Parròquia, espai comunitari d´aprenentatge i acolliment Per Martín Gelabert - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Parròquia,  espai comunitari  d´aprenentatge i  acolliment

Pregunten a un inexpert com jo, que mai ha sigut rector i que mai ha servit en una parròquia, com hauria de funcionar una parròquia per a ser operativa, dinàmica i, sobretot, evangèlica. Davant d'una pregunta així, he de començar per reconéixer la meua falta de coneiximents i d'experiència. Potser el més elegant hauria sigut callar. Si m'atrevisc a escriure, és perquè, a vegades, des de fora s'intuïxen perspectives que fins i tot poden tindre el seu punt de veritat i d'encert. Això sí, soc conscient que l'atreviment ha de fer-se amb molta humilitat. Des de fora és molt fàcil dir als altres el que han de fer, i és difícil adonar-se de les dificultats i penalitats per les quals passen tants clergues i tants cristians de bona voluntat que fan tot el que poden, a vegades a costa de la seua salut i del seu patrimoni.
Quan se sent la paraula parròquia, és habitual, tant entre cristians com no cristians, pensar en un edifici. En realitat, una parròquia és un espai compartit per la comunitat cristiana, on esta es reunix per a celebrar la fe. Deixant clar que la celebració suposa que primer s'ha aprés això que se celebrarà i després s'ha comprés. Convé no oblidar que en les parròquies hi ha un rector, o siga, un sacerdot encarregat de presidir les celebracions de la fe i responsable de supervisar i, a vegades, d'organitzar, les sessions d'aprenentatge i de comprensió de la fe.

Si és un espai compartit, això significa que els amos d'eixe espai són els que el compartixen, o siga, el grup de cristians de la parròquia. El rector forma part d'eixe grup, però ell és un entre molts. I encara que tinga les seues pròpies responsabilitats, això no significa que tinga l'exclusiva del que allí es diu o es fa. Té el seu paper, però si es tracta d'un espai compartit, els altres que el compartixen també tenen el seu paper. Un paper actiu. Si és únicament passiu, llavors ja no es compartix, com a màxim s'assistix a unes cerimònies.

Com que són molts els qui compartixen l'espai, és lògic que s'organitzen en subgrups (que poden rebre diferents denominacions: equips, comunitats, grups diversos), precisament per a facilitar la celebració i la vivència de la fe. Cadascun d'estos subgrups pot tindre la seua pròpia autonomia, que tots han de respectar, però també ha de ser prou obert i flexible per a comprendre les coses bones dels altres, per a donar-los suport i afavorir-los.

El “deure primer” del rector, segons deia el Concili Vaticà II, és “anunciar a tots l'Evangeli de Déu”. A este ofici s'afig el de presidir la celebració dels sagraments. Però hi ha uns altres que també tenen el seu paper en la celebració dels sagraments, sobretot el de l'Eucaristia, per exemple lectors, cantors, ministres de la comunió, responsables del bon orde de l'assemblea, encarregats de preparar els diferents elements de la celebració.

Hi ha altres tasques en què el rector no és necessari, i que poden i, fins i tot, han de deixar-se en mans de persones preparades, per exemple, els assumptes econòmics. Ací és millor que el rector tinga les “mans netes” (ja se sap: els diners són molt bruts i, com més lluny de la brutícia, més net sembla un). I si la parròquia, o siga, l'espai comú, necessita fer despeses, el millor és que l'encarregat seglar d'eixes despeses siga també el que demana els diners als altres amos de l'espai comú i, per descomptat, els presente els comptes.

Una bona celebració suposa conéixer bé la fe que se celebra: ¿què celebrem, per què celebrem, com és el Déu en el qual creiem, quines conseqüències té eixa fe en Déu? Tot això suposa una bona formació, una bona catequesi. Primer per a conéixer millor l'estimat, i després per a poder donar un bon testimoniatge de la nostra fe davant d'un món que la qüestiona. Per este motiu una parròquia necessita uns bons catequistes, i una bona formació de catequistes. És quasi imprescindible que estos catequistes siguen seglars. Primer, perquè el rector no pot arribar a tot. I, sobretot, perquè els seglars es coneixen millor entre ells, resulten més convincents i, a més, queda més clar que ells no actuen per ofici, sinó voluntàriament, convençuts del que fan i diuen.

Un moment important d'esta labor catequètica són les homilies, no solament dominicals, sinó també en els dies laborables dels temps litúrgics forts. Les bones homilies omplin les Esglésies, les roïnes les buiden. Una bona homilia, a més d'eloqüent, ha d'estar ben preparada teològicament, i respondre a les preguntes i necessitats dels fidels, per a orientar-los cristianament. Preparar l'homilia requerix temps i materials adequats. Hui és fàcil fer-se amb eixos materials. L'assumpte no és la falta de materials, sinó la desídia a utilitzar-los.

Una parròquia és també un espai d'acolliment dels qui, entre els nostres, passen necessitat. En el grup dels cristians, es diu en el llibre dels Fets, ningú passava necessitat. Perquè això fora cert es repartien els béns del grup de manera que tots tingueren les coses necessàries. Eixa continua sent una tasca de la parròquia, si per parròquia s'entén el grup de creients d'un lloc determinat. De nou són els seglars els que poden i deuen ocupar-se d'esta tasca.

L'acolliment ha d'ampliar-se als qui no són dels nostres, a tanta gent necessitada que no acudix a les celebracions, potser perquè no són cristians o potser perquè la seua fe és dèbil. A eixa gent necessitada també cal ajudar i acollir, no perquè s'incorporen al nostre grup i assistisquen a les nostres celebracions, sinó com una exigència que brolla de la nostra fe i de la nostra convicció. L'amor és gratuït.

Una parròquia on hi ha seglars convençuts i compromesos, és una parròquia que té assegurat l'èxit. Una parròquia on els seglars acudixen passivament, bé perquè el rector vol fer-ho tot, o bé perquè es limita a atendre les celebracions litúrgiques, és una parròquia que decau i que a poc a poc anirà buidant-se. Si la parròquia és assemblea, si la parròquia és poble de Déu, això suposa que tots els membres són actius, participatius, responsables, perquè tots consideren que el que allí ocorre és “seu” i, a més de seu, és de gran interés.
Copyright © 2018 Revista Cresol - Creado por SocialOpen
Regreso al contenido