20. Caminant, sí, però… junts Per Joan Almela - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Caminant, sí, però... junts

Joan Almela Hijalva

En tots els sentits de la vida, en tots els aspectes, cal caminar, perquè quedar-se quiets o tornar arrere (màxima temptació de la comoditat humana que augmenta més quan ens fem vells) és el pitjor que podem fer, tant les persones com les comunitats i institucions.
Per això, el sínode que proposa el nostre arquebisbe n’Antoni sempre hem de vore’l com una oportunitat, però... junts, tots junts; sense que es quede fora cap persona, cap idea, cap opinió que vulga estar-hi. Hem d’insistir en açò perquè en cas contrari no serà caminar junts, sinó una passejada d’uns quants que volen excloure els que no pensen com ells; una passejada gloriosa i, potser, quasi sempre victoriosa, però segur que ineficaç.
La història de quasi dos mil·lennis de les Esglésies cristianes ens mostra que quasi sempre el poder jeràrquic ha volgut manipular eixe caminar junts i que si no fora per la presència de l’Esperit Sant, que sempre suscita profetes, no s’haguera dut a terme el que vol dir «sínode». Caminar davant intentant que la resta vaja darrere submisament és una actitud inconscient dels que detenen el poder de la manera que siga. Els plantejaments i inicis de l’últim Concili ho van mostrar amb tota claredat.
Per això demane als organitzadors que procuren regirar tots els racons possibles de la comunitat de fidels perquè no es quede cap indret sense incorporar-se al Sínode. I, conseqüentment, demane també a tots els grups que incorporen les seues propostes i que alcen la veu de protesta si ho aconseguixen.
El tema central de l’encontre no el conec encara, però no dubte que tindrà a vore amb l’evangelització del món actual, que és la tasca més important que tenen totes les esglésies occidentals. L’evangelització ha de plantejar-se seriosament moltes coses, algunes d’elles no corresponen a un sínode local, però mai ve mal iniciar la reflexió sobre qualsevol aspecte de la fe, perquè és evident, germans i amics, que cal trencar alguns esquemes que han servit a generacions anteriors però ja no ho poden fer a les generacions que caminen cap a l’era espacial.
Les religions són la força més forta i entranyable d’una societat o d’una mentalitat social, com ho demostra clarament la història humana, però mantindre la religió social no vol dir que es mantinguen tots els costums tradicionals o, almenys, que estos no puguen anar variant per a aconseguir la finalitat de tota religiositat: el creiximent espiritual de cada persona, l’elevació permanent de la seua condició de mamífer.
Perquè, per exemple, en un món on la llibertat i l’elecció personal són fonamentals, ¿es pot mantindre un bateig sense opció personal?; ¿cal considerar cristiana una persona que no ha triat o no ha pogut escollir d’una mínima manera seguir a Jesús de Natzaret?; ¿se li pot exigir a algú que no ha seguit el camí de Crist que accepte les normes i recomanacions de la jerarquia de la seua religió social?; ¿una societat, en què una nombrosa quantitat de gent no accepta o no coneix el missatge del Salvador, ha de fer cas de les proposicions de les esglésies que fonamenten la religiositat social?
Podríem fer moltes consideracions que afecten en la més essencial fondària a la mentalitat de les nostres societats: la llibertat de pensament; la posició de les dones dins de l’Església i els ministeris per a elles; la creació d’un laïcat cristià que no siga només un poble submís que té prohibit pensar; els avantatges i desavantatges de la mentalitat dels grups que volen tornar arrere; les noves maneres d’entendre l’amor de la parella; el suport dels pensaments que demanen tindre cura de la casa comuna; el treball per a tots com una conseqüència de la dignitat humana; la renovació litúrgica; la denúncia profètica...; i un amplíssim etcètera que han de traure a la llum els organitzadors.
Però, per favor, sigam valents; acceptem la proposta d’un poble plural que hui disfruta de més cultura que mai. Eixim de la formalitat oficiosa, estimats preveres; ací tenim una joiosa, satisfactòria i amorosa tasca a fer.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido