Entra l´economia, ix la teologia Per Ximo García - Revista Cresol

Vaya al Contenido
Entra l´economia,    ix la teologia

El President de la Generalitat, en el discurs d’investidura, va anunciar que «és l’hora de la geometria i no de la teologia». I així va preparar l’esperpent de la representant de Vox, que amb un estil agressiu i esmussat va proclamar que «amb ells, la religió tindria per primera vegada, una veu en l’hemisferi de les Corts Valencianes». Tot fa pensar que uns custodiaran la visió econòmica mentre els altres utilitzaran la visió teològica. Els uns i els altres desautoritzen a tots aquells que hem lluitat per a evitar que la política i l’economia siguen una simple gestió del que hi ha; i menyspreen les tradicions, que van fer de la raó utòpica un patrimoni necessari de la humanitat. Una geometria sense teologia és simple pragmatisme; i una teologia sense geometria és mera retòrica. Amb la geometria mesuraràs la desigualtat, amb la teologia la declararàs injusta. El que estem vivint no és només la desigualtat econòmica entre rics i pobres, que es pot disminuir amb algunes mesures cosmètiques, sinó la injustícia d’un sistema, que ferix, ofén i exigix una altra economia. Es pot fer bona o mala teologia –mística o política, secular o religiosa, intel·ligent o maldestra–però no es pot buidar l’economia i la política de raó de l’empremta utòpica, ètica i teològica. La teologia només se supera amb millor teologia, però no amb geometria. La qüestió hui no consistix a excloure’s mútuament la raó teològica i la política econòmica, ni tan sols a saber què pot aportar cada perspectiva a una societat decent sinó saber com ambdues s’inter-afecten i col·laboren en la construcció d’una vida comuna, bona i justa.
¿Què succeïx quan la teologia –crítica, humanista i evangèlica– s’inter-afecta amb l’economia? Succeïx, en paraules del bon teòleg Jorge Bergoglio –papa Francesc–que «Un canvi en les estructures sense generar noves conviccions i actituds donarà lloc al fet que eixes mateixes estructures tard o d’hora es tornen corruptes, pesades i ineficaces» (EG 189) ¿Què ocorre quan la bona teologia fecunda les relacions econòmiques? Succeïx que «aborda els elements estructurals de la injustícia fins a revertir els soterranis d’una economia de l’exclusió i de la inequitat» (EG59) Fins i tot en reivindicar la centralitat de la persona humana se situa críticament enfront de la dictadura de l’economia i a l’especulació financera, que fa que el més fort i poderós es menge el més dèbil (EG 53).

La dictadura de l’economia
S’ha dit que el protagonista indiscutible de la visió econòmica de la societat és l’individu propietari que s’organitza per a salvar les seues propietats. El protagonista de la visió teològica és el «nosaltres» comú i compartit. Quan entra en escena la visió teològica obliga a preguntar-se si és possible acumular mentre els altres passen fam, si es pot posseir la terra o la seua destinació és universal, o si es poden tindre més béns que els que puguen necessitar. Quan l’economia oblida la fraternitat, prepara el camí a la dictadura econòmica, que es mou per l’afany de tindre més, s’alimenta de l’exclusió i produïx el rebuig, de manera que les grans economies mundials sacrifiquen la humanitat als peus de l’ídol dels diners i sotmeten a totes les institucions locals, nacionals i internacionals a la llei del mercat. S’educa per a entrar en el mercat laboral i tindre avantatges competitius en el mercat global; es treballa per a entrar en el mercat de béns; res queda fora dels seus dominis. De la mateixa manera que va conquistar el mercat de les flors, del treball, de l’amor, hui amplia els seus dominis cap a la intimitat a través dels programes del cor. Fins i tot les relacions personals se sotmeten a l’intercanvi i a la contraprestació: comprem regals cars per a compensar el poc temps que dediquem a les persones que estimem.
Quan la societat es convertix en mercat s’atrofien les emocions, s’imposa la racionalitat del càlcul i es menysprea la gratuïtat. Es creix per a continuar creixent, es corre per a continuar corrent, es consumix per a continuar consumint nous i millors productes. Interessa més créixer que saber per a quin i per a qui es creix. El fetitxe del mercat és cec i reduïx l’individu a un simple titular d’interessos, que convertix en sobrants a tots aquells que no són titulars de diners. La identitat de cadascú ve expressada en la targeta de crèdit i en el currículum de mèrits. Ni tan sols el mercat, realment existent, ens fa lliures, més aviat la societat de mercat és el gran basar de la llibertat empaquetada, programada i simulada. I l’existència mercantilitzada és una fàbrica de submissió.

Univers de mitjans
L’economia sense teologia convertix el món en un univers de mitjans, productes i instruments; es crea ocupació però no importa per a què, es disposa d’un mòbil però no se sap per a quina comunicació, busquem ocupació sense saber per a què treballem. Desitgem pertànyer a la Unió Europea sense preguntar-nos si és per a tindre una Casa Comuna o una fortificació més segura. Desitgem tornar a les sendes del creixement, sense saber per a què.
La grandària d’esta economia de mitjans és de tal grau que fa inútil plantejar-se el sentit de les coses i de la vida: en un univers de mitjans, se segresta la visió, la perspectiva, l’horitzó, l’espiritualitat, la teologia. I en segrestar les finalitats ens quedem sense sentit, sense motius, sense utopia. Ens envolta la vida de mercaderies i fins i tot d’artefactes que ens convertixen en persones protètiques, amb la pròtesi de l’ordinador per a la vista, els patins per als peus, walkman per a les oïdes. Persones enclaustrades en si mateixes. El director de cinema australià Geoffrey Smith ha dit que si pensàrem deu minuts en el proïsme, el món seria completament diferent.

Propietaris i intendents
L’economia alternativa, atenta a la raó teològica, no girarà entorn de la propietat ni considerarà al ser humà com un individu propietari sinó com un simple convidat, que no s’apropia de la casa comuna sinó que la respecta, un hoste que en anar-se’n deixa el lloc on ha sigut allotjat una mica més net, més bonic, més sostenible. Com va advertir el teòleg Karl Wojtila –papa Joan Pau II–«la propietat privada és la hipoteca més gran que té la humanitat en estos moments» En l’actualitat la propietat privada no es justifica ni tan sols com a funció del benestar personal, ja que és una fàbrica d’infelicitat, que sempre desitja més del que verdaderament necessita i ens instal·la en una llista interminable de necessitats falses. Ja no decidim quines són les nostres necessitats, sinó que el mercat decidix per nosaltres que canviem de mòbil cada any, de cotxe cada cinc anys. La dictadura de les necessitats ens diu què necessitem i què no.
Els que viuen com a propietaris acaben destruint-se entre si, ja que la propietat sempre és excloent, viuen en conflicte per vore qui té el fusell més llarg, disposa de més poder. Viure com a hoste és considerar-se convidat de la vida i afirmar la destinació universal dels béns, justament els dos vectors d’una economia solidària.

Copyright © 2018 Revista Cresol - Desarrollado por WEBDSEO
Regreso al contenido