54. Democràcia cristiana i valencianisme Per X. Martí - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Democràcia cristiana  i valencianisme

F. Xavier Martí

Lluís Bernat PRATS MAHIQUES: Democràcia cristiana i valencianisme: història de la UDPV (1965-1978, Institució Alfons el Magnànim, València 2019, 297 pp.

Democràcia i cristianisme; valencianisme i cristianisme. Heus ací dos parelles que no sempre han tingut bones relacions. A hores d'ara crec que els demòcrates cristians (o cristians demòcrates) existixen; però de valencianistes cristians (o cristians valencianistes), no n'estic tan segur. Va haver-hi un temps en què democràcia, cristianisme i valencianisme anaven de la mà i la conjunció es va concretar, fins i tot, en un partit polític. Esta és la història que ens conta Lluís Bernat Prats Mahiques (Quatretonda 1980), llicenciat en Història per la Universitat de València. El llibre s'ha editat recentment per la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València, en la col·lecció Adés & Ara, on s'han publicat altres llibres al voltant de la Transició valenciana.
L'autor presenta, en el primer capítol, la situació del País Valencià entre 1960 i 1977, època de canvis socioeconòmics i de transició política, per tal de contextualitzar el naixement, evolució i mort de la UDPV. Les sigles corresponen, en realitat, a dos partits o, millor, a un partit que tingué dos noms successius.
De la Unió Democràtica del Poble Valencià, fundada en l'àmbit universitari en 1965, tracta el capítol segon. La figura més destacada d'este període és Vicent Miquel i Diego, de grata memòria. És un partit que no és hereu ni de la Derecha Regional Valenciana ni d'Acció Nacionalista Valenciana, tots dos prebèl·lics. És un partit d'inspiració cristiana però aconfessional; és demòcrata i és nacionalista. Al grup de la Universitat de València se li va unir el nucli de Castelló que editava la revista Al Vent; després es va sumar el grup de PROLESA i Unió Democràtica Valenciana; i ja en el segon Congrés s'hi afigen els antics militants de la DRV, els gilroblistes i amics de Joaquim Maldonado.
Amb la mort del dictador es reactiva el partit, ara amb el nom d'Unió Democràtica del País Valencià. Les grans expectatives que havia generat la formació no es confirmen en les eleccions de 1977. La democràcia cristiana fracassa a Espanya, excepte a Catalunya i al País Basc. Açò s'analitza amb detall en el capítol III. En este període la figura cabdal fou Vicent Ruiz Monrabal.
Els capítols IV i V reflexionen sobre els dos eixos distintius del partit, la qüestió nacional i la democràcia cristiana. Entre altres coses, es comenta la vinculació de la UDPV amb altres partits democristians i, especialment, amb la Unió Democràtica de Catalunya.
El capítol VI ens relata l'agonia del partit: integració en la UCD i desaparició. A pesar de la seua existència efímera la UDPV és «un dels partits valencians més importants de l'etapa final del franquisme i els primers anys de la Transició» (p. 255).
Els temes del cristianisme, democràcia i valencianisme ens interessen molt als lectors i les lectores de Cresol i esta obra, resultat d'investigacions i entrevistes fetes per l'autor durant molts anys, ens farà conéixer els detalls d'esta aventura política sense èxit. La lectura del llibre ens fa enyorar grans persones com Vicent Miquel, Vicent Ruiz Monrabal, Joaquim Maldonado i Paco Fayos, entre altres.
A pesar de tot, hem llegit l'obra amb un cert disgust, i no per res que afecte el seu contingut, el tractament dels temes o les conclusions, sinó per les nombroses errades gramaticals i per alguns vicis d'estil que no s'haurien de permetre en una editorial pública. ¿La Institució Alfons el Magnànim no té correctors d'estil? I, per últim, pel que fa a la maquetació, haguérem preferit les notes a peu de pàgina i no al final dels capítols.


Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido