48. ¿Falsa identitat? Per Vicent Artur - Revista Cresol

Vaya al Contenido
¿Falsa identitat?

Vicent Artur Moreno (València, 1962). És doctor en Comunicació Audiovisual, llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme.
Recorde la mà de mon pare encaixada en la meua. Jo devia tindre deu o dotze anys. Pujàvem unes escales de marbre colossals, mentres davant de mi apareixia una monumental estàtua d'un Cor de Jesús. Després de passar per una porta diminuta, accedíem a una sala banyada d'or. Mon pare es quedava quiet i m'assenyalava una vitrina al centre de la gran habitació. Dins del vidre hi havia un llibre obert, gran, ple de colors i de text que jo mirava però no entenia. Era un exemplar dels Furs, del nostre primigeni i patrimonial full de ruta com a poble; un compendi de lleis romanes passades per mans i cors carolingis que ja entrellucaven una certa sobirania compartida, el valor de la individualitat, la pràctica del diàleg i del pacte; i que es modificava cada cert temps. Parlem del segle XIII. És un dels primers principis ‒em deia mon pare. I callava.
¿Això era la meua identitat? No. La meua identitat era mon pare explicant-me això i portant-me allí. La nostàlgia és una manera d'explicar la identitat dels pobles. Recordar on vas nàixer, contemplar un àlbum de fotos antigues. «Recordar»..., passar pel cor... La nostàlgia ‒el record induït‒ és una bona manera de crear un relat ple de valors cívics que poden oferir a la consciència col·lectiva un esperit democràtic, lliure, solidari, compartit. Crear referents i crear models. Però no som només nostàlgia. La moderna historiografia contempla la història local –la de casa, la de «proximitat»‒ i la història global, que ens ateny a totes i a tots, que ens fa universalment humans. Actualment, circula el concepte «global». Som globals, però també som locals.
Parlar d'identitat és molt perillós, perquè en fer-ho ens acostem a l'habitació del pànic, als compartiments estancs, als dogmes, a les categories immutables. Als inquisidors culturals, als polítics fariseus que fan servir la víscera per a crispar. A les possibles manipulacions. Perquè no hi ha una història «única». Hi ha un riu que és la història, però hi ha molts afluents que la confirmen. La identitat no és un «postureig». I sobretot no són «banderes» ni «himnes»... Tot això és la pulsió més o menys emocional, però banal. L'essència identitària és més profunda. És una actitud responsable davant del fet d'existir, d'ocupar un espai i pertànyer a un col·lectiu humà.
És cert que tenim una data de naiximent. Més mítica que real. Però ja ens val per a començar. I no. No oblidem que abans habitaven ací altres identitats. Que també ens van fer. A este procés, historiadors i antropòlegs el coneixen com a aculturació, sincretisme cultural. I quan parlem d'identitats estem referint-nos a col·lectius humans als quals podem definir des de la nostra perspectiva amb un seguit de característiques comunes: una religió, una llengua, una societat estructurada... Perquè el territori és l'únic que no es mou: les identitats humanes canvien, però el territori muta més lentament.
No podem oblidar la identitat ibèrica que s'estenia des de l'actual Andalusia costanera al Llenguadoc. I Roma, que encara ens va deixar l'esperit de la llei i una llengua plena de filloles. I els primitius cristians, que van substituir una administració civil romana totalment devastada per una altra basada en la fe i la religió. O a l'Islam, que va cuidar este territori durant més segles que molts pensem. En alguns pobles, a l'aigua li diuen «ma». I «ma» en àrab és aigua.
Però la nostra identitat clara, diàfana, indiscutible naix d'un remolí de totes aquelles anteriors provocat pel cavall de Jaume I i els seus xicots i xicotes. Guerrers i colons. Croades medievals. Amb l'herència d'un contínuum històric que fa que 2700 anys siguen un sospir...
Mithos deloi... La història conta que... Tenim un any de creació. El 1238. Jaume i la seua visió ens posa en el mapa. Nosaltres som els seus rererebesnets. Nosaltres que som el producte d'una vinguda de diferents contingents de gent durant molts segles. A mesura que conquesta i colonitza esta part del Xarc, dona una identitat als que van venint. Serem carolingis, europeus i cristians. Amb una llengua, la que porten els seus xicots, la que escriuen els seus cronistes i notaris. A partir d'aquell moment, respirem una certa identitat global, líquida, d'intercanvis. Perquè aquell moment és el punt de partida d'una idea global d'Europa. L'Europa del gòtic, l'Europa líquida dels intercanvis humans, comercials, culturals, lingüístics..., tots els ítems que fan que fugim de les categories, dels dogmes, de les definicions fàcils.
Jaume I és el detonant d'una identitat determinada. Qui ens integra a la protomodernitat. Qui ens inclou a l'Europa líquida. Cada 9 d'octubre recordem qui som. Millor dit: recordem d'on venim. Qui som encara no ho sabem. I on anem, encara menys. Perquè una identitat o un poble no es definix només per la llengua que parla, no es definix només per la religió que professa. No és suficient.
En el fons, la identitat és un sentiment emocional col·lectiu de pertinença a un projecte comú. Perquè... ¿què ens identifica als valencians i a les valencianes? ¿Trossos de drap? ¿Lletanies musicals més o menys encertades? És més que tot això. La terra. Definitivament, la terra. I les persones que l'habiten. Els ciutadans i les ciutadanes. Que són sobirans, lliures... El Regne de València en temps medieval. El País Valencià en temps moderns. La «Comunitat Valenciana» en temps polítics de rebaixes i de renúncies. ¿Què ens representa? ¿Una paella, un rot, un café licor? És cert que les identitats col·lectives tenen tendència a superficialitzar-se, a banalitzar-se... Necessitem tòpics, definicions clares, com les instruccions d'una torradora. ¿Trets identitaris? ¿Xufes, el València, les falles, una traca? No és suficient. És la definició banal. I és que el tòpic identitari ha estat aprofitat per alguns per a crispar la gent, per a desunir-la. Des de l'emoció, des de la víscera, s'ha instrumentalitzat un discurs irreflexiu que aprofita la ignorància dels altres... Alguns pensen que el col·lectiu de ciutadans que viuen a les terres valencianes se senten identificats amb les festes. Els unifica. Els construïx com a poble. La festa. I no és suficient. Ni tan sols la fe, la devoció que sembla reduir-se a poc a poc, en una societat cada vegada més secularitzada i incrèdula.
La història dels pobles no és fàcil, i la del poble valencià menys. Una evolució convulsa plena de fets traumàtics, plena d'inquisicions, emperadors que ens menystenien, monarques que ens cremaven, militars que ens bombardejaven, aristòcrates de mig pèl que renunciaven a tot per un plat de cigrons a la cort, conflictes bèl·lics on sempre perdia el de sempre: el miserable. Hem viscut i hem mort moltes generacions dins d'este caldo de cultiu. ¿Quina societat voleu de tot això? Un col·lectiu humà poc procliu a generar una identitat profundament democràtica, clarament cívica, diàfanament ètica, tranquil·lament culta...
La meua identitat passa per una profunda dignificació de la societat, per l'adquisició d'una educació plena de valors i respectes, passa per la contemplació de la terra no com un objecte a esprémer, sinó a protegir i a estimar. Vull ser –volem ser‒ una identitat moderna. Sense complexos, sense demanar permís ni perdó. De progrés, que busca el bé comú, el treball responsable. I que conste que encara no hem parlat de referents humans. Perquè a mi personalment no em representa una colla de gent llançant-se tomaques, ni una societat que en general no s'ha llegit ni una pàgina d'Ausiàs, de Martí i Pol, de Shakespeare o de Rilke. No em representa qui instrumentalitza la cultura per a transformar-la en una arma llancívola. I que conste que no hem parlat de llengua. Una llengua segrestada durant tres-cents anys que miraculosament té una vida extraordinària. La llengua que m'han llegat els meus avantpassats és tan digna que jo he de deixar-la al meu torn als meus descendents. És la meua obligació. No he renunciat a fer-ho. És la meua «casa de l'ànima». Ja m'enteneu. Això no cal ni escriure-ho perquè ens passa a tots amb les nostres respectives «llengües de l'ànima»...
Jo vull que el poble valencià –vinga del lloc que vinga‒ siga benvingut. I s'hi integre. I que respire uns valors que el facen humilment gran. I que independentment de la llengua que parle o de l'equip que anime, tinga unes altres característiques: vull que el meu poble se l'identifique amb la solidaritat, amb la responsabilitat, amb el treball ben fet, amb l'ètica, amb un esperit festiu, divertit, tranquil·lament culte, conscient del seu passat i emocionat pel futur que ens espera junts. Compartit amb molts més pobles. Una identitat conscient implica convertir una massa en poble. Un poble que sap què vol, participatiu, respectuós amb el diferent, educat, profundament democràtic, amb un esperit cívic conscient i crític. I festiu, és clar. Amb valors humans que tornen a recuperar el significat de les paraules.
«I no ens mena cap bandera que no es diga llibertat, la llibertat de vida plena que ens allibera a cada pas...I caminem per voler ser, i volem ser per caminar...» (Lluís Llach).



Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido