52. La festa i la comunitat Per Vicent Ruix - Revista Cresol

Vaya al Contenido
La festa i la comunitat

Vicent Ruix

És forta la relació que trobem entre la festa i la gent que la viu. Situats dins d’ella, sempre ens preguntem què mou el poble a viure l’emotivitat festiva i com es compenetren els actes festius i les voluntats dels que volen fer festa. És tan forta que a voltes no ens expliquem fins a quin punt es conjuminen.
La Festa crea comunitat...
En el naiximent d’una comunitat o d’un poble hi ha sempre un fet religiós o un fet ancestral memorable. Precisament, any rere any, el remembrament d’eixe mateix fet dona sentit a la celebració d’uns actes i uns dies festius, els quals per una banda actualitzen allò que posà en marxa la col·lectivitat que formà i, per una altra, fonamenta i dona sentit a uns actes festius que omplin d’alegria sana la convivència dels membres d’eixa col·lectivitat.
Tot açò es dona a Almàssera. En l’origen de la seua història hi ha un fet fabulós que és el Miracle dels Peixets, fet relatat per historiadors locals i fet no oblidat mai pels descendents dels mateixos afectats. Un esdeveniment que fou el desencadenant del naiximent de la parròquia com a independent, i fonament d’un orgull de començar a ser «algú» amb un sentit propi. Cada any té sentit recordar i memorar i celebrar fets en l’àmbit local tan importants. Almàssera, quan arriba el mes d’agost, el quart diumenge en concret, celebra les seues festes patronals. Recobra els seus orígens en la línia de «Qui perd els orígens perd la identitat».
Ho entendrem millor si citem un exemple bíblic molt eloqüent:
La nit en què els jueus celebraven la Pasqua, situada la família al complet al voltant de la taula, es donava lloc a un ritual que es repetia any rere any: se li donava la paraula al més menut perquè preguntara a qui presidia: Hui, què celebrem? I el més major, contestant la pregunta, i amb tota solemnitat, recordava l’eixida del poble de l’esclavitud d’Egipte; com Déu, alliberant-los d’Egipte, els havia portat fins a la terra promesa. I com este fet els havia convertit en poble: allà a Egipte eren esclaus, no eren ningú, ni poble ni res, i ara, a partir de l’alliberació de l’esclavitud, havien començat a ser ells, un poble amb un sentit i un futur. Amb este diàleg començaven un ritual que repetien cada any, un ritual que sempre rememorava el principi, el començament, a fi que no es perdera la «memòria».
Així entenem millor la frase que recordàvem abans: «Qui perd els orígens, perd la identitat». La memòria és, per tant, un ingredient molt important a l’hora de la configuració d’una persona i d’un poble. Un poble sense memòria és un poble sense identitat. El mateix passa també amb la persona. Sense memòria no se sap d’on ve, ni quines són les seues arrels, ni quina raó de ser tenen les seues tradicions i els seus costums.
La memòria d’un poble és la seua història. Un poble va configurant-se a partir d’un principi, que el posa en marxa i mitjançant uns esdeveniments que van construint-lo. Si, per una d’aquelles, un poble s’oblida de la seua història, ha perdut l’orientació i ha perdut el sentit: el seu passat fonamenta el seu present i dona orientació al seu futur. L’oblit de la seua memòria, l’amnèsia, és per això molt perjudicial. La ruptura de la memòria deixa un poble nuet, desprotegit i despullat davant de les expectatives del futur. És de la tradició d’on pot traure el sentit per a orientar el seu viure. D’ahí la importància de la memòria.
La parròquia d’Almàssera, que es posà en marxa com a col·lectivitat autònoma en un determinat moment del temps que hem citat abans, ha anat concretant-se i objectivant-se en fets, persones, famílies... Hui queda constituïda per una col·lectivitat, hereua i dipositària d’una història que ha d’assumir, conéixer, valorar i fer-se’n digna.
Les Festes, punt essencial de la nostra reflexió, per tant, tenen un sentit molt important, que és el de memorar, actualitzant uns fets d’origen i, al mateix temps, donen una força i consistència que necessita per a subsistir, com a col·lectivitat.
Potser per a altres comunitats, grups o pobles, el motiu fonamental de les Festes estiga motivat per «l’acció de gràcies» per un fet molt important ocorregut en temps ja llunyans, inoblidable per a la comunitat, i que la mateixa comunitat es comprometé amb un «vot», i este motiu dona sentit i fonament a la celebració cada any en memòria també d’aquell fet. Estic pensant en Borbotó, que veient-se alliberat d’una avinguda d’aigua, allà pel segle XVII, ho atribuí a Santa Anna i es comprometé a celebrar-li festes anuals en sentit d’agraïment davant del fet ocorregut. ¿En quants llocs no és este el motiu que unix la col·lectivitat?
En altres llocs el motiu pot ser l’atribució a algun sant o santa de l’alliberament miraculós d’una pesta o epidèmia. Pense en la Pobla de Vallbona, on està Sant Sebastià, el sant al voltant del qual es munten les Festes, el que centra la devoció fonamental que motiva els actes festius. ¿I en quants altres llocs no és este motiu també?
Un altre motiu, també important, potser és el de «donar gràcies» per les collites que s’han recol·lectat; i s’aprofita el temps de l’estiu per a organitzar les Festes.
Però el fet concret que vull ressaltar és que en estes mogudes l’Església ha estat el pal de paller al voltant del qual han anat organitzant-se les Festes. Perquè en el fonament de l’Església hi ha una “memòria”. I caldria dir, per a completar-ho millor, que l’Església ha aprofitat, en 3 o 4 dies, per a celebrar les festes pròpies més essencials, com són la del Crist, la de la Mare de Déu, la de l’Eucaristia i la d’algun sant important en el terreny de la fe, memòria i fonament.
I cal dir també que juntament amb els actes religiosos han anat ajuntant-se tots els altres actes que motiven l’alegria festiva de la col·lectivitat, tota classe de competicions esportives que també acompanyen i donen vida a la gent. I ací caldria citar també concerts de música, i últimament discomòbils, conjunts musicals de tota classe... i diversions alegres de distint talant. Esta mescladissa que trobem hui, causa un cert desconcert en uns i altres, donat que, en moltes ocasions el fet original de la festa ha passat a segon o últim terme i, si més no, a l’oblit, i la desorientació és general.
Tot açò cal dir-ho i recordar-ho, perquè de no dir-ho i recordar-ho, s’oblida el que és primordial; perquè els temps canvien, i l’Església ja no és el pal de paller al voltant del qual ronda el món: de primeres, caldria fer menció ací al fet que el món s’ha fet gran, el poble ha deixat de ser un nucli necessari per a viure i per a organitzar la vida; la necessitat festiva innata en la persona, d’un temps cap ací, té altres possibilitats al seu abast; per a anar de festa, es necessita hui ben poc; en tindre uns pocs diners en la butxaca, hom pot desplaçar-se on siga, fora del poble o dins mateix d’ell, i passar una vetlada al seu gust i sense massa preocupacions. Per altra part, la col·lectivitat-poble hui ha quedat xicoteta i la facilitat de desplaçament és tanta que hui en dia s’ha eixamplat la convivència i s’ha perdut el sentit de «poble» en què es coneixen tots, i al mateix temps s’han perdut part o molt les motivacions comunes que en un altre temps la gent vivia. Haurem de citar també ací, i es comprendrà també millor, que hui l’Església no és la reunió general de tots i totes, molta gent ha perdut de vista el seu campanar, ha perdut el sentit fonamental religiós que porta l’Església en la seua medul·la. Encara s’hi conserva la pertinença pel Bateig, però molts ja no han viscut la Primera Comunió; pocs són també els que es confirmen; i en este punt la dispersió és grandíssima, de tal manera que casar-se per l’església ja no “mola”, i arriba ja el moment en què no s’acomiada el difunt passant-lo per l’església sinó directament des del tanatori passa al cementeri, si no és que, havent passat pel crematori, les seues cendres són dispersades en l’aire, en la mar o en qualsevol lloc d’ocurrència familiar. En definitiva, no és descobrir res si diem que a l’Església sols va quedant-li el campanar amb les campanes al vol, que, dit de pas, ja se’ls regulen els decibels perquè molesten el veïnat.
Es fa necessària una pedagogia contínua, sense la qual, allò que és essencial passa a ocupar un lloc secundari i, si més no, innecessari.

Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido