jesús Belda m’encomana un article. Que parle de la Ciutat de l’Artista Faller, de la seua importància, dels genis que la van concebre, de l’actualitat, de la vitalitat, de l’ànima de la Ciutat, em digué. Vull fer un gran homenatge a una Ciutat màgica, a una ciutat que és tot un món, una nació, un estat, un continent, continuà. Una Ciutat envoltada d’horta, del rebost miraculós de l’altra ciutat, la de València. De tot això i més parla el nostre article. Un article que va acompanyat d’una primícia mundial, perquè algunes de les imatges que l’il·lustren són un homenatge als hòmens i les dones que mantenen viva la flama de la Ciutat, d’una Ciutat d’Artistes, d’Artesans, de Genis... Són imatges de ninots indultats de dins del Museu. I no les trobareu enlloc més. Són nostres. Vostres ja. I és que llegir la revista Cresol porta associats diversos privilegis, com el d’admirar obres d’art tan efímeres que coneix molt poca gent; però que, en canvi, les recordem.

La idea de construir una ciutat per als artistes fallers la tingué Regino Mas, un dels artífexs més poderosos de l’univers faller valencià. Encara que als anys 40 ja li pegava voltes a la idea, hem de dir que el primer document escrit on hi ha constància del projecte és en una acta del gremi d’artistes fallers de 1953. Regino pensava que el seu col·lectiu necessitava una zona on agrupar els tallers que normalment eren estructures de gran magnitud per tal d’encabir monuments verticals. Ell va ser l’ànima de la Ciutat. De 1965 a 1968 es va construir el 50% del complex i aquell any del 68 les naus ja van produir 30 falles. El 1991 es va inaugurar el Museu de l’Artista Faller i l’any següent s’acabà el Ca-sal del Gremi.

Ah! Regino Mas..., Regí Mas..., per què no? Potser un dels millors artistes fallers, un innovador. Una persona extraordinària pels seus valors humanístics i professionals. Va començar com els grans: netejant excusats. És a dir: d’aprenent. Sabent tots els papers de l’auca. Des de la base. Un gran becari fins a arribar a un gran artista. El seu compro-mís cívic li valgué la presó després que els franquistes entraren triomfalment a València. I, a més, li foteren un parell de galtades perquè al senyor representat en una falla no li havia agradat la paròdia d’ell mateix embolicat amb el tema de l’estraperlo. Era l’any 1947 i la Mediterrània feia alguns anys que no havia vist el Sol del respecte, la llibertat i la democràcia. Regí Mas proposava un gran ninot –com un gran Sol envoltat de satèl·lits que envoltaven el gran astre. Una de les falles més recordades és la del Moisés del Mercat Central. Del 1944. En una de les escenes, un suculent entrepà deixava pen-jant unes llonganisses i unes botifarres que algun afamat ciutadà de València va voler llepar. Era temps de fam, de llibretes de racionament... Un home problemàtic, el Regí. De fet, es buscava els cacaus fora. En el seu temps lliure, es dedicava a fer decorats per a Hollywood... Si veieu La caiguda de l’Imperi Romà, part de les reconstruccions històriques són d’ell... Ah!, i la famosa gosseta Marylin que manipulava Herta Frankel en TVE a finals dels anys 60, també va ser un disseny seu. Ja ho havíem dit: possiblement el millor artiste faller de tots els temps, perquè era polifacètic i fins que va caure d’una bastida no va parar de crear... Era l’any 1968.

Però abans que ell, n’hi va haver d’altres. I després de Regí Mas, també. Situem-nos a finals del segle XIX i principis del XX. Potser el primer «artiste» amb cara i ulls (no de cera) és Antoni Cortina Farnós, professor de l’Escola de Belles Arts. Este home fa de tot: construccions efímeres, escultures... És el moment en què les institucions oferixen premis a la millor falla, a la més monumental... Entren al col·lectiu els escultors Mariano Garcia,Vicent Pellicer, Eduard Alemany, els pintors Pere Ferrer i Manuel Benedito.

Dins de la Festa, comença a haver-hi diners, dignitat professional i prestigi social. La falla es fa més complexa, tant en la part tècnica com en l’estètica. Hi ha una mena de simbiosi entre el món de les Belles Arts i l’univers de l’artesania. El monument es fa estètica, es fa transversal, es fa popular. És un esclat a l’any, una injecció d’adrenalina directa al cor dels artistes... Són els primers anys del segle XX i hi apareixen Carles Cortina, Joaquim Igual, Antoni Fillol, Ricard Alòs, Lluís Blesa, Carmel Vicent, Salva-dor Rubio, Regino Mas, els germans Fontelles, Josep Arnal, Rafael Raga, Lluís Dubon... Compatibilitzen les tasques de pintura, fusteria, escenografia, ceràmica... És quan s’ordena que els ninots no vagen vestits amb roba de deveres, perquè hores abans de ser cremats, els ciutadans tenen el «costum» de furtar la roba de la falla, perquè encara «servix».

Després de la Guerra Civil Espanyola, el Sindicat d’Artistes Fallers és eliminat i se substituïx pel Gremi, totalment controlat pel franquisme. És una mena de sindicat vertical, totalment addicte al règim. Tornem a la paraula medieval, al conservadorisme, al tancament, a l’encriptació del coneiximent, al corporativisme... A partir de l’any 40, les falles miren cap a la perfecció artística i el monumentalisme, cap a la globalització de temes, cap a la desaparició de la crítica i la sàtira pròxima, cap a la lloança al franquisme i a la carpetovetònia rància... Hi apareixen artistes que crearan l’univers faller que hem viscut tots els que tenim més de 50 anys: Vicent Tortosa, Manuel Giménez, Josep Barea, Joan Huerta, els germans Fontelles, Regí Mas, Salvador Octavio, Vicent Luna, Àngel Azpeitia, Salvador Debón, Julià Puche, Josep Martínez Mollà, Vicent Agulleiro, Josep Pasqual Pepet, Miquel Santaeulàlia, Manolo Martín...

Ara mateix hi ha mig centenar de mestres fallers, amb els seus tallers, que treballen tot l’any per apoder portar a terme quatre o cinc projectes de falles. Dignitat sobretot. Professionalitat. Un «artiste faller» és com una nina russa: és una professió que dins en té una altra, que dins en té una altra... És una font de treball, una professió consolidada que s’ha d’adaptar a les noves tecnologies i a un món més net...

Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido