22. Què és una església sinodal? Per José Lozano - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Què és una Església sinodal?

José Lozano, prevere de la diòcesi d´Oriola-Alacant

1. Els cristians creiem en la Trinitat.
Ens preguntem d’on naix la sinodalitat (el fet de caminar junts compartint la vida) de l’Església. Nosaltres creiem en el Déu que ens ha revelat Jesús, que és Pare, Fill i Esperit Sant, tres persones diferents que participen de la mateixa vida. Déu és un misteri de comunió i d’amor. I eixe Déu en què nosaltres creiem, ens ha fet a imatge i semblança seua. Si Ell és amor, també nosaltres que participem de la seua mateixa vida, amb les nostres limitacions, som amor. Nosaltres estem fets per a compartir i viure la koinonia (la comunió) o la pericoresi (la unió en una única essència sense confondre’s) i per a construir-la a través de la nostra vida. L’Església, o és sinodal o no és l’Església de Jesús.

2. Jesús s’encarna a fi que participem en el Misteri de la Comunió de Déu.
Ell inicia una comunitat que ha de ser expressió de la Comunió del Pare i el Fill i l’Esperit Sant. Este és el desig de Jesús en la seua oració, la nit abans de morir: «No pregue només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seua paraula. Que tots siguen u. Que estiguen en nosaltres, Pare, com tu estàs en mi i jo en tu. Així el món creurà que tu m’has enviat» (Jo 17,20-21). Esta és la nostra vocació: fer present i visible en el nostre món la vida que procedix de Déu, per a la qual Ell ens ha creat.

3. L’Eclesiologia de la Comunió i la seua finalitat.
Sempre partim de la vida i el missatge de Jesús que ha fet de nosaltres una comunitat de germans guiada per l’únic Mestre i Senyor que és Ell: «Però vosaltres no vos heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8-11). A partir del Concili Vaticà II, es compartix a l’Església l’Eclesiologia de la Comunió, i no per a quedar-se dins d’ella sinó per a transmetre eixa vida a tots i fer un món nou. Jesús va proclamar a Natzaret: «L’Esperit del Senyor reposa sobre mi, ja que ell m’ha ungit per a portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,18-19). És per això, que no hem de perdre de vista cap a on ens orienta l’Esperit Sant en la vivència de la sinodalitat. Es tracta de portar, des de la nostra experiència, la Bona Nova a tota la humanitat, especialment als últims d’este món.

4. Expressions de la sinodalitat a l’Església.
Com hem vist en els textos dels Fets dels Apòstols, i pràcticament en tot el llibre, la comunió configura la comunitat cristiana en tots els aspectes: en el convivencial, en el social, en el litúrgic i en la fe. D’eixa koinonia naix la missió, el testimoniatge cristià, fent que l’Església naixent supere la dependència de la Llei Antiga i que pose l’Evangeli a l’abast de tota humanitat. Això dona una dimensió universal i pluricultural al cristianisme. Esta dinàmica de comunió està sempre regida per l’Esperit Sant. Des del naiximent de l’Església en la Pentecosta, l’Esperit assumix totes les llengües i cultures com a mitjans i expressions de la sinodalitat. A partir de l’Encarnació de Jesús, moment en què Déu assumix tota la humanitat, no existix res humà, econòmic, polític i cultural que siga alié als cristians, com ens diu la Gaudium et Spes. No pot haver-hi sinodalitat sense tindre en compte les inquietuds, esperances, necessitats, història, cultura i llengua dels nostres pobles.

5. Espais i concrecions de la sinodalitat.
El Concili Vaticà II va obrir grans possibilitats per a l’avanç de la sinodalitat i la seua vivència profunda en tota l’Església. Urgix l’interrogant sobre la vivència de l’esperit sinodal, per a no quedar-nos en l’aparença institucional, sense viure la importància de la comunió. Hem avançat molt en espais de corresponsabilitat i participació. El papa Pau VI va instituir el sínode dels bisbes, al qual actualment se li ha donat més abast amb les consultes a tot el Poble de Déu en què totes les comunitats poden fer les seues aportacions. En totes les nacions estan creades les Conferències Episcopals. Totes les diòcesis tenen els seus consells presbiterals i els consells pastorals, i estan dividides en vicaries i arxiprestats que tenen les seues reunions. I normalment, en les parròquies, existixen els Consells Pastorals i els Consells Econòmics, i solen tindre assemblees a principi i a final de curs. Són espais de participació que cal valorar i treballar amb més profunditat i compromís, per tal que es visca la sinodalitat amb totes les seues conseqüències, per tal que en eixes trobades ixca tota la vida de la comunitat, apareguen les seues necessitats i problemes, repercutisquen en la seua vida i la transformen. Falten encara els consells pastorals arxiprestals i de vicaria, perquè la vida de l’Església tinga una visió més àmplia i compte amb més mitjans per a afrontar les necessitats en tots els àmbits.

6. Condicions, actituds i ambient perquè es done la sinodalitat.
La koinonia en l’àmbit local i universal, requerix un ambient de fraternitat, de confiança, d’escolta i d’acolliment, que facen possible tindre «un sol cor i una sola ànima» (Fets 4,32). És clar que tots els espais i activitats de la vida cristiana han de ser experiència i han d’educar per a la sinodalitat. La catequesi i tots els espais formatius, celebratius i caritatius de la parròquia, han d’educar per a la comunió i per a posar tots els carismes al servici de l’Església i de la societat. La celebració d’un sínode diocesà s’ha de viure com un gran esdeveniment i do de Déu per a construir i desenvolupar la koinonia en tots els àmbits.

7. La implicació i participació de laics i laiques és fonamental perquè es produïsca eixe caminar junts i compartir tota la vida.
Els laics han de passar de ser mers col·laboradors passius a ser persones actives i corresponsables. Fora de la religiositat popular (confraries, associacions i altres grups) la participació dels laics és bastant pobra, es reduïx a l’assistència i l’escolta en els actes religiosos. Molts consells pastorals són simples òrgans informatius i eviten el diàleg fecund per a arribar a acords i compromisos comuns, sobre necessitats i problemes a resoldre. Trobem a faltar una bona formació en tots els membres de les comunitats cristianes per a promoure el sentit de pertinença, de responsabilitat i de compromís en totes les decisions de la vida de cada parròquia. I, com que les que més participen són les dones, sembla que s’ha de fomentar la seua participació i responsabilitat en tants espais i accions en què elles participen. Hui les dones fan quasi tota la catequesi, i el mateix podríem dir dels equips d’acció caritativa i social, dels grups de pastoral de la salut, de l’animació litúrgica, dels grups d’oració, a més dels altres tipus de servicis com la neteja. I la majoria de les persones que assistixen a les celebracions són dones. Contrasta la seua presència tan àmplia i l’escassa responsabilitat que se’ls dona.

8. El paper de la jerarquia en l’Església.
És molt important que la persona o les persones que tenen càrrecs de responsabilitat en l’Església entenguen el seu rol, dins de la comunitat o grup, com a promoció de la sinodalitat. Fomentar la comunió i la participació de tots és un procés costós, no corrent entre nosaltres, i que ha de durar tota la vida, perquè en moltes ocasions, el que s’ha viscut i es viu en l’Església no ha sigut precisament la corresponsabilitat. Moltes vegades la persona que està al capdavant de la comunitat assumix massa tasques, i pren decisions que frenen la participació de la resta i el creiximent comunitari. L’Església és «casa de tots i cosa de tots».
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido