6. Una estació de l´any molt particular Per Ramón Peris i Pla - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Una estació de l´any molt particular

Per Ramón Peris i Pla, missioner valencià en l´Equador

El Papa li confia al poble cristià les oracions cada mes. Ell compta amb nosaltres. La nostra pregària és un autèntic suport a la missió de l’Església. Des de l’oració podem solidaritzar-nos amb aquells que viuen situacions de dificultat, patiment i dificultat, més enllà de qualsevol raça, llengua o religió. Amb l’oració es pot parlar a Déu i als hòmens. I és per això que cada any Francesc confia les intencions que li són més estimades als cristians de tot el món i es crea així una xarxa de pregàries mundial per al Papa.
Les intencions reflectixen les preocupacions del papa Francesc que hem pogut escoltar en diverses ocasions. Són situacions del món i de la missió de l’Església que en el seu discerniment considera urgent. Per este motiu demana l’ajuda del Senyor i demana a tota l’Església que pregue amb ell. Entre els temes de les intencions d’enguany es troba el tràfic de persones, que el Pontífex ha denunciat moltes vegades, però també hi ha situacions de conflicte i guerres al món.
Aleshores, l’octubre, mes tradicionalment dedicat a les missions, estarà dedicat a la pregària i la reflexió sobre la missió ad gentes recomanada pel papa Francesc, que ens convida a resar perquè l’Esperit Sant desperte una NOVA PRIMAVERA MISSIONERA EN L’ESGLÉSIA. En este mes també tindrem el sínode dels bisbes per a l’Amazònia i el sínode de l’arxidiòcesi de València, quasi res... Cal pregar amb intensitat i voluntat.

Destaquem, en primer lloc, que el papa parla de «primavera», una estació de l’any molt particular, entre l’hivern i l’estiu, a on brollen les flors dels arbres que donaran després fruits abundants...; i que «els fruits» fan al·lusió a l’Esperit Sant, car l’Església enmig de la sequera vocacional i la galopant secularització social espera una renovació profunda de la fe dels seus fidels que ens duga a viure amb il·lusió i convicció els compromisos baptismals.
Trobe que no estem en els pitjors moments de la història de l’Església, ans al contrari, ens han tocat moments difícils però extraordinaris, ja que més que mai tenim l’oportunitat de mostrar amb tota claredat què és això de seguir a Jesucrist vivint un Evangeli encarnat i despullat de tanta pellorfa que hem anat acumulant al llarg dels anys, un Evangeli que hem encaixonat dins d’unes estructures rovellades a on s’ha perdut la frescor i l’alegria de «deixar-ho tot i anar darrere d’ell» vivint amb fermesa el manament de l’amor.
Ens fan falta persones com Charles de Foucauld, el bisbe Romero, la mare Teresa, Luther King, Joan XXIII i Pau VI, Nelson Mandela, Hélder Câmara, Teresa de Lisieux, Edith Stein, Gandhi, Tarancón, Sor Emmanuel, Lanza del Vasto, Rigoberta Menchú, Desmond Tutu, cardenal Malula, i tants d’altres; artistes, filòsofs, polítics, cantautors, teòlegs, pintors, músics, seglars, hòmens i dones, àdhuc de diferents religions i creences, que obriren en les dècades passades nous camins de solidaritat, crítica social i profetisme evangèlic.
Crec que la nova primavera passa per la vivència del Concili Vaticà II, que ens va deixar la finestra oberta perquè el vent fresc de l’Esperit renovara la faç de l’Església. És curiós com el papa Francesc en els seus discursos trau a relluir constantment el Concili Vaticà II i els extraordinaris documents que s’hi elaboraren, així com els escrits de Pau VI.
¿Nova primavera? Sí, clar que sí, sense queixes ni pessimismes, ans amb una gran confiança en l’Esperit Sant. ¿La clau de tot? Una volta més cal afirmar-ho sense vergonya: un encontre personal i vivencial amb Jesucrist; per això, li demanem a l’Esperit Sant que ens ajude a obrir el cor de veritat al Senyor. Sense eixe encontre existencial tot sobra i l’acció pastoral és avorrida i cansa.
Als sacerdots, ens cal un encontre amb Jesús que renove les nostres motivacions vocacionals, de manera que estem disposats a donar-ho tot per aquell que ens va cridar a esta meravellosa aventura del seguiment. Sigam alegres, simpàtics, positius, creatius, acollidors, disponibles, lliures, oberts; tot açò és ben possible i real si vivim la fe i amb renovada esperança; cal dir que esta vida ens fa molt feliços i ens ajuda a viure amb maduresa l’amor àgape que ens demana el Senyor.
Als seglars, els cal un encontre amb Jesucrist, que ell siga alguna cosa més que una imatge, un mite, un record o un ideal quimèric. Hi ha massa queixes i massa negativisme, massa crítica destructiva i sobren paraules boniques; cal un ver compromís que naixca d’un encontre personal amb el Crist mort i ressuscitat que ens crida enmig d’este món i d’esta societat descristianitzada a ser testimonis d’un amor fidel i sacrificat que ens impulsa a l’acció solidària, especialment tenint en compte els greus problemes de la nostra humanitat i des de les possibilitats personals, un compromís que pose com a eix de la vida l’amor exigit per Jesucrist als seus seguidors i que en l’àmbit de la professió, de la família i del treball, sense gens de vergonya ni complex, vaja solcant una manera nova de pensar, de ser i viure a l’estil de Jesús de Natzaret. Cal viure i proposar viure el seguiment.

Vine, Esperit Sant, obri els nostres cors a noves experiències d’amor àgape. Il·lumina els nostres ulls per a vore noves realitats esperançadores. Lleva de nosaltres el pessimisme destructor i l’egoisme que ofega l’Evangeli. Transforma les nostres pors i vergonyes en valentia missionera. Renova els compromisos adquirits en el baptisme i que el teu foc purificador ens òbriga nous camins d’evangelització.
Augmenta la nostra fe, som hòmens de poca fe i necessitem escoltar la veu de Jesús (Lc 5,4-7):
«Quan va acabar de parlar, li va dir a Simó: —Tira llac cap a dins i caleu les xàrcies per a pescar. Simó li va respondre: —Mestre, ens hem fatigat tota la nit i no hem pescat res, però, ja que tu ho dius, calaré les xàrcies.
Ho feren així, i van arreplegar tant de peix que les xàrcies s’esgarraven. Després feren senyal als pescadors de l’altra barca que vingueren a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’afonaven».
Vine, Sant Esperit, i fes que la barca de Pere, la nostra Església, enfronte amb valentia i oberta als signes dels temps els reptes que el nostre món ens presenta, i siga una casa oberta a tots, una casa acollidora, una casa de germans de tota raça, llengua i nació.
Vine i fes que una nova primavera possibilite viure i compartir els teus fruits: «amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Els qui són de Jesucrist han clavat a la creu totes les passions i tots els desigs terrenals. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit (Ga 5,22-23a.25).
Vine, Sant Esperit, i sigues el nostre consol i fortalesa en la missió. Amén.


Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido