Aneu per tot el món, per M. Gelabert - Revista Cresol

Vaya al Contenido

Menu Principal:

Aneu per tot el món, per M. Gelabert

Sumari > TEMA DEL MES: MISSIÓ EN LA NOSTRA ÈPOCA
Aneu per tot el món
Martín Gelabert Ballester, OP
"Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant, i ensenyant-los a complir tot el que jo vos he manat" (Mt 28,19-20). Esta va ser la missió que Jesús va encomanar als seus, la seua última recomanació. Amb estes paraules de Jesús dirigides als seus deixebles acaba l'evangeli de Mateu. L'evangeli de Marc ratifica que estes van ser les últimes paraules que Jesús va dirigir als seus: "Aneu per tot el món i prediqueu a tots la Bona Nova de l'evangeli" (Mc 16,15). "Ells se n'anaren a predicar pertot arreu" (Mc 16,20).

"Tots els pobles", "tots": l'encàrrec de Jesús no té límits, arriba a totes les persones de tots els llocs, cultures i temps de la terra. Encara sort que este encàrrec no ha estat encomanat a un només, sinó a "tots els deixebles", és a dir, a tots els cristians. Tot cristià és un missioner, un testimoni de Jesucrist, un anunciador de l'Evangeli. La vida del cristià, les seues obres i paraules, per si mateixes, ja són testimoniatge, han de plantejar almenys una pregunta: ¿per què viu d'esta manera, ¿per què pensa d'esta manera? Si no planteja, implícitament o explícitament, esta pregunta, és perquè alguna cosa falla en el seu cristianisme.

A totes les persones, sense excepció, cal "ensenyar-los a complir tot el que jo vos he manat". Possiblement ací comença la primera dificultat de l'anunci cristià. Perquè el que el Senyor ens ha manat és que "vos estimeu els uns als altres" (Jo 15,17). L'ensenyança de Crist no és una teoria, no és una doctrina, no és una obligació. És una vida, una manera de viure. I una vida no pot ensenyar-se si no es viu. Només qui primer ha guardat el que el Senyor li ha manat, pot anunciar-ho a uns altres. Una vida no s'imposa. S'anuncia compartint-la. El Papa ho diu d'esta manera: "Els cristians tenen el deure d'anunciar l'Evangeli sense excloure a ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui compartix una alegria, assenyala un horitzó bell, oferix un banquet desitjable. L'Església no creix per proselitisme, sinó per atracció” (Evangeli Gaudium, 4).

Com diuen els evangelis de Mateu i Marc, el Senyor, acompanyava, amb la força del seu Esperit, els deixebles enviats a anunciar l'Evangeli: "Jo estic amb vosaltres cada dia", els diu (segons Mateu). Marc indica que "el Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els miracles que l'acompanyaven". Només
així és possible la missió: perquè el Senyor ens acompanya. No només ens acompanya, és ell qui actua i parla a través de les nostres pobres paraules, però no ho fa sense nosaltres. La missió sempre està empesa per l'Esperit. Però l'espenta està condicionada per les nostres possibilitats, capacitats, per la nostra preparació, interés i esforç. De manera que nosaltres podem frustrar, dificultar, impedir, o presentar malament la Bona Nova.
Parlar de Jesucrist en les nostres cultures i al nostre món requerix ser conscient que a molts dels nostres oients no els interessarà l'anunci, potser perquè no el comprenen, potser perquè els prejudicis socials i personals, o els pecats eclesials, els mouen a rebutjar-lo sense ni tan sols voler sentir-lo. Anunciar a Jesucrist requerix paciència, dedicació, preparació i compromís. D'altra banda, encara que l'Evangeli té implicacions en tots els àmbits de la vida, el seu testimoni no anuncia un programa polític, ni defensa interessos econòmics. Cal tindre-ho clar, perquè pot ocórrer que, els oients, creent rebutjar l'Evangeli, allò que en realitat rebutgen siga una determinada política, o una presentació desvirtuada de l'Evangeli. Esta reflexió s'aplica igualment al problema de la necessària inculturació de l'Evangeli: podria ocórrer que els oients, en lloc de rebutjar l'Evangeli, rebutjaren una cultura determinada amb què el missioner traduïx l'Evangeli.
El missioner és un portaveu, un testimoni, un mediador. No s'anuncia a si mateix. És un "criat". Així caiem en el compte del compromís que comporta el testimoniatge, perquè si els oients rebutgen l'amo o el missatge de l'amo,

els immediatament rebutjats són els enviats, els missioners. Jesús explica una paràbola que s'aplica plenament al que estic indicant: un rei preparava les bodes del seu Fill. I va enviar els criats a avisar els convidats. I els convidats van rebutjar la invitació real i van matar als criats (cf. Mt 22,6; 21,35). La fe exigix un testimoniatge que pot conduir al martiri (insistisc: que pot conduir, no que necessàriament conduïsca). Si no estem disposats a assumir este risc, és que no hem comprés del tot què significa ser cristià.

Evidentment, estos criats no actuen per diners. Perquè per diners no s'arrisca un a perdre la vida. Actuen convençuts, seduïts: "Senyor, ¿a qui anirem?, només tu tens paraules de vida eterna" (Jo 6,67). Quan s'ha fet l'experiència de determinats amors, un ja no comprén com pot ser la seua vida sense ells. La primera condició de la missió és l'encontre amb el Senyor. Encontre que t'ha seduït. Que és permanent. Per tant, exigix ser sempre renovat. La Bona Nova, abans de ser bona i nova per als altres, comença per ser bona i nova per al propi testimoni. En el fons, el missioner anuncia el Senyor explicant la seua pròpia història de salvació i d'encontre. Si no pot explicar el seu propi encontre, aleshores transmet una doctrina, no convida a un encontre personal.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido | Regreso al menu principal