Ara que tinc (tenim) 20 anys Per Vicent Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Ara que tinc (tenim) vint anys    
Per Vicent Artur

«Si Montesquieu alçara el cap...»
(Reflexió en silenci
d’algú a qui li sona
què va dir este bon home...)

Al país de l’olivera
hi ha un riu de paper,
unes galtes color terra
i un somriure d’argent;
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l’ombra d’un taronger.
(Obrint Pas)

Cresol fa 20 anys. (Anys i anys, per molts anys!!!). En un ser humà, 20 anys és una edat interessant: un cos-màquina que genera una energia incontrolada, constant, amb una inexperiència notable, posseïdor d’una passió inusitada, desfermada... Com diria el grup Manel: «els llums s’han apagat, han tret el pastís». O com ens dirien amb una joia desfermada els xicots i les xicotes d’Els Catarres: «i és que per mi els teus defectes són tan espectaculars que vull estar amb tu». Una factoria d’hormones balladores, serotonines divertides, un sac de feromones, d’endorfines, amb dipòsits infinits d’il·lusió de conéixer, per aprendre, amb una passió quasi infinita i una capacitat d’estimar, de fer projectes sense límits, amb els ulls ben oberts, com el Tio Canya de menut... Com diria el grup de música Gossos: «una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma». Joan Petit quan balla, balla, balla, balla...

Cresol ara mateix és un sac d’antimatèria amb sinapsis sorprenents. Cresol no és millor ni pitjor que qualsevol altra publicació. És diferent. Alguns es pensen que ser diferents implica creure’s que som millors, però no. Senzillament, som diferents. Cresol té una gènesi diferent, i nasqué perquè hi havia espais que altres publicacions potser no visitaven. Ni coneixien. I, com que no les coneixien, no les estimaven. Necessitàvem el seu relat. El projecte necessitava crear relats diferents per a donar veu a persones invisibles. Necessitava ser la veu dels invisibles, dels políticament incorrectes, dels transcendentalment complexos, dels honestament equivocats...

Però Cresol és una publicació. Una seriosa i prestigiosa publicació. Religiosa, diuen. Jo diria que és «transcendent». Després de llegir-la, res és igual.  En una revista els 20 anys són una edat respectable, provecta, on parla l’experiència, la venerabilitat, el prestigi. Davant de les pàgines transparents de l’adolescència periodística, una publicació de 20 anys ja té pàgines multicolors, irisacions i gradacions càlides, arrugues que fan bonics els somriures de paper... Un projecte lletraferit amb 20 anys és madur, amb una continuïtat, amb un cos consolidat, musculós, turgent, tonificat, elàstic, flexible..., amb un retrogust que ens porta a passatges plens de timó, espígol i camamil·la... Com diria Lax’n’Busto: «el que faig a cada instant és la força que em fa gran» Però és un producte que no deixa indiferent, no s’inclou dins dels materials periodístics convencionals... Quico Pi de la Serra té un text musical ben profund que ve al cas: «què feu aquí asseguts, escoltant com jo canto? Quan sortiu al carrer no digueu que m’heu vist. No feu com els jueus –així ho diu la Bíblia– que asseguts de cul a terra, escoltaven el Crist». Transgredim, provoquem, insultem, siguem crítics, preguntem... Perquè preguntar no és ofendre, i posar en dubte és un dels camins dels escèptics, dels que no només volen les molles...

Grosso modo, molts de nosaltres seguim el Crist, aquell home i aquelles persones que van ser capaços de dir coses molt grosses, de fer revolucions, de transgredir l’orde... Aquelles dones i hòmens que no sabrem mai de deveres qui van ser, què van fer... Però que ens van inspirar.
«Ara que encara tinc força i no tinc l’ànima morta, i em sento bullir la sang», entona Joan Manuel Serrat. Els que fa vint anys que tenim vint anys que tenim vint anys continuem sent màquines humanes amb una certa experiència, amb manies, amb cabells blancs, amb pocs cabells, sense cabells, pelats com granotes, amb un pessic de perspectiva, amb totes les il·lusions... «Mentre la carn es va gelant d’amor, tenen les màquines calent el cor», que diuen els de Gener.  O com diria Jaume Sisa: «Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meua és casa vostra...»
Recordeu la cançó «Ara que tinc 20 anys». Forma part de la meua banda sonora, de la banda sonora d’un col·lectiu de gent que des dels anys 60 del segle passat vam començar a escoltar per la ràdio cançons en la llengua dels nostres avantpassats. Abans, escoltar la meua llengua en qualsevol mitjà de comunicació era com a mínim, complicat. O, senzillament, miraculós. Com diria Teràpia de Shock: «és de nit, és tot fosc, estic sol i no hi ha ningú» Segons alguns, no la van prohibir al llarg dels segles. No senyor. Més fàcil encara: recomanaren no fer-la servir en alguns àmbits, diguem-ne, de prestigi. Deixem-ho així.

«L’avi Siset em parlava, de bon matí al portal...» tot recordant «les estaques» multiseculars. Com diria la Gossa Sorda: «a la dreta, govern militar... hi ha un tio amb metralleta que ens mira molt mal. Ja saps què passa. T’estime, t’estimo, t’estim...» O com diria Ovidi: «vull parlar amb l’alcalde i dir-li que tinc fam, que la gàbia és petita, jo necessite espai. Els guàrdies que la veuen (a la fera ferotge) la volen atacar, la fera es defensa, no la deixen parlar...»
Recordeu? Per la ràdio deixaven anar «cançó espanyola», sarsueles, la insuperable doña Concha, Molina... Yo soy aquel negrito de el Africa tropical... Muebles Peris... Lava, lava, lava con la lejia de los Tres Ramos... (segons publicitaris). De músiques en altres llengües, poca cosa: eren els anys 40, 50, 60... «En l’any 40, quan jo vaig nàixer...», «al carrer Blanc...», que cridava Raimon...

La llengua dels nostres avantpassats, la intuíem en la clandestinitat càlida dels fogars familiars «al país de cases blanques hi ha pins banyats en sal, margallons entre baladres, peus descalços dins el mar...» d’Obrint Pas. Els nostres avis ens cantaven cançons de bressol (La meua xiqueta és l’ama de la casa i del carrer... Mareta, mareta ahir vaig somiar, que una nineta em vares comprar...) o cançons de Nadal (A Betlem me’n vull anar... si voleu venir, a Betlem me’n vaig / El bon Jesuset tenia sabates, sabates beribates, camisa d’entremissa, Fum, fum, fum... La irreverent i divertidíssima «Barrabàs si vols venir...»). Cançons de batre (Per Mallorca ens ix el Sol, bonica, morena...) cançons de festa (les penes són (bis) no tindre un sou (bis), morir-se el bou (bis) i la llocada / El tio Pep se’n va a Muro... / La manta al coll / que Déu ens done inspiració per a contar la vida d’un sant baró...). Cançons de dol (Arrier no balles (bis) que no pots ballar, que a la teua nóvia van a soterrar...). Quan ens posàvem lírics uníem les veus en «Serra de Mariola, tota a floretes», i quan ens posàvem reivindicatius i obrers entonàvem himnes de telers i màquines (Ja baixen les Tomasines amb la mà al costat, dient-los a les fadrines mireu-me la rosa que porte al cap...). Era el nostre univers musical, popular, limitat, sorprenentment supervivent... Però ple de força, d’emergència, de gorgs subterranis que maldaven per eixir a grumolls...

Les llengües són les bandes sonores de les diferents cultures. I les músiques amb lletra una bona targeta de presentació. Digueu-me què canteu i vos direm com sou... Sau ja ens ho proposa en «Boig per tu»: «En la terra humida escric, nena estic boig per tu». I la nostra banda sonora, l’escoltàvem en els moments més entranyables, però també clandestins de la nostra existència. Quan arribàvem al col·legi tota aquella riquesa desapareixia i era substituïda per una altra, com ens recorda el Tio Canya (...però molt més va obrir els ulls el xiquet del tio Canya quan va sentir aquell mestre parlant de manera estranya).

Lletres i tornades populars que corrien lliures com espores en tots els territoris que compartíem llengua, melodies, gent i cultura. Això era impossible de prohibir, perquè era com prohibir respirar. Però de fet, ho van intentar. De lluny ens arribaven dracs màgics (nobles, reis i prínceps s’inclinaven al seu pas, i quan Puff els feu un crit, els pirates van callar...).  Lletres que es transmetien oralment (i per això mutaven), perquè la seua fixació en paper i en textos estaven prohibides, perseguides, llançades a simpàtiques fogueres... Patim, patam, patum... Obrint Pas ens ho indica «Amb columnes de paraules i travessant la llarga nit, hem fet de cels, mars i muntanyes, vells escenaris d’un nou crit». Arribaren els mass media a Occident, arribà la ràdio... i el silenci de la nostra llengua en els mitjans de comunicacions de masses era com els crits de Munch. Havien d’arribar els anys 60 perquè la banda sonora en la nostra llengua començara tímidament a escoltar-se, demanant permís, vencent censures. Això em porta a recordar Andreu Rifé quan canta: «respira, espera. Aixeca’t sense pressa. La vida, el món t’esperen»... De fet, volíem poques coses, com el grup Blaumut quan canta «esmorzarem, pa amb oli i sal» Que bo!!! A vegades el més senzill és el que més mola, el que més ens agrada, el que més ens fascina...

En algunes esglésies –parròquies– van «implementar» cançons com «La vall del riu vermell» («quan arribes a dalt la carena, mira el riu i la vall que has deixat») o miràvem d’entonar el «Kumbaià, Déu meu». Recorde un dia ple de Sol, a les 12. Els meus pares i jo érem a la parròquia del Socors de València. Diumenge. Missa de 12. El temple de gom a gom, amb gent de totes les edats, condició social... Mentre eixia el capellà amb casulla verda, per la megafonia sonaren les primeres estrofes de la cançó «Al vent» de Raimon... Hi havia gent que la seguia fent-ne el cor... De sobte, un grup de simpàtics xicots armats amb lunxacus –dos pals units amb una cadena– pujaren a l’altar i amenaçaren el capellà mentre arrancaven la cinta de casset de l’amplificador. Cridaren que si tornaven a sentir «allò» serien més explícits. La gent arronsà els muscles i una església  moderna desaparegué del mapa. El grup Vuit ens ho explica molt bé: «caurem, però ens tornaren a aixecar més forts, més grans i sense por de lluitar».
Cresol ha construït camins, ha anat de bracet amb grups que han cantat com ningú lletres inoblidables, com Sopa de Cabra quan elevava notes i lletres inesborrables: «camins que ara s’esvaeixen, camins que hem de fer sols. Camins, vora les estrelles, camins que ara no hi són».
Alguns van compondre himnes com «Ara que tinc vint anys»... I Cresol els fa i –és clar que no– no tenim l’ànima morta. En estos 20 anys hem tingut temps d’enamorar-nos, com aquella «Criatura dolcíssima que fores», de Joan Fuster i Lluís Llach, hem tingut temps de mirar la Mediterrània i posar-li les notes d’un «Vaixell de Grècia» («Si per les albes veieu passar un vaixell») o sentir-la arran de pell quan ens xiuxiuejaven «Maremar, feu-vos present a l’altar del meu paisatge». Hem viatjat a Itaca sense accent i hem fondejat a mil illes veient com les sirenes sí que existien. I persones desconegudes que tocaven a la porta de casa per a demanar –ells també– una vida digna.  Hem notat el vent com ens pegava a la cara el mateix any que Bob Dylan notava els mateixos aires de llibertat i d’esperança «al vent, la cara al vent, els ulls al vent, el cor al vent...»  «How many roads must a man walk down...»

Els de Cresol «som-riu» del grup Txarango, els i les de Cresol «somiem... fins i tot massa» del Llach, les de Cresol «venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà». Ara, quan alguna teoria conspiranoica (però inquietant per possible) ens suggerix que el primer món comença a estar definitivament en mans d’un misteriós grup de persones, ple d’esperits neofeixistes i ultraneoliberals (societat de consum (...) les botigues ben plenes, les butxaques ben buides), que preparen líders polítics globals en l’atmosfera mística i màgica d’una cartoixa a 100 quilòmetres de Roma... Que segurament són els fills d’aquells que van entrar amb lunxacus a la parròquia del Socors de València cap al 1976... Ara, quan sembla que el món que hem conegut s’ensorra, es desfà, s’esmicola... Quan tots els referents que ens han donat estabilitat, prosperitat, dignitat humana i han fet possible que comencem a pensar en el bé de molts i la justícia social col·lectiva... Als de Cresol «no ens mena cap bandera que no es diga llibertat, llibertat de vida plena que ens allibera a cada pas» I jo «vinc de la Costera, d’allà on renaixen les cendres», que no ho dic jo, que ho diu Pep Botifarra.

Cresol sempre ha existit. «Més llum», digué el filòsof. I «hi ha gent que em compte de llum, fa fum», escriví Francesc Eiximenis a finals del segle XIV.  La llum, la diminuta llum, sempre ha existit; vacil·lant, tènue, però essencial quan als voltants hi ha foscor. Des del primer ser humà que va contemplar des del cor una altra criatura humana: «Neixen els astres amb el teu primer batec de cor. Neixen les albes, quan amb els teus ulls obres la llum. Això tens, això soc de tant poc, alé immens...» Cresol no se n’anirà mai. És una flama persistent, ferma, profundament respectuosa i democràtica. El seu ble o torçuda és de tota aquella plèiade d’estels que conformen col·laboradors i lectors. Donant testimoni que tots els humans de la terra treballem cada dia per un bé comú pintat de dignitat i justícia: «Me n’aniré amb un desig d’amor, un poble i una barca. Desig d’amor per no perdre mai el plaer d’enamorar-te, un poble que em deixe compartir la joia d’estimar-se i una barqueta, per si la mar la mort volgués donar-me...» Chapeau pel trobador de trobadors Lluís Llach i el seu humanisme ecumènic!!!
Ah!, i hem de dir i recordar que els i les de Cresol som la gent més divertida de la galàxia (Som les anguiles de l’Albufera, xirim, xirim pom... som les més guapes de la pesquera).
Ah!, i «No et limites a contemplar (a llegir-nos) aquestes hores que ara venen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu». Obriu Pas, que arriben els de Cresol!!!

Poseu la vaselina que vulgueu, poseu l’edulcorant que vos calga, poseu el llenguatge políticament correcte que considereu oportú, però actueu. Sigueu rent, llevat, sigueu llavor. Siguem tot això. Perquè el món l’han fet evolucionar persones transgressores, que s’han atrevit a desafiar el sistema. Que han estat en presó, que s’han vist ultratjats, humiliats, acusats, calumniats... Oblideu-vos dels dogmes, de les fal·làcies, de les intoxicacions, dels narcòtics col·lectius, de les lobotomies que provoca el sistema...; busquem la generositat, la bondat, la concòrdia, el respecte, la justícia... Recordem que Francesc d’Assís va ser considerat heretge, i que el seu poder per a parlar amb animals el van considerar «cosa del dimoni». Eixim del nostre espai de confort. Busquem desesperadament persones generoses, bondadoses en el sentit més filosòfic i profund del mot. Però poseu un límit: ¿vos van bé els drets humans, la dignitat dels pobles, de tots els pobles? I a partir d’ací «Maremar, feu-vos present a l’altar del meu paisatge».

I si algú no està d’acord en tot això que canto, si a algú no li ha agradat el que acabo de dir, que agafi un guitarrot, una arpa, una viola, que faci una cançó i que em critique a mi. En nom de tots els lectors, lectores, col·laboradors i col·laboradores de Cresol i de Quico Pi de la Serra... Felicitats!
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido