¡Hay poesía! Debe haber cielo Per Martín Gelabert - Revista Cresol

Vaya al Contenido
¡Hay poesía!
Debe haber cielo

Rosalia de Castro, amb paraules que van impressionar a Unamuno, acaba un dels seus poemes amb un salt de l’estètica a la religió que fa pensar: «¡Hay arte! ¡Hay poesía!... Debe haber cielo. ¡Hay Dios!». La dada: hi ha poesia. La conclusió, o millor, la interpretació possiblement vàlida per a creients i no creients: ha d’haver-hi cel. Per al no creient el «debe» és un desig; per al creient, un fet.

Poesia i religió remeten al «més enllà» de la immediatesa. En elles sol haver-hi sempre una «segona lectura» que s’amaga després de la primera, una segona lectura que remet al «més enllà» de la immediatesa. Poesia i religió poden convertir-se en escapatòries fàcils de la realitat, en adorns anodins, en opis del poble, i quedar així desvirtuades. Però si són autèntiques, mai obliden la vida, en elles sempre hi ha, d’una forma o l’altra, una denúncia de la falta d’autenticitat, elles són profecia que busca obrir camins nous per a futurs somiats que anhelen despertar. La poesia autèntica és una crida al cel que hauria de ser i vindre.

La poesia sempre té alguna cosa de religió, a vegades una religió secular, que amaga el nom de religió, però mai apaga del tot allò religiós. Per part seua, la religió sempre té una mica de poesia, encara que a vegades s’expresse en formes dures o rígides, que tampoc poden apagar el centelleig diví que en elles subjau. La poesia és «creació». La religió, la judeocristiana almenys, comença amb una creació. En la primera frase de la Bíblia, segons la traducció grega, en el primer vers del Gènesi apareix la paraula «poiesis»: en el principi creà Déu el cel i la terra. Crear, poiesis, fabricar una cosa diferent del seu autor.

L’acció de Déu, creació del cel, de la terra, de la llum, del firmament, això és poesia. L’acció poètica, en Déu, és creació del món exterior, mitjançant la paraula: «va dir Déu». En el ser humà, lògic perquè està fet a imatge del Logos, la poesia és descobrir en la creació trets inèdits o aspectes inaudits. I és també creació de mons interiors en els quals es condensen les més profundes vivències de l’home en la seua relació amb Déu i en la seua dimensió humana, en els moments transcendents i en els esdeveniments ordinaris de la vida.

Creació és poesia. I la millor poesia, la millor creació de Déu, és el ser humà, home i dona, el ser humà sempre plural, però sempre semblant en la seua pluralitat. Sempre inquiet, sempre buscant cels nous, terres vèrgens, estreles mai vistes, sempre famolenc d’amor, de veritat, de justícia, de pau. Això és poesia.

Si el ser humà és la millor poesia de Déu, es comprén que este ser, creat a imatge de Déu, siga també poeta. El ser humà és poesia i és poeta. Com a poeta ha de prendre partit per la millor poesia, per la poesia divina. Per això, la creació poètica no pot ser mai neutral, com diu Gabriel Celaya. Ha de prendre partit pels pobres i els colpejats. Una poesia concebuda com a «luxe cultural» és lluentor superficial sense cap consistència, és distracció fàcil que a més mentix.

Els actuals i jóvens poetes espanyols tenen molt clar que la seua creació poètica no és evasió, sinó compromís per una humanitat millor i més justa. Entre estos jóvens poetes alguns fan poesia religiosa, a vegades explícitament i unes altres implícitament. Un d’eixos poetes, Antonio Praena, que a més és teòleg i, per tant, pot ser considerat com un «ministre-pont», com un faedor de ponts que busca unir el profà amb el sagrat, perquè tot el profà procedix del sagrat, acaba d’editar una recopilació de poesia religiosa contemporània, amb el títol: La luz se hizo palabra: Poesía Judeocristiana contemporánea en España.

En esta antologia, es troben bones aproximacions a les grans preguntes del ser humà sobre Déu i sobre si mateix. Una de les grans preguntes sobre Déu és el seu silenci. Ja que «es duro no tener testigos de lo hermoso», el poeta es pregunta si «el cielo está vacío», si en la creu «no hay más que un cuerpo a punto de apagarse», o si el moment de l’amor positiu «es siempre una excepción». O pitjor encara, si el problema de Déu en Crist és «no haber venido a tiempo», com li retrau Marta quan la mort de Llàtzer. Però en Crist és també possible descobrir un Déu solidari «que quiere participar de esta pesadilla». «Un Dios que se hace pobre entre los pobres… contra todo pronóstico».

D’altra banda, amb Déu o sense Déu, amb silenci o paraula, sempre ens queda el misteri de l’humà, el bé i el mal que fem i ens fem. Existisca o no existisca Déu, ací està la vida que sempre ens reclama, a vegades sorollosa «donde redoblan claxons de calles atestadas»; altres vegades silenciosa: «no hace ruido y apenas lo notamos». Una vida on importa que «un hombre, valga lo que un hombre». Ja que «ser es solo ser ante los otros». Fins i tot la biologia ho confirma: «la fuerza del varón» que diria Unamuno, o dit clar i ras: el penis «me dice que estoy hecho para el otro». La poesia s’ocupa de l’humà, perquè l’humà és diví. I cal preservar-ho.

Per ser tan gran, per ser diví, el ser humà és un misteri: «sabemos lo que somos, más no con quién alcanzaremos ser lo que desconocemos que somos». Un misteri potser perquè és abans regal: «no te has dado la vida, te precede». Per això l’humà té moltes preguntes, encara que poques respostes; molts desitjos, encara que poques certeses; moltes ambicions, encara que pocs resultats. És un ser en busca. La poesia és un dels millors testimoniatges d’esta inacabada busca: «dicen que no tenemos esperanza, pero en la frente llevamos una punta de fuego». Perquè, malgrat tot, «tenemos sed de Ti». Per això, viure en este desert «es confiar en que tu mano existe y acompaña nuestro santo abandono».
Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido