24. Un Sínode des de baix Per Jesús Belda - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Un Sínode, des de baix?

Jesús Belda Mas (València)

¿Un Sínode pastoral? ¿Un Sínode merament consultiu? Hi ha laics que s’enfaden i diuen: «Jo, per a donar una paraula i després no entrar en les decisions finals, preferisc no entrar en l’embull».
¿Un Sínode per a parlar i parlar..., i perquè a continuació els experts de la diòcesi el falsegen a la seua manera i aparega un document (unes constitucions) signat pel bisbe que tal vegada ni el llegim?
Si un Sínode hui no és participatiu, des de baix, estant a l’altura del nostre temps en les seues inquietuds, està fora d’hora i de lloc; i no val la pena perdre el temps i fer-lo perdre a les persones. Insistim en este aspecte, en la verdadera participació des de baix i en la corresponsabilitat.
D’entrada, en general, hi ha prou escepticisme sobre la convocatòria del nou Sínode Valentí. Per part nostra, volem evitar l’esperit triomfalista, però també l’esperit derrotista. Proposem que el Sínode servisca per a tornar a Jesús de Natzaret, a l’alegria de l’Evangeli. El seguiment és la millor definició de l’espiritualitat cristiana, el seguiment de Jesús amb l’opció pels pobres, el diàleg obert i la solidaritat. No hi ha receptes per a viure la fidelitat a l’Evangeli en el nostre moment històric. Però hem de parlar de conversió pastoral a l’Evangeli com el criteri orientador per excel·lència del Sínode.
Entre els aspectes que considerem centrals per a la renovació eclesial, volem subratllar l’aspiració de «passar de la idea d’un laic destinatari de l’evangelització, a la idea del batejat subjecte plenament actiu de la missió evangelitzadora» (Bruno Forte). Una Església sinodal ha de descobrir el seu centre, més en la comunitat del poble creient que en el clero i en la jerarquia. Un Sínode no ha d’imposar des de dalt i ha de suscitar l’acceptació i el desig des de baix. Per descomptat, que l’Església diocesana no ha de perdre la idea de la presidència episcopal, de manera que el bisbe de la diòcesi sempre tinga la possibilitat d’intervindre en la solució d’assumptes greus o que no puguen decidir-se en la base. Però en un Sínode han de ressonar sobretot paraules relacionades amb la sinodalitat; i unes altres, especialment, sobre el paper de la dona hui en l’Església.
Un nombre important de catòlics valencians es qüestionen la permanència en l’Església. Les causes són diverses. ¿Per a què es convoca este Sínode? ¿Quin és el contingut que es vol consultar?
Una Església sinodal ha de trobar criteris i forma de govern, perquè l’Església es renove fidel a la fe en Jesús el Senyor, fidel a l’Evangeli i fidel a la seua missió en el món de hui. I així, poder influir decisivament en la cultura, en els costums i en la vida de la gent d’estos temps. Necessitem un Sínode que suscite una Església amb una presència i una força que hui no té; una presència i una força que el papa Francesc vol, coste el que coste, recuperar. No per a guanyar poder i prestigi, sinó per a ajudar a humanitzar el «món desbocat» (A. Giddens) que tenim en este moment.
Una pregunta eix per a dialogar, debatre i discutir: ¿què és el que pot afavorir i què és el que pot impedir hui realment que els laics siguen més protagonistes (subjectes responsables) de l’acció pastoral de l’Església a València?

DIALOGAR, DEBATRE I DISCUTIR
Cal continuar fent la transició d’una època integrista, autoritària, de tindre tota la veritat, a una època de diàleg, de diàleg amb tots i per a tots. Però hi ha certa por a diluir-se per part dels responsables jeràrquics. Açò és una angoixa per als antics... El diàleg hui suposa un cert coratge.  Però és evident que cal tindre saviesa per a saber conjugar una actitud de diàleg obert i una actitud de llibertat en la pròpia identitat; no es tracta de ser catòlics vergonyants sinó de viure amb naturalitat i elegància la pròpia fe. Només hi ha diàleg amb una actitud adulta contribuint amb la teua identitat a la identitat dels altres.
Esta pràctica és molt necessària entre nosaltres; no estem acostumats a les conseqüències que se’n deriven. El diàleg real no és parlar amb gent que pensa el mateix que tu. Tots som conscients que estem vivint no solament una època de canvis, sinó també un canvi d’època que planteja noves i velles qüestions, davant de les quals es justifica i cal un debat.
La sinodalitat és una mentalitat i una praxi fruit d’una educació per al diàleg que ha d’anar fent-nos més capaços d’acolliment i de valoració de les diferències. L’existència d’un sentit crític sa no és necessàriament un obstacle i menys una traïció; és perfectament compatible amb l’obediència. «Caldrà franquejar distàncies, entaular i prosseguir diàlegs que poden semblar, a certes mirades, humiliants; pactar sense cansament, parlar-se, escoltar-se els uns als altres... i tornar a estimar-se els uns als altres» (Pau VI, Ecclesiam Suam, 1963).
A partir del Sínode no es justifica (si no és per causa greu) l’absència de la jerarquia en les iniciatives sorgides de la base; i tampoc viceversa. Reflexionem sobre el significat de la sinodalitat, subratllant la doble perspectiva, en el sentit que es realitza en primer lloc «de baix cap a dalt» i només després «de dalt cap a baix». Per tant, la vida quotidiana, les iniciatives diverses i la vida concreta en els diferents llocs tenen prioritat.  Caminem junts pel camí, com a cos apostòlic, i escoltem-nos els uns als altres sota la guia de l’Esperit Sant, encara que no pensem de la mateixa manera. El Senyor ens anirà mostrant el camí pel qual convé aventurar-nos.
Un Sínode per a dialogar, dialogar, dialogar. Però dialogar per a vore no quin profit trac jo d’eixe diàleg, sinó quin servei necessita l’Església diocesana i el món de què forme part.
Hem de reconéixer obertament els punts dèbils de l’Església, les inconseqüències de l’Església. No podem justificar l’injustificable; però es tracta de dir, també, que hi ha molta Església ‒i molta gent                     d’Església‒ que és honesta i conseqüent.

FORTALESES I CARACTERÍSTIQUES
¿Com és la nostra Església diocesana? ¿Som massa superficials, folklòrics i festius? ¿Quines són en este moment les característiques de les comunitats catòliques en la diòcesi de València? Diversitat i pluralitat, amb sentit de responsabilitat. És una Església de mà estesa, creativa, respectuosa, pacífica i pacificadora. Una Església que valora la comunió, la formació, l’opció pels més necessitats, les arrels de la nostra fe.
Som com som, molt diversos. Però més enllà de com som o deixem de ser, allò que més ens interessa és assenyalar els camins de renovació empresos des del Sínode del 87, per a continuar emfatitzant la renovació necessària en estos moments.
A més de les característiques positives, la raó del canvi d’època ens situa hui, davant de la creixent erosió i deterioració de la fe amb tot el que això implica, no solament en l’àmbit espiritual, sinó també en l’àmbit social i cultural, una decadència polifacètica que no es resol de manera fàcil ni ràpida. Tenim el repte de desenvolupar els principals elements que ens definixen històricament, políticament, culturalment i, sobretot, en l’àmbit de fe.
I el que més hem de valorar és que Jesús continua atraient en el nostre territori a xiquets, jóvens i adults. Cal partir d’ací; però cal viure-ho en comunitat. Cal convéncer els jóvens que sense comunitat cap activitat humana funciona. No es tracta de sotmetre’s a la parròquia. L’organització eclesial no ha de ser un impediment insalvable per a viure la fe en Jesús en comunitat. Simplement cal comprendre que l’admiració de Jesús és molt deficitària si no es viu comunitàriament. Un desafiament: superar la mala imatge que es té de l’Església.
Entre nosaltres continua latent la temptació que la millor resposta als molts problemes i deficiències que existixen és reorganitzar les coses, les institucions, canviar-les, tornar a posar-les en orde i fer més fàcil la vida eclesial adaptant-la a la lògica actual o a la d’un grup particular. Una realitat eclesial organitzada no resol res quan li falta la mossegada de l’Evangeli, la seua frescor, el profetisme.
PROFETISME EVANGELITZADOR DEL PAPA FRANCESC
El Sínode ha de servir per a afermar en la nostra diòcesi la línia eclesial i socialment profètica del papa Francesc, l’actual bisbe de Roma i pastor de l’Església universal. Això és el que el moment ens està demanant. No podem defugir la resposta a la pregunta per ell. I este és un primer punt en què tots hauríem de coincidir. Si no, alguna cosa seriosa falla en la nostra pretesa renovació. Després hi haurà altres punts on continuar dialogant.
Cal eixir de l’ambigüitat en què alguns naveguen. No és suficient citar-lo, cal sintonitzar amb ell. Cal superar la indecisió a l’hora d’assimilar els nous rumbs interreligiosos que el papa Francesc està impulsant per a l’Església catòlica, i les noves formes, en el moment en què ens toca viure.
El papa Francesc ens està indicant amb suficient claredat com ha de ser hui l’actuació pastoral i social dels cristians; com han de ser de transparents i evangèliques les estructures pròpies (mitjans de comunicació, col·legis, universitats) i com ha de ser la presència evangèlica quan és duta a terme amb mitjans clarament confessionals; com el rent en la massa si es vol mediar eficaçment en àmbits diversos.
En bastants pastors es continua manifestant (no solament a Roma, també a València) una actitud escèptica pel que fa a l’actual pontificat. És comú entre nosaltres la coexistència d’esquemes de pensament i conductes que semblen d’altres èpoques. Hem de discernir entre reevangelització i evangelització nova. L’evangelització que el papa Francesc vol impulsar no significa un intent de recuperar institucions, hàbits i pràctiques que van tindre sentit en altres contextos històrics i culturals: es tracta de descobrir en clau evangèlica el seu significat ara i ací.
Quan s’han produït canvis tan importants en la societat, en una institució tan enorme com l’Església, és inevitable que existisca gent que no estiga d’acord amb els canvis impulsats pel papa Francesc.

IDENTITAT CRISTIANA AMB ELS DE BAIX
La centralitat de l’Esperit en l’Església a València ha determinat sempre la identitat cristiana i la seua relació amb els més pobres. En la vida cristiana corrent s’ha guanyat en personalisme, entés en la línia de Mounier, i eixe personalisme autèntic exigix interioritat, contemplació. I el que cal dir hui sobre la identitat cristiana és precisament això: que cal pregar, que cal viure en contemplació. Cal donar gràcies als sants valencians que ens han recordat la importància de l’Esperit que habita en nosaltres, l’Esperit amb dos ales, l’ala de la contemplació i la de l’impuls cap a la vida.
Parlar de l’opció preferencial pels més pobres no és una tàctica de reposicionament de l’Església en el món de hui, no és un retoc que adapta l’Església a l’esperit dels temps, fent-li perdre la seua originalitat i la seua missió. És la identitat pròpia la que està en joc.
Un Sínode que ens convide a posar-nos en marxa per a trobar les germanes i els germans, especialment els marginats que viuen al riu Túria, els més dèbils, en el context d’una cultura del rebuig i d’una cultura en què sovint hi ha discursos xenòfobs. Que tots els creients som Església és una gran veritat. Però hi ha una altra veritat anterior, encara més important: que tots els sers humans som fills de Déu i estem agermanats en Jesucrist el nostre primogènit. Fills de Déu i germans nostres són, per tant, tots els immigrants que criden a les nostres portes i als quals volem tirar del nostre costat; també ho són tots aquells als qui paguem un salari radicalment injust; com ho són les milers de xiques enganyades amb la promesa d’un treball i convertides després en esclaves sexuals i prostitutes a la ciutat de València, sense documentació ni possibilitat de fugida, amb uns nivells de desesperació i de sofriment que gelen l’ànima, i sense que a cap partit se li ocórrega preocupar-se per elles.
Recordem que quan en l’Evangeli es parla de la sort definitiva del ser humà, l’única cosa que compta és: «Perquè, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu a beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em véreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a vore’m» (Mt 25, 31ss). Tot, coses ben materials, per cert. Però ja va dir un gran cristià rus, que si el pa per a mi és un problema material, el pa per al meu germà és un problema espiritual. Perquè resulta que, en obrar així, «a Mi m’ho vau fer» tant si ho sabíeu com si no. I resulta també que els qui esgrimixen altres mèrits («vas predicar en les nostres places», etc.) reben com a resposta: «Aparteu-vos de mi els qui practicàveu la iniquitat» (Lc 13, 26-27).
Avivem els desafiaments socials que ens esperen, des de la nostra identitat cristiana més profunda. Els desafiaments, les diverses preguntes i qüestions que sorgixen, no poden ser ignorats ni ocultats, sinó que han de ser afrontats amb cura per a no embullar-se en ells i no perdre’ls de vista, estrenyent els nostres horitzons i la nostra realitat. Entre ells es troben la promoció de la dona amb la crítica al feminisme radical i supremaciste, però amb el reconeiximent de la igualtat de drets i entrada en la vida pública. Altres temes de moral sexual que han de ser ben tractats: avortament, violència sexual, ideologia de gènere, etc.
No perdem de vista que en la nostra societat se sap veure el positiu, i es reconeixen els cristians autèntics. Amb freqüència, parlen d’eixos missioners que estan a Àfrica i són els últims que se’n van quan hi ha perills seriosos. A ells, se’ls fa una certa distinció i se’ls tracta amb l’honrosa excepció d’alguns, els de baix.

LA PARRÒQUIA, L’ARXIPRESTAT I LA DIÒCESI
Assumim que alguna cosa seriosa està fallant en la pastoral parroquial, arxiprestal i diocesana: alguna cosa que podria ser el fet que, en lloc de construir la unitat des de baix, des de les parròquies i entre elles, cada comunitat s’ha dedicat només a ella mateixa. I tal vegada estem més prop d’uns «regnes de taifes parroquials» que d’una diòcesi de tots i per a tots. Les parròquies són massa «illa» per a uns temps en què tot està interconnectat.
Preguntem-nos per què ha nascut l’actual desafecció cap a les parròquies, i reconeguem alguna culpa en esta societat que Z. Bauman va qualificar amb encert com a societat «líquida». Les parròquies estan oferint també una pastoral líquida en l’àmbit sacramental. En un context així, la presència d’alguns moviments ha pogut significar alguna cosa així com l’aparició d’una cosa «sòlida». Però, alerta!: ¡no confonguem solidesa amb intolerància! Una de les coses més admirables d’eixe Jesús de Natzaret a qui intentem seguir és la meravellosa conjunció de la seua clara solidesa personal, amb una flexibilitat capaç de fer-se tot per a tots. Necessitem parròquies que no s’ajusten al model convencional i tradicional de parròquia que s’ha imposat en l’Església des de temps immemorial.
Molta gent de bona voluntat necessita bones parròquies, no en el sentit que siguen conservadores o progressistes, de dreta o d’esquerra. El que importa és que siguen parròquies amb un projecte pastoral evangèlic, lliure i decidit. Necessitem parròquies apassionades per l’Evangeli, que desconcerten a tots aquells que en el passat buscaven parròquies de poder, d’ascens i de prestigi. La parròquia del futur ha de resultar desconcertant. El dia en què les parròquies siguen el punt de trobada de tots els esgarriats, eixe dia l’Església haurà trobat el model parroquial que necessita.
El desafiament actual per a les parròquies és la convivència. La convivència és el desafiament en tots els camps: en la família, en el veïnat, en el treball, en la comunitat eclesial, la convivència és el gran desafiament. Viure entre valencians és conviure. La convivència suposa que ens situem en l’Església en una actitud d’igualtat; d’igual a igual amb les altres institucions culturals: amb les altres religions, amb les altres espiritualitats, amb la cultura pròpia, amb la humanitat. Hem de partir d’eixa visió macroecumènica, en compte de partir d’una actitud replegada sobre si mateixa; partir d’una visió oberta en col·laboració amb totes les altres institucions culturals valencianes, amb moviments, amb espiritualitats i religions diverses. Hem d’explicitar la nostra fe no com s’imposa una cosa superior sinó contribuint amb la concreta història de Jesús de Natzaret.
La parròquia hauria de ser tota ella comunitat. No es tracta de discutir si són tantes o quantes; es tracta que tot siga comunitat; que tot siga comunitari, que tot siga participatiu, que, des de la situació de cada u, tot siga contribució al conjunt. Les parròquies com a parròquies merament administratives, no tenen futur.
Hi ha alguna cosa que ens ha d’ocupar: ¿quins ministeris laicals necessita prioritàriament la nostra parròquia, arxiprestat, diòcesi, per a la missió (cap a dins i cap a fora) i com fer-los realitat? Si el Sínode aconseguix configurar algunes de les propostes necessàries en este sentit, el més segur és que les parròquies que tenim, dins d’una o dos dècades, seran molt diferents de com són ara mateix.
Les xarxes socials tenen les seues possibilitats i les seues debilitats per a ajudar la pastoral parroquial, arxiprestal i diocesana. Una cosa és certa: han canviat en bona part les maneres tradicionals de l’activisme social, però no són sinó un substitut de la formació d’autèntiques comunitats. La diferència entre la comunitat i la xarxa és que tu pertanys a la comunitat, però la xarxa et pertany a tu. Pots afegir amics i pots esborrar-los, controles a la gent amb la qual et relaciones. La gent se sent una mica millor perquè la soledat és la gran amenaça en estos temps d’individualisme. Però en les xarxes és tan fàcil afegir amics o esborrar-los que no necessites habilitats socials, no fa falta comunitat. Continuem necessitant el contacte quotidià humà directe que es fa en espais compartits, siguen públics o privats: al carrer, en la parròquia, en els espais de treball, en els quals cal una interacció raonable amb la gent; això és, en interaccions que exigixen de diàleg, negociació i d’obertura. La parròquia continua sent necessària.
Però parròquies que siguen en els seus plans de formació menys teològicoespeculatives i més narratives. Parròquies més preocupades per una pastoral pròxima a la gent, sobretot a la gent senzilla (malalts, ancians, xiquets, pobres...). Una parròquia pròxima als més senzills i a la gent humil. Menys amb la teologia especulativa de Pau, i més amb la teologia narrativa dels evangelis. Les parròquies han de recuperar una senzilla espontaneïtat en la forma de projectar-se, amb la força enorme que té el relat de la vida quotidiana de la gent. Sobretot quan eixe relat respon als anhels, carències, necessitats i busquedes de la gent més senzilla, la que no sap de teologies ni aconseguix seguir les especulacions dels grans mestres del pensament.

UNA EINA: LES ENQUESTES
Propose una enquesta senzilla de 12 preguntes, des de les parròquies al territori on estan situades, per a mesurar l’interés i les exigències que suscita. Una manera ràpida i senzilla de comprovar com és el compromís de la parròquia al barri i com es percep. Si la férem bé, es podria mesurar la satisfacció i el grau de projecció dels elements més importants que configuren una parròquia. Després del mesurament arribaria l’anàlisi. Caldria aprofitar eixes dades i vore quins canvis es poden fer en l’Església diocesana perquè els fidels estiguen motivats, d’acord amb els objectius proposats.
D’altra banda, mostraria als fidels que a l’Església li importa el seu benestar i que els dirigents estan disposats a esforçar-se i actuar per a millorar-lo. Esta escolta activa seria una de les claus del Sínode, una forma creativa d’apoderar i involucrar a tots els destinataris.

Ací va la proposta:
1. ¿Saps el que s’espera de tu en la parròquia?
2. ¿Què fa falta (materials, equips) perquè la parròquia faça bé el seu treball al teu barri (poble)?
3. En la teua parròquia, ¿quines oportunitats tens per a participar?
4. En la parròquia, ¿t’has sentit reconegut i valorat?
5. ¿El teu rector (o qualsevol altra persona) es preocupa per tu com a persona?
6. ¿Hi ha algú al barri (poble) que t’anime a participar com a cristià?
7. ¿Et sembla que les teues opinions compten en la parròquia?
8. ¿Coneixes els objectius que té plantejats la teua parròquia?
9. ¿Estaries disposat a comprometre’t per a fer un treball pastoral de qualitat seguint a Jesús?
10. ¿Tens un bon amic en la parròquia?
11. En els últims 6 mesos, ¿algú ha parlat amb tu sobre el que significa creure com Jesús va creure?
12. En l’últim any, ¿has meditat alguna vegada sobre què significa per a tu ser creient, ser cristià?


Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido