A Juan Camarena Per Paco Gramage - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Homenatge a  Juan Camarena

Una vida per la justícia social  i un món més humà


Paco Gramage
Vivim uns moments de preocupació seriosa, tant en l’àmbit polític, com en el social i religiós, i en què campen tota mena de pronòstics de distopies que conduïxen a un cert nihilisme i que es manifesten en desencant vital o decepció intel·lectual. I amb la mateixa velocitat s’estan donant unes respostes que ens allunyen de la vida.

En este context la memòria de Juan ens porta hui la riquesa del seu testimoni, no des d’utòpiques promeses de futur, sinó des de la seua memòria carregada de proximitat i resistència. Fou un exemple perquè:
• En arribar al Port de Sagunt, en compte de fer con els Paüls, el que era normal fins a aquell moment, de posar-se al servici de la direcció d‘Altos Hornos del Port sense mullar-se els peus, Juan, Ramil i Fornés caminaren en companyia dels obrers, les seues famílies i les seues lluites.
• En compte de viure com a funcionari de l’Església, amb les seues seguretats i afirmacions dogmàtiques, feu seua la problematicitat de la vida del poble.
• En compte de pontificar, escoltava.
• En compte del refugi clerical de viure subvencionat per l’Estat, visqué del seu treball com a ATS, amb el consegüent testimoni de llibertat que comporta esta decisió.
• En compte de reunions arxiprestals, que responien a mera burocràcia, i escoltar la veu de dalt, ell parava l’orella al clamor i la veu del poble, la classe obrera i els moviments que el representen.
I ara és el moment de respondre a la pregunta clau a què ens porten estos dilemes: ¿per què, davant de les mateixes realitats, uns actuaren com els pares paüls i altres ho feren com Juan i Fornés?
¿Per què en un camp de concentració una dona, en trobar-se al corredor de la cambra de gas i vore un xiauet d’onze anys que anava sol, el va acollir i acompanyar amb la tendresa d’una mare, i va renunciar a declarar-se metgessa, cosa que li haguera pogut valdre la salvació? I mentrestant els funcionaris del camp de concentració furtaven els objectes de valor dels qui anaven a morir.
Pareixen preguntes ingènues, però no ho són.
La resposta a estos dilemes ens la fan comprendre millor les àvies de la plaça de Maig. Elles distingien en el seu comportament tres moments: “En tindre notícia que el meu fill havia desaparegut [coneiximent], un tigre va nàixer dins de mi [emoció], i des d’aleshores no he parat de buscarlo [actuació]”.

Coneiximent
Juan no deduïa el seu compromís dels supòsits teòrics i coneiximents de la seua formació teològica, perquè en el Seminari d’aquell temps els qui manifestaven interés per qüestions socials com la pastoral obrera, els permetien reunir-se, però al soterrani, per tal d’invisibilitzar al màxim estes inquietuds. En la mateixa línia es trobaven les declaracions del rector i responsable de la formació teològica: “Las dos mayores desgracias que la Iglesia está sufriendo en estos momentos son Juan XXIII i el Concilio Vaticano II”. I sense anar tan lluny, molts anys després, les coses no degueren canviar massa, ja que un professor de la Facultat de Teologia, valorat per la seua aportació innovadora en compaginar la càtedra i l’acció entre els marginats, hagué d’optar entre les classes i el compromís amb els marginats.
Està de més, per tant, vincular la seua trajectòria intel·lectual i de compromís amb la teologia rebuda al Seminari. La teologia que sí que el va influir, ja fora del seminari, fou per una banda, l’escola francesa de Le Saulchoir amb Chenu i Congar; i per altra, la incipient teologia de Metz, que esdevingué l’inici de la teologia de l’alliberament.

La força del compromís (ètica)
Però la força del seu compromís, el tigre que naixia dins d’ell, no li queia de dalt; es forjava en relacions d’horitzontalitat, radicava en la capacitat que tenia de sentir-se afectat per la realitat social del Port, per les injustes misèries de les vides dels presos del Casal de la Pau i pel sofriment als hospitals. Fou el clamor d’estes vivències el fet que va despertar eixe tigre, eixa força dins d’ell. I ho feia des de la seua bondat senzilla, fora de paraules, de vegades des del silenci. És el que millor definix a Juan i la humanitat més gran que pot alcançar un home. Recorde que em digué: “Quan veig un malalt sofrir a l’hospital, no li dic res, sobren les paraules, li agafe les mans amb les meues”.
D’esta manera es com connectava principalment amb les persones corrents, d’una manera natural i espontània. Com diria Grosman: “Eixa bondat sense sentit i que té tanta força perquè naix del silenci del cor”.

Acció política
El seu compromís fou divers: capellans contestataris del 68, moviments cristians compromesos, els maquis, etc.
En un moment determinat el seu compromís amb la justícia social el portà a col·laborar amb els partits polítics i sindicats en el període franquista. Però, com que Juan no era allò que es diu un “home de partit”, el seu sentit crític el portà a anar “més enllà” i, a partir dels 80, en produir-se una certa despolitització de la gent, el seu “no parar” el feu reflexionar i també prendre una nova manera de fer-se present i respondre a les necessitats.

És el moment en què constata la precarietat de l’acció dels partits polítics i com els protagonismes i els interessos de tota classe manipulaven de vegades esta acció política. Juan mantingué molt viva esta experiència i, sense deixar de col·laborar en la dinàmica política, l’acostà a entendre la seua fragilitat i a trobar en ella vincles d’afecte. És el període en què col·labora amb més dedicació al Casal de la Pau.

No és que ignorara la política, però sí que va desplaçar a partir d’aleshores la perspectiva: de l’agent polític al pacient, a qui sofrix el resultat de l’acció política. D’esta manera es feia càrrec des de la perspectiva de l’altre, en qualitat de company i acompanyant en esta comunió amb els perjudicats, des d’on ell considerava que es podia iniciar una nova acció política.

Açò en ell era tota una actitud i ho feia des de la simplesa del viure.Algú gosarà dir que esta connexió compassiva amb els dèbils és un poc nietszcheana, però per a ell era la de Jesús.

I esta era l’actitud amb què vivia, que ell definia amb l’expressió “aguantar el tipo”. Visqué com en el desert, però no fou mai un desertor. Sí, fou tot un resistent. I, com diu un escriptor saharauí que coneix bé el desert: “Encara que li feia por la profunditat i obscuritat del desert, passava de buscar els fanals; li sobrà amb la llum de les estreles”. Així era Juan.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido